En terra de ningú

En terra de ningú (en tierra hostil) de Kathryn Bigelow, la classificaria en el “Drama-documentary” o semi-documental, a causa que la pel·lícula es basa o recrea un fet bastant recent, com és la guerra de l'Iraq en aquest cas. Concretament se'ns relaten les experiències d'una brigada nord-americana que es dedica a la desactivació d'explosius. És un hibrid a causa que utilitza un fet real per tractar un tema tan polèmic en el seu moment com va ser la guerra de l'Iraq, en la qual van morir un gran numero de solats americans. Pel que fa a l'argument, comentar que no fa massa desenvolupament de personatges i no té un argument definit, simplement es tracta d'anar seguint als soldats de missió en missió desactivant bombes i detenint a insurgents. Cal destacar també a nivell tècnic els moviments de càmera, molt característics del documental, hi ha una realització bastant abundant en escenes càmera a l'espatlla, on podem percebre cert moviment en diversos moments del film. Sembla com si estiguessis veient un reportatge per a televisió sobre la guerra de l'Iraq.

Sincerament, no és una pel·lícula que t'enganxi pels seus aspectes narratius o guió, perquè podríem dir que no són el seu punt fort, a causa que el que es premia és l'acció, la vida diària de la brigada que es dedica a desactivar els explosius, les seves pors, els seus pensaments, els seus problemes en el dia a dia mentre estan de servei, les seves converses…, encara que no ens demostren massa el seu caràcter, no hi ha evolució marcada en els personatges de la pel·lícula, els soldats sembla que no tenen sentiments, els pinten com uns éssers amb poca humanitat. El guió és una miqueta ambigu, bàsicament perquè les missions es van succeint sense un sentit concret dins de la unitat narrativa, no hi ha un sentit profund o un tema que es pugui entreveure amb tant del mateix i amb un ritme molt pausat, però d'altra banda es volia transmetre aquesta sensació, la guerra sempre és el mateix, tirs, soldats, fum, explosions, els carrers de Baghdad buits i solitàries, pols, morts…

La pel·lícula té certs problemes d'argument, principalment perquè els personatges no evolucionen, sempre se'ns mostren de la mateixa forma, els fa falta potser una mica més de profunditat i no hi ha un fil argumental concret que ens vagi guiant per la història, de fet no hi ha una història definida en la qual et puguis agafar, encara que potser també en aquest cas la directora ha volgut mostrar la cruesa de la guerra, la vida monòtona però alhora perillosa dels soldats americans desplaçats a l'Iraq, molts d'ells estan resignats a la seva destinació, servir a la pàtria i si fa falta morir pel seu país.

Les fortaleses, serien primerament la forma amb la qual aquesta realitzada la cinta, ja que li dóna bastant sensació de realitat. En les notícies sempre se'ns ha donat una imatge distorsionada de la guerra, simplement se'ns mostren les morts, les bombes, els ferits, etc. Aquí se'ns mostra la guerra en el seu vessant més quotidiana, el dia a dia d'un grup de soldats que lluiten per sobreviure en un territori totalment hostil, com és l'Iraq, el desert, la sorra, estar lluny dels seus èssers estimats…

En definitiva, podem dir que és un film que barreja molt bé el documental amb la ficció i el drama, en aquest cas la guerra de l'Iraq, se'ns mostra la guerra d'una forma natural, sense dramatitzar massa, encara que tots sabem que una guerra ja és prou dramàtica, no fa falta caure en la sang per mostrar una realitat com aquesta, simplement amb el drama d'uns soldats que estan destinats a mantenir l'ordre d'una ciutat que ha quedat totalment desemparada.

La vida hauria de ser a l'inrevés

Fa un temps em van enviar aquest text del dibuixant Quino i realment em va fer pensar, amb poques paraules diu moltes coses... Espero que us agradi.

10 anys...

L'Irene tenia cinc anys quan va conèixer al Marc a l'escola, a poc a poc es van fer més amics, fins que van complir els deu anys i aquesta amistat va ser cada vegada més forta. La veritat és que ella mai havia experimentat aquest sentiment tan profund dins de si mateixa fins llavors.

Aquest estiu la Irene passejava per la platja del poble quan de sobte es va trobar amb en Marc que jugava a pilota amb uns amics, just quan aquesta la va veure es quedar sense immutar-se amb els ulls fixament fixats en ella. L'Irene també es va quedar sense parla, però va saber reaccionar al cap de poc temps cridant-lo, aquest va reaccionar, li va preguntar que com estava i li va dir que si volia podia quedar-se a veure el partit. Ella li va dir que li semblava bé i que es quedaria una estona.

Mentre els nens jugaven a pilota, ella s'entretenia jugant, deixava passar la sorra entre els seus dits i ficava els peus dins d'aquesta, mentre en Marc la mirava de reüll quan podia. Sense que ningú la veiés va escriure el seu nom i el d'en Marc amb un cor al mig. Al cap de poc quan va acabar el partit, els altres nens ja s'havien anat cap a casa. Estava vesprejant, el cel estava ja d'un color entre ataronjat i vermellós. L'Irene li va dir que si volia asseure's amb ella, va acceptar sense pensar-s'ho però alhora cohibit per la situació parlava d'una forma entretallada, sense saber perquè no li sortien els paraules de la seva boca amb la fluïdesa amb la qual estava acostumat. Els dos es van posar a jugar amb la sorra per dissimular la vergonya que sentien d'estar en aquesta situació, però alhora notaven un formigueix en el seu interior que els deia que aquest instant era especial i que no havien de deixar-ho passar així com així. Els dos volien allargar el moment, no necessitaven parlar per saber el que ocorria entre ells. Quan això ocorre no fa falta dir res més, tot flueix d'una manera inesperada i és viu molt intensament.

En Marc va decidir donar un altre pas més i li va donar la mà, aquesta es va enrogir, però va acceptar. Els dos es van aixecar molt lentament i es van dirigir arran de mar, aquest estava totalment transparent i havia agafat el mateix color que el cel. Es van asseure a la riba a mirar com el temps transcorria lentament, van respirar profund i van mirar cap als núvols que anaven viatjant pel cel. Per la seva ment van començar a fluir pensaments de placidesa, de felicitat, de pau… Un petit veler solcar el mar per davant d'ells, però gairebé no s'en van adonar de la seva fugaç presència. La llum cada vegada era més tènue i les seves mirades es van ser aproximant més una dins de l'altra, fins que van tenir la sensació de fondre's l'un dins de l'altre oblidant-se de tota la resta.

Després d'aquesta trobada, no es van tornar a veure. En Marc i la seva família al cap de poc es van mudar a la ciutat. L'Irene en assabentar-se va estar temps sense poder articular gairebé ni una paraula, no menjava, ni tant sols podia dormir, sentia un nus al pit, no podia respirar. Va ser llavors quan va comprendre que era l'amor, havia experimentat per primera vegada que és enamorar-se. Al cap d'un temps i gràcies als seus amics s'oblidar d'en Marc, encara que va seguir recordant per molt temps aquest moment tan especial.

Lo que tú quieras oír

Aquest curtmetratge, va tenir la particularitat fa un temps de que quan tu cliques "youtube" al buscador «google» et surt directament un link cap a la pàgina on hi ha el video de «Lo que tú quieras oír». Això significa que cada cop que busquem youtube al google potser caurem a la trampa i entrarem a la pàgina on esta allotjat el curt. Aquest es va rodar en un sol dia (5 de febrer de 2005), durant setze hores, en la seva realització van intervindre 15 persones en una sola localització, que es va acondicionar el dia abans amb cartells, fotografies i una gran quantitat de plantes. 

Els actors son Fátima Baeza i Guillermo Zapata encara que no es veigi fisicament. El curt parla sobre que sempre ens han explicat histories per evadir-nos de la realitat, pero no es cert, expliquem histories per transformar la realitat. Ens fa pensar en fins a on som capaços d’arribar mitjançant la nostra imaginació. Quan l'acabes de veure et fa reflexionar sobre com arribem a vegades a distorsionar la realtitat.

Sed de mal: un pla-seqüència de 3:09 minuts

L'inici del film “Sed de mal” és un pla-seqüència que té una durada de 3:09 minuts. Un pla seqüència posa en joc una duració natural absoluta. Agafa continuïtat d'un aconteixement. La continuïtat d’espai garantitza la coincidència de la temporalitat representada amb la real. Personalment m'encanta i a més per l'època en la que està rodada és espectacular.

L'acció té lloc en una ciutat anomenada Los Robles, que fa de frontera entre Estats Units i Mèxic, aquesta és trasllada a finals dels anys 50.

La pel·lícula comença amb un primer pla d'un artefacte explosiu i es sent el tic-tac del rellotge que porta incorporada la bomba. Es veu com un delinqüent la introdueix dins el maleter d'un cotxe d'un important empresari. Aquest fet és una anticipació del que passarà ja que ens fa preveure que el cotxe pot explosionar. Seguidament un home i una dona pugen al cotxe i aquest es posa en marxa. Tot seguit el cotxe inicia el seu trajecte i anem veient el seu camí gràcies al seguiment de la càmera, així com diferents parts de la ciutat, que ens permeten veure l'ambientació.

Desprès l'acció passa a mostrar-nos els recent casats Vargas (Charlton Heston i Janet Leigh). Arriba un moment en que els camins del cotxe i de Vargas s’uneixen i agafen un paral·lelisme, és com si el destí de Vargas estigués escrit i anés junt amb l’explosió del cotxe. Aquest fet obligarà a Vargas a esbrinar els successos bruts que tenen lloc durant el transcurs del film. L’explosió és el detonant de la pel·lícula i agafa un canvi de narració degut a l'acció.

La banda sonora és diferent en la versió original i en la versió doblada de la pel·lícula. En la versió doblada el volum és més alt. El pla que va seguint el cotxe i que desprès ens mostra a la família Vargas, passa la frontera abans de que el cotxe explosioni, això fa que el film agafi un ritme de Thriller. És un principi que enganxa a l'espectador i que deixa amb ganes de saber més. Mike Vargas i la seva dona segueixen endavant fins que els dos personatges que van amb el cotxe que està a punt d'explosionar passa per davant d'ells dos, els avança. Finalment el pla-seqüència acaba en el moment en que explosiona el cotxe. Aquesta explosió és una sorpresa per l’espectador, en el moment just en que el cotxe explosiona no es veu. La càmera ens ho amaga, nosaltres ja veiem el cotxe cremant-se. A més a més aquesta explosió te lloc en el precís moment en que la parella Vargas creuen la frontera i es van a donar el petó per tal de celebrar que ja han marxat del seu país i podran gaudir d’una bona lluna de mel. L’acció fa que no tinguin descans, ja estava escrit que no podrien tenir una lluna de mel tranquil·la.

El vehicle explota dins Estats Units, però òbviament portava la càrrega explosiva des de Mèxic. A partir d’aquest punt Mike Vargas envia a la seva dona a l’hotel, mentres comença a parlar amb els representats de la llei del país. Sed de mal obtindrà a partir d’aquest moment dues línies argumentals: per una banda la història de Mike, i per una altra banda la de Susie, i en alguns moments del film s’uneixen i es creuen, encara que acabaran separant-se de nou.

A Sed de mal està tot al revés. La trama és inexistent. Hi ha un enrevessat assassinat al principi de la pel·lícula, però a ningú li importa qui és el culpable. A Sed de mal i trobem molts primers plans, plans picats, i contrapicats, amb els que Wells provoca la sensació de desesperació per tal d'incomodar a l'espectador. En definitiva, aquest Thriller parla de corrupció entre bandes.

Neil Harbisson. El primer "cyborg" registrat a tot el món

Avui us proposo conèixer a un personatge, que com a mi, no crec que us deixi indiferents. Es tracta de Neil Harbisson, un artista de 29 anys, nascut a Londres. Artista i músic, pateix "acromatopsia".

Quina paraula, veritat? Així en una definició curta i perquè ens entenguem, la acromatopsia és una anomalia en la visió que fa que la persona només pot percebre "en blanc i negre" o sigui en escala de grisos.

Suposo que us preguntareu que és el que fa de Neil una persona especial (si no ho és ja veure en B/N). Resulta que Neil Harbisson és el primer "cyborg" reconegut a tot el món, i així ho posa en el seu passaport.

Fins als 11 anys no li van aconseguir diagnosticar l'anomalia que hem comentat, i com és normal, sempre hi havia problemes quant als colors es refereix. Imagieu-vos que un company de classe et demana que li passis el boli blau, i el teu davant tens 3 bolis que veus iguals… Ara suma a aquesta petita cosa, tota classe de petites coses similars i que poden arribar a passar-te factura, anímica, moralment, etc…. A mi almenys em frustraria molt.

Neil Harbisson neix a Londres, fill de pare britànic i de mare catalana, creix i viu a Mataró, on estudia piano i belles arts. Als 16 anys estudia batxillerat artístic a l'Institut Alexandre Satorras on degut a la seva particularitat visual, li permeten utilitzar exclusivament els colors blanc, negre i gris als seus treballs. Als 18 anys va marxar a viure a Irlanda (Dublín) -el seu pare és irlandès- i allí va continuar estudiant musica a "Waltons' School of Music". Durant aquest temps, reconeix, "no volia saber gens dels colors, perquè notava que hi havia alguna cosa important que els altres percebien i jo no. Així que vestia en blanc i negre i evitava qualsevol conversa en la qual apareguessin colors".

Ja fa uns anys aquest rebuig es va transformar en tot el contrari, i al conèixer a Adam Montandon va canviar la seva vida. Gràcies a Adam, expert en cibercamares, va dissenyar un sistema que permetia a Neil percebre els colors. El sistema en si és una càmera situada en el front, amb sensors de colors que transformen aquests colors en sons. Abans portava un ordinador, però des de l'any passat va amb un xip instal·lat just darrera el cap.

Segons l'entrevista que vaig veure ahir a la nit al canal Maresme crec que podia percebre anteriorment 48 colors i actualment en percep 360 des de l'any 2007. Harbisson participarà a la "Campus Party", que tindrà lloc a finals de juliol a Mèxic. L'esdeveniment formatiu en tecnologia, creativitat i cultura digital més gran del món i on hi participen milers de joves d'arreu del món.

També he vist un video d'una entrevista al Matí de Catalunya Ràdio amb Manel Fuentes que us el deixo en aquest apunt on surt en Neil parlant una mica sobre tot això. És una mica complex portar la càmera amb el portàtil, però tot comença des d'abaix, i cal polir-ho, no? Millor això que res. A més, tal com està la tecnologia… aviat portarem una cosa semblant sense que ningú se'n assabenti de res.

Així que aquí tenim al primer cyborg del món, o com ell comenta que l'eyeborg és l'ull i ell un cyborg. Esperem que això pugui arribar a més gent i ajudi al fet que uns altres puguin percebre els colors i puguin "veure'ls" encara que sigui a través de les seves oïdes :)

L'eterna lluita entre el bé i el mal

Avui tinc ganes de parlar de cinema, que tant m'agrada, concretament d'una escena de la pel·lícula "La noche del cazador", una de les més conegudes de la història del cinema, concretament en la qual se'ns mostren als dos nens que s'escapen a través del riu i més tard arriben al graner on escolten que el "predicador" esta cada cop més a prop.

La noche del cazador és una rondalla sobre l'eterna lluita entre el bé i el mal, ens ho mostren clarament les paraules d'Harry Powell, interpretat per Robert Mitchum: en una mà està tatuada la paraula bé i en l'altra, el seu oposat, mal. En efecte, tota la història sembla estar construïda sobre la figura del doble: primer, els dos nens, John i Pearl, després estan les dues figures paternes, una real, Ben Harper (Peter Graves) i una maligna. També està la doble figura de la mare, la real i feble, Willa Harper (Shelley Winters) i l'altra, angèlica i d'esperit fort, com és la vella Rachel (Lillian Fish).

En la figura del predicador veiem clarament la seva doble dimensió: en els ulls dels nens és un ésser del que desconfiar, en canvi, per a la gent del poble i per a la mare és un predicador d'ànima bona, almenys fins al final de la història, moment en què la gent del poble descobrirà la veritable identitat d'Harry Powell i per això el voldrà fer fora. Així, els nens es troben sols al món, envoltats per adults massa implicats en les seves coses per extirpar les seves culpes del passat a través del mateix predicador, com per veure que el diable està davant dels seus ulls.

L'escena que us comentava comença amb els nens amb barca navegant pel riu. Podem veure com es va fent de nit, cosa que aquesta aconseguida simulant la llum solar en un plató interior, a causa que aquesta escena va ser en un plató, així ho explica el mateix Cortez (il·luminador del film): “Utilitzem un tanc en el plató quinze i quan l'hi dic, es sorprenen perquè semblava un riu veritable. En l'escena en què els nens estan sobre la pila de palla i la llum de la lluna deixa veure a la mare al lluny, recorrem a uns trucs molt elaborats. Però millor encara era l'escena del nen a les golfes: mira a baix i veu al predicador a la llunyania; construïm el decorat sencer en perspectiva."

Entre la pila de fenc i la tanca, hi havia uns 150 metres. La figura que es movia en l'horitzó no era Mitchum ni molt menys. Era un nan muntant un petit pony. La il·luminació va crear la impressió que jo necessitava: la sensació de misteri, d'estranyes ombres. Fins i tot vaig usar un iris amb el nen en la finestra. Charles volia apropar-se a ell amb la grua però en comptes d'això vaig usar l'iris”.

Per tant també podem entendre que se'ns modifica mitjançant la il·luminació la distància i la grandària. I lògicament podem apreciar el gran treball que hi ha darrere de la il·luminació per aconseguir un ambient bucòlic i únic en un plató interior, a més d'oferir diferents tipus d'il·luminació ja sigui calida o freda segons convingui. També se'ns oculten i minimitzen detalls que no ens interessarien. Es pot ressaltar també el moment en el qual se'ns mostra l'ocell a través de la finestra de la casa, que lògicament és un contraluz que prové de darrere de la finestra. Durant tota l'escena podem apreciar un equilibri “simètric”, per tant podem veure una imatge centrada.

També podem observar com mitjançant “la llei de l'horitzó”, que no ho centra en el mitjà de la imatge, ho podem apreciar quan els dos nens observen al predicador mentre ho veuen des de lluny amb el cavall. En diversos moments hi ha alguns contrallumns. I pel que fa referència a la profunditat de camp, podem apreciar que s'utilitzen bastant la “softlight”, per tant els quars i una llum molt suau, sobretot tanco amb clau van pel riu, és penetrant i elimina les arrugues, tampoc crea grans arrugues ni grans contrastos.

Encara que podem veure llum bastant brillant en alguns moments, bastant contrast, ombres molt marcades, per exemple quan els nens estan mirant a l'ocell mentre es bressola, en principi gràcies als quars, encara que no són ombres tan marcades com amb la llum dels fresnel. També podem apreciar l'ús de filtres i gelatines que ajuden a corregir la intensitat i la qualitat de la llum. També s'aprecien difusores que transformen la llum dura dels focus en llum suau i dispersa, tenint en compte també la llum d'ambient, encara que en tot moment s'aprecia gairebé tot amb molta claredat i nitidesa. Un altre dels moments en els quals podem apreciar-ho és quan es va fent de nit i s'apropa el predicador i els nens estan dormint, mentre va sortint la lluna.