dimecres, 27 de febrer de 2013

En terra de ningú



En terra de ningú (en tierra hostil) de Kathryn Bigelow, la classificaria en el “Drama-documentary” o semi-documental, a causa que la pel·lícula es basa o recrea un fet bastant recent, com és la guerra de l'Iraq en aquest cas. Concretament se'ns relaten les experiències d'una brigada nord-americana que es dedica a la desactivació d'explosius. És un hibrid a causa que utilitza un fet real per tractar un tema tan polèmic en el seu moment com va ser la guerra de l'Iraq, en la qual van morir un gran numero de solats americans. Pel que fa a l'argument, comentar que no fa massa desenvolupament de personatges i no té un argument definit, simplement es tracta d'anar seguint als soldats de missió en missió desactivant bombes i detenint a insurgents. Cal destacar també a nivell tècnic els moviments de càmera, molt característics del documental, hi ha una realització bastant abundant en escenes càmera a l'espatlla, on podem percebre cert moviment en diversos moments del film. Sembla com si estiguessis veient un reportatge per a televisió sobre la guerra de l'Iraq.

Sincerament, no és una pel·lícula que t'enganxi pels seus aspectes narratius o guió, perquè podríem dir que no són el seu punt fort, a causa que el que es premia és l'acció, la vida diària de la brigada que es dedica a desactivar els explosius, les seves pors, els seus pensaments, els seus problemes en el dia a dia mentre estan de servei, les seves converses…, encara que no ens demostren massa el seu caràcter, no hi ha evolució marcada en els personatges de la pel·lícula, els soldats sembla que no tenen sentiments, els pinten com uns éssers amb poca humanitat. El guió és una miqueta ambigu, bàsicament perquè les missions es van succeint sense un sentit concret dins de la unitat narrativa, no hi ha un sentit profund o un tema que es pugui entreveure amb tant del mateix i amb un ritme molt pausat, però d'altra banda es volia transmetre aquesta sensació, la guerra sempre és el mateix, tirs, soldats, fum, explosions, els carrers de Baghdad buits i solitàries, pols, morts…

La pel·lícula té certs problemes d'argument, principalment perquè els personatges no evolucionen, sempre se'ns mostren de la mateixa forma, els fa falta potser una mica més de profunditat i no hi ha un fil argumental concret que ens vagi guiant per la història, de fet no hi ha una història definida en la qual et puguis agafar, encara que potser també en aquest cas la directora ha volgut mostrar la cruesa de la guerra, la vida monòtona però alhora perillosa dels soldats americans desplaçats a l'Iraq, molts d'ells estan resignats a la seva destinació, servir a la pàtria i si fa falta morir pel seu país.

Les fortaleses, serien primerament la forma amb la qual aquesta realitzada la cinta, ja que li dóna bastant sensació de realitat. En les notícies sempre se'ns ha donat una imatge distorsionada de la guerra, simplement se'ns mostren les morts, les bombes, els ferits, etc. Aquí se'ns mostra la guerra en el seu vessant més quotidiana, el dia a dia d'un grup de soldats que lluiten per sobreviure en un territori totalment hostil, com és l'Iraq, el desert, la sorra, estar lluny dels seus èssers estimats…

En definitiva, podem dir que és un film que barreja molt bé el documental amb la ficció i el drama, en aquest cas la guerra de l'Iraq, se'ns mostra la guerra d'una forma natural, sense dramatitzar massa, encara que tots sabem que una guerra ja és prou dramàtica, no fa falta caure en la sang per mostrar una realitat com aquesta, simplement amb el drama d'uns soldats que estan destinats a mantenir l'ordre d'una ciutat que ha quedat totalment desemparada.

dilluns, 25 de febrer de 2013

La vida hauria de ser a l'inrevés

Fa un temps em van enviar aquest text del dibuixant Quino i realment em va fer pensar, amb poques paraules diu moltes coses... Espero que us agradi.

divendres, 22 de febrer de 2013

10 anys...



L'Irene tenia cinc anys quan va conèixer al Marc a l'escola, a poc a poc es van fer més amics, fins que van complir els deu anys i aquesta amistat va ser cada vegada més forta. La veritat és que ella mai havia experimentat aquest sentiment tan profund dins de si mateixa fins llavors.

Aquest estiu la Irene passejava per la platja del poble quan de sobte es va trobar amb en Marc que jugava a pilota amb uns amics, just quan aquesta la va veure es quedar sense immutar-se amb els ulls fixament fixats en ella. L'Irene també es va quedar sense parla, però va saber reaccionar al cap de poc temps cridant-lo, aquest va reaccionar, li va preguntar que com estava i li va dir que si volia podia quedar-se a veure el partit. Ella li va dir que li semblava bé i que es quedaria una estona.

Mentre els nens jugaven a pilota, ella s'entretenia jugant, deixava passar la sorra entre els seus dits i ficava els peus dins d'aquesta, mentre en Marc la mirava de reüll quan podia. Sense que ningú la veiés va escriure el seu nom i el d'en Marc amb un cor al mig. Al cap de poc quan va acabar el partit, els altres nens ja s'havien anat cap a casa. Estava vesprejant, el cel estava ja d'un color entre ataronjat i vermellós. L'Irene li va dir que si volia asseure's amb ella, va acceptar sense pensar-s'ho però alhora cohibit per la situació parlava d'una forma entretallada, sense saber perquè no li sortien els paraules de la seva boca amb la fluïdesa amb la qual estava acostumat. Els dos es van posar a jugar amb la sorra per dissimular la vergonya que sentien d'estar en aquesta situació, però alhora notaven un formigueix en el seu interior que els deia que aquest instant era especial i que no havien de deixar-ho passar així com així. Els dos volien allargar el moment, no necessitaven parlar per saber el que ocorria entre ells. Quan això ocorre no fa falta dir res més, tot flueix d'una manera inesperada i és viu molt intensament.

En Marc va decidir donar un altre pas més i li va donar la mà, aquesta es va enrogir, però va acceptar. Els dos es van aixecar molt lentament i es van dirigir arran de mar, aquest estava totalment transparent i havia agafat el mateix color que el cel. Es van asseure a la riba a mirar com el temps transcorria lentament, van respirar profund i van mirar cap als núvols que anaven viatjant pel cel. Per la seva ment van començar a fluir pensaments de placidesa, de felicitat, de pau… Un petit veler solcar el mar per davant d'ells, però gairebé no s'en van adonar de la seva fugaç presència. La llum cada vegada era més tènue i les seves mirades es van ser aproximant més una dins de l'altra, fins que van tenir la sensació de fondre's l'un dins de l'altre oblidant-se de tota la resta.

Després d'aquesta trobada, no es van tornar a veure. En Marc i la seva família al cap de poc es van mudar a la ciutat. L'Irene en assabentar-se va estar temps sense poder articular gairebé ni una paraula, no menjava, ni tant sols podia dormir, sentia un nus al pit, no podia respirar. Va ser llavors quan va comprendre que era l'amor, havia experimentat per primera vegada que és enamorar-se. Al cap d'un temps i gràcies als seus amics s'oblidar d'en Marc, encara que va seguir recordant per molt temps aquest moment tan especial.

dimecres, 20 de febrer de 2013

Lo que tú quieras oír


Aquest curtmetratge, va tenir la particularitat fa un temps de que quan tu cliques "youtube" al buscador «google» et surt directament un link cap a la pàgina on hi ha el video de «Lo que tú quieras oír». Això significa que cada cop que busquem youtube al google potser caurem a la trampa i entrarem a la pàgina on esta allotjat el curt. Aquest es va rodar en un sol dia (5 de febrer de 2005), durant setze hores, en la seva realització van intervindre 15 persones en una sola localització, que es va acondicionar el dia abans amb cartells, fotografies i una gran quantitat de plantes. 

Els actors son Fátima Baeza i Guillermo Zapata encara que no es veigi fisicament. El curt parla sobre que sempre ens han explicat histories per evadir-nos de la realitat, pero no es cert, expliquem histories per transformar la realitat. Ens fa pensar en fins a on som capaços d’arribar mitjançant la nostra imaginació. Quan l'acabes de veure et fa reflexionar sobre com arribem a vegades a distorsionar la realtitat.

dilluns, 18 de febrer de 2013

Sed de mal: un pla-seqüència de 3:09 minuts



L'inici del film “Sed de mal” és un pla-seqüència que té una durada de 3:09 minuts. Un pla seqüència posa en joc una duració natural absoluta. Agafa continuïtat d'un aconteixement. La continuïtat d’espai garantitza la coincidència de la temporalitat representada amb la real. Personalment m'encanta i a més per l'època en la que està rodada és espectacular.
L'acció té lloc en una ciutat anomenada Los Robles, que fa de frontera entre Estats Units i Mèxic, aquesta és trasllada a finals dels anys 50.

La pel·lícula comença amb un primer pla d'un artefacte explosiu i es sent el tic-tac del rellotge que porta incorporada la bomba. Es veu com un delinqüent la introdueix dins el maleter d'un cotxe d'un important empresari. Aquest fet és una anticipació del que passarà ja que ens fa preveure que el cotxe pot explosionar. Seguidament un home i una dona pugen al cotxe i aquest es posa en marxa. Tot seguit el cotxe inicia el seu trajecte i anem veient el seu camí gràcies al seguiment de la càmera, així com diferents parts de la ciutat, que ens permeten veure l'ambientació.

Desprès l'acció passa a mostrar-nos els recent casats Vargas (Charlton Heston i Janet Leigh). Arriba un moment en que els camins del cotxe i de Vargas s’uneixen i agafen un paral·lelisme, és com si el destí de Vargas estigués escrit i anés junt amb l’explosió del cotxe. Aquest fet obligarà a Vargas a esbrinar els successos bruts que tenen lloc durant el transcurs del film. L’explosió és el detonant de la pel·lícula i agafa un canvi de narració degut a l'acció.

La banda sonora és diferent en la versió original i en la versió doblada de la pel·lícula. En la versió doblada el volum és més alt. El pla que va seguint el cotxe i que desprès ens mostra a la família Vargas, passa la frontera abans de que el cotxe explosioni, això fa que el film agafi un ritme de Thriller. És un principi que enganxa a l'espectador i que deixa amb ganes de saber més. Mike Vargas i la seva dona segueixen endavant fins que els dos personatges que van amb el cotxe que està a punt d'explosionar passa per davant d'ells dos, els avança. Finalment el pla-seqüència acaba en el moment en que explosiona el cotxe. Aquesta explosió és una sorpresa per l’espectador, en el moment just en que el cotxe explosiona no es veu. La càmera ens ho amaga, nosaltres ja veiem el cotxe cremant-se. A més a més aquesta explosió te lloc en el precís moment en que la parella Vargas creuen la frontera i es van a donar el petó per tal de celebrar que ja han marxat del seu país i podran gaudir d’una bona lluna de mel. L’acció fa que no tinguin descans, ja estava escrit que no podrien tenir una lluna de mel tranquil·la.

El vehicle explota dins Estats Units, però òbviament portava la càrrega explosiva des de Mèxic. A partir d’aquest punt Mike Vargas envia a la seva dona a l’hotel, mentres comença a parlar amb els representats de la llei del país. Sed de mal obtindrà a partir d’aquest moment dues línies argumentals: per una banda la història de Mike, i per una altra banda la de Susie, i en alguns moments del film s’uneixen i es creuen, encara que acabaran separant-se de nou.

A Sed de mal està tot al revés. La trama és inexistent. Hi ha un enrevessat assassinat al principi de la pel·lícula, però a ningú li importa qui és el culpable. A Sed de mal i trobem molts primers plans, plans picats, i contrapicats, amb els que Wells provoca la sensació de desesperació per tal d'incomodar a l'espectador. En definitiva, aquest Thriller parla de corrupció entre bandes.

divendres, 15 de febrer de 2013

Neil Harbisson. El primer "cyborg" registrat a tot el món



Avui us proposo conèixer a un personatge, que com a mi, no crec que us deixi indiferents. Es tracta de Neil Harbisson, un artista de 29 anys, nascut a Londres. Artista i músic, pateix "acromatopsia".

Quina paraula, veritat? Així en una definició curta i perquè ens entenguem, la acromatopsia és una anomalia en la visió que fa que la persona només pot percebre "en blanc i negre" o sigui en escala de grisos.
Suposo que us preguntareu que és el que fa de Neil una persona especial (si no ho és ja veure en B/N). Resulta que Neil Harbisson és el primer "cyborg" reconegut a tot el món, i així ho posa en el seu passaport.

Fins als 11 anys no li van aconseguir diagnosticar l'anomalia que hem comentat, i com és normal, sempre hi havia problemes quant als colors es refereix. Imagieu-vos que un company de classe et demana que li passis el boli blau, i el teu davant tens 3 bolis que veus iguals… Ara suma a aquesta petita cosa, tota classe de petites coses similars i que poden arribar a passar-te factura, anímica, moralment, etc…. A mi almenys em frustraria molt.
Neil Harbisson neix a Londres, fill de pare britànic i de mare catalana, creix i viu a Mataró, on estudia piano i belles arts. Als 16 anys estudia batxillerat artístic a l'Institut Alexandre Satorras on degut a la seva particularitat visual, li permeten utilitzar exclusivament els colors blanc, negre i gris als seus treballs. Als 18 anys va marxar a viure a Irlanda (Dublín) -el seu pare és irlandès- i allí va continuar estudiant musica a "Waltons' School of Music". Durant aquest temps, reconeix, "no volia saber gens dels colors, perquè notava que hi havia alguna cosa important que els altres percebien i jo no. Així que vestia en blanc i negre i evitava qualsevol conversa en la qual apareguessin colors".

Ja fa uns anys aquest rebuig es va transformar en tot el contrari, i al conèixer a Adam Montandon va canviar la seva vida. Gràcies a Adam, expert en cibercamares, va dissenyar un sistema que permetia a Neil percebre els colors. El sistema en si és una càmera situada en el front, amb sensors de colors que transformen aquests colors en sons. Abans portava un ordinador, però des de l'any passat va amb un xip instal·lat just darrera el cap.
Segons l'entrevista que vaig veure ahir a la nit al canal Maresme crec que podia percebre anteriorment 48 colors i actualment en percep 360 des de l'any 2007. Harbisson participarà a la "Campus Party", que tindrà lloc a finals de juliol a Mèxic. L'esdeveniment formatiu en tecnologia, creativitat i cultura digital més gran del món i on hi participen milers de joves d'arreu del món.

També he vist un video d'una entrevista al Matí de Catalunya Ràdio amb Manel Fuentes que us el deixo en aquest apunt on surt en Neil parlant una mica sobre tot això. És una mica complex portar la càmera amb el portàtil, però tot comença des d'abaix, i cal polir-ho, no? Millor això que res. A més, tal com està la tecnologia… aviat portarem una cosa semblant sense que ningú se'n assabenti de res.

Així que aquí tenim al primer cyborg del món, o com ell comenta que l'eyeborg és l'ull i ell un cyborg. Esperem que això pugui arribar a més gent i ajudi al fet que uns altres puguin percebre els colors i puguin "veure'ls" encara que sigui a través de les seves oïdes :)

dimecres, 13 de febrer de 2013

L'eterna lluita entre el bé i el mal


Avui tinc ganes de parlar de cinema, que tant m'agrada, concretament d'una escena de la pel·lícula "La noche del cazador", una de les més conegudes de la història del cinema, concretament en la qual se'ns mostren als dos nens que s'escapen a través del riu i més tard arriben al graner on escolten que el "predicador" esta cada cop més a prop.

La noche del cazador és una rondalla sobre l'eterna lluita entre el bé i el mal, ens ho mostren clarament les paraules d'Harry Powell, interpretat per Robert Mitchum: en una mà està tatuada la paraula bé i en l'altra, el seu oposat, mal. En efecte, tota la història sembla estar construïda sobre la figura del doble: primer, els dos nens, John i Pearl, després estan les dues figures paternes, una real, Ben Harper (Peter Graves) i una maligna. També està la doble figura de la mare, la real i feble, Willa Harper (Shelley Winters) i l'altra, angèlica i d'esperit fort, com és la vella Rachel (Lillian Fish).

En la figura del predicador veiem clarament la seva doble dimensió: en els ulls dels nens és un ésser del que desconfiar, en canvi, per a la gent del poble i per a la mare és un predicador d'ànima bona, almenys fins al final de la història, moment en què la gent del poble descobrirà la veritable identitat d'Harry Powell i per això el voldrà fer fora. Així, els nens es troben sols al món, envoltats per adults massa implicats en les seves coses per extirpar les seves culpes del passat a través del mateix predicador, com per veure que el diable està davant dels seus ulls.

L'escena que us comentava comença amb els nens amb barca navegant pel riu. Podem veure com es va fent de nit, cosa que aquesta aconseguida simulant la llum solar en un plató interior, a causa que aquesta escena va ser en un plató, així ho explica el mateix Cortez (il·luminador del film): “Utilitzem un tanc en el plató quinze i quan l'hi dic, es sorprenen perquè semblava un riu veritable. En l'escena en què els nens estan sobre la pila de palla i la llum de la lluna deixa veure a la mare al lluny, recorrem a uns trucs molt elaborats. Però millor encara era l'escena del nen a les golfes: mira a baix i veu al predicador a la llunyania; construïm el decorat sencer en perspectiva."

Entre la pila de fenc i la tanca, hi havia uns 150 metres. La figura que es movia en l'horitzó no era Mitchum ni molt menys. Era un nan muntant un petit pony. La il·luminació va crear la impressió que jo necessitava: la sensació de misteri, d'estranyes ombres. Fins i tot vaig usar un iris amb el nen en la finestra. Charles volia apropar-se a ell amb la grua però en comptes d'això vaig usar l'iris”.

Per tant també podem entendre que se'ns modifica mitjançant la il·luminació la distància i la grandària. I lògicament podem apreciar el gran treball que hi ha darrere de la il·luminació per aconseguir un ambient bucòlic i únic en un plató interior, a més d'oferir diferents tipus d'il·luminació ja sigui calida o freda segons convingui. També se'ns oculten i minimitzen detalls que no ens interessarien. Es pot ressaltar també el moment en el qual se'ns mostra l'ocell a través de la finestra de la casa, que lògicament és un contraluz que prové de darrere de la finestra. Durant tota l'escena podem apreciar un equilibri “simètric”, per tant podem veure una imatge centrada.

També podem observar com mitjançant “la llei de l'horitzó”, que no ho centra en el mitjà de la imatge, ho podem apreciar quan els dos nens observen al predicador mentre ho veuen des de lluny amb el cavall. En diversos moments hi ha alguns contrallumns. I pel que fa referència a la profunditat de camp, podem apreciar que s'utilitzen bastant la “softlight”, per tant els quars i una llum molt suau, sobretot tanco amb clau van pel riu, és penetrant i elimina les arrugues, tampoc crea grans arrugues ni grans contrastos.

Encara que podem veure llum bastant brillant en alguns moments, bastant contrast, ombres molt marcades, per exemple quan els nens estan mirant a l'ocell mentre es bressola, en principi gràcies als quars, encara que no són ombres tan marcades com amb la llum dels fresnel. També podem apreciar l'ús de filtres i gelatines que ajuden a corregir la intensitat i la qualitat de la llum. També s'aprecien difusores que transformen la llum dura dels focus en llum suau i dispersa, tenint en compte també la llum d'ambient, encara que en tot moment s'aprecia gairebé tot amb molta claredat i nitidesa. Un altre dels moments en els quals podem apreciar-ho és quan es va fent de nit i s'apropa el predicador i els nens estan dormint, mentre va sortint la lluna.

dilluns, 11 de febrer de 2013

"Hem de valorar les coses senzilles, no busquem coses rares"



Fa un temps vaig tenir el plaer de compartir una entrevista amb la periodista Imma Sanchís de La Vanguardia, per una assignatura de la carrera i vam entrevitar a Tomeu Català per una de les contres del diari, la vaig transcriure al meu gust, aquí us la deixo:
Tomeu Català, va néixer el dia de Sant Ramón no nat, 31 d'agost, viu molt prop de Palma de Mallorca, llicenciat en filosofia, en ciències de l'educació, director, impulsor i president de Proyecto Hombre, a més va estudiar teologia i exerceix com a sacerdot.

- Com és la teva idea política més important?
Que les persones no hem de relacionar des del cor.

- I la teva creença espiritual?
La meva creença és que estic convençut que sóc volgut profundament per Déu i això d'una banda em dóna una pau enorme i d'altra banda una exigència d'escoltar i de saber respondre, més enllà fins i tot de qualsevol religió.

- Quan vas sentir l'existència d'un ser superior per primera vegada?
Si, i especialment en diferents situacions de la meva vida, però quan tènia 16 anys vaig tenir l'impuls de ser sacerdot, però no ho tènia clar, concretament per dues raons, m'ho vaig pensar molt i quan vaig decidir ser sacerdot que suposava ser célibe i no dedicar-te en la vida a fer diners, sinó a una altra història, ho vaig decidir molt convençut.

- Però ho vas decidir molt jove?
Si però amb una claredat de ment molt forta.

- Que vas posar a la balança?
Vaig posar, ser fidel al més profund de mi mateix.

- Com es dona la crida?
Jo tènia molt clar internament que se'm demanava això, però no hi ha res d'especial.

- Hi ha alguna influència?
Per part de la família, doncs la família de la meva mare era molt religiosa, la del meu pare en absolut, però de totes maneres en un poble de Mallorca en 1968, jo havia estat educat en ambient religiós i això potser m'influeixo.

- Vas tenir alguna crisi de fe?
Si, als vint anys vaig tenir una crisi molt forta de fe, de tal manera que durant mesos, jo orava i la meva oració era "Déu, si és que existeixes, fes que ho vegi", era el que sentia. I vivencialment vaig descobrir la importància de Déu, de Jesús i meva.

- Què va ocórrer?
Gens i tot, després de molts mesos a si, fins i tot durant aquell temps vaig començar a llegir molts llibres de filosofia, però especialment de persones atees, per convèncer-me de l'absurd de dubtar de l'existència de déu, va ser una lluita molt forta, però en un moment donat em vaig donar expliqui que lluitar contra la paret no tènia sentit i que era una realitat, o ho acceptava o no, ho vaig viure.

- No era un ambient una mica trist?
Pel meu el creure en Déu no ha estat trist, perquè crec que creure en Déu va més enllà de les normes, dels dogmes, és alguna cosa molt més profund i de vegades pot semblar que la religió és més aviat qüestió moral, de costums i opcions de vida, les opcions de vida són molt humils d'una banda i molt al tant de la vida i de les persones. Jo estic convençut que Jesús era una ment lliure però respectuós amb les persones.

- I que recorda d'aquella època?
Recordo amb afecte l'època de nen i d'adolescent, d'una banda era rebel per naturalesa i de fet ho segueixo sent, però d'altra banda molt fidel a unes coses que van més enllà dels anecdòtic o extern. Intento anar més enllà de l'aparença.

- Quan arrenca el Proyecto Hombre?
Concretament a Balears neix concretament d'una necessitat política des del govern que es posa en contacte amb el bisbe i l'església i em criden. En aquell moment fa més de vint anys, era el problema de l'heroïna i davant aquesta epidèmia, que no se sabia que fer, unida a tot el de la sida, hi havia por, inseguretat de no saber com afrontar-ho. Vaig estar fa un temps en un col·legi de Barcelona anys abans, en els anys 75 i 76, és curiós que hi havia un xaval que prenia, jo estava fent classes de filosofia de 8 a 9 del matí, el vènia durant aquest temps i es després marxava, crec que per la nostra relació personal.

- El que més li impedeix a la gent deixar la droga és la inseguretat?
Cadascun té el seu moment i ho ha de trobar, estic convençut que depèn de cadascun, potser el moment sigui quan un fill o una filla diu al seu pare “jo no et conec”. Hi havia per exemple un noi que vivia al carrer que em deia, mira Tomeu, jo mantinc la meva dignitat” i jo li vaig dir “si i com?”, “Cada nit em dutxo” “i com ho fas?”, li vaig preguntar, “doncs mira a la dues de la matinada agafo dues ampolles, les empleno d'aigua i mes la fotu per damunt”.

- I que té a veure tot això amb déu? Perquè hi ha tanta misèria?
Si, jo et diré al primer any de passar mesos en el projecte jo vaig estar en una parròquia i vaig anar a celebrar la pasqua i em va sortir així tal com et dic “jo no crec en la resurrecció, jo veig la resurrecció cada dia. Déu que ha de dir, a vegades pensem que Déu és una joguina en mans de qui sigui i no ho és, estic convençut que ens dóna l'oportunitat d'escollir fer el bé.

- Com es resol tanta misèria humana?
Doncs fent el bé. La persona per molt destruïda que estigui, sempre té la capacitat de llibertat i de recuperació. Jo després de 25 anys de veure a tota classe de gent, seria injust dir que una persona ja no té remei, no és cert, jo ho veig i ho toco, és una realitat. I et vaig a dir que més enllà de les aparences de qualsevol existeix alguna cosa molt tendre que tots tenim i el saber trobar això que no és fàcil.

- I que les ajuda, l'amor a la vida?
Cadascun tindrà el seu, quan et diuen “em vaig a matar, em vaig a suïcidar”, de vegades és possible que si i és possible que no, jo estic convençut que tota persona, més ràpid o més tard, amb o sense drogues, en algun moment de la vida i de la història, connectem amb el profund d'un mateix i si sóc capaç d'estar mínimament atent, això em pot revolucionar.

- Perquè aquestes persones sofreixen tant i unes altres no?
Jo no m'oposat en cap lloc a gent que no sofreix, siguin de l'estatus social que siguin, aparentin el que aparentin, la qual cosa podem intentar escapar. Una vegada em van preguntar “Ara Tomeu que els has vist d'aprop, com són els drogaddictes” i em va sortir de l'ànima i li vaig dir “com tu”, és veritat que cadascun som diferents però un drogaddicte és una persona i de sofriment n'hi ha en tots llocs. Moltes coses que he fet a la vida han estat veient, contemplant i aquesta mateixa m'ha anat guiant.

- La gent que va al Proyecto Hombre, és gent que viu allí no?
Depèn, tenim 23 programes, si una persona amb estructura personal familiar, laboral, psicològica, si té estructura, treball, projecte li fa un programa que li permet no haver d'estar les 24 hora amb nosaltres sinó que amb unes pautes tinguis un suport a la nit de 2 o 3 dies a la setmana, perquè pots seguir treballant, estant amb la família. D'altra banda tenim als quals han estat 15 o 20 anys ficats en la droga i tenen molta desestructura, personal, familiar, aquesta persona necessita un programa de 24 hores, els 365 dies de l'any, perquè el que necessiten ells és això, no el que diuen ells. I després també tenim programes intermedis entre una cosa i l'altra, per tant depèn de la persona que venja. Nosaltres tenim el que es diu una unitat de diagnostico, i decideix el que li convé a la persona, no el que aquesta vol.

- Quin és l'eina fonamental per curar a aquest tipus de gent?
L'afecte i l'exigència, l'estar molt a prop i l'estar molt lluny, perquè sinó després tens una altra visió, no has d'intervenir, s'ha de ser professional i això suposa exigència, passar de la persona, perquè ell vol protagonisme i és un procés de desenganxi al final. La persona no és solament la droga i el consumidor, la drogaddicció solament és la punta de l'iceberg d'una realitat molt més àmplia i llavors caldria buscar les causes i són personals, socials, mèdiques, psicològiques, són culturals i hauríem d'enfocar-les des d'aquesta perspectiva i descobrim que s'estava desenvolupant un projecte a Itàlia i ens oferien formació. Mira a nosaltres no ens importa la malaltia que té la gent que ve al projecte, si ha estat a la presó, la condició per entrar és que vulgui rehabilitar-se i a partir d'aquí començar el procés per aconseguir que millori.

- Què mereix la pena a la vida?
Estimar i ser estimat, però no com a paraula, sinó com a cosa senzilla i concreta, de respecte, de servei, jo et diré que el dia que ho vaig descobrir el dia de l'infart, el dia abans m'havien donat una medalla de "Isabel la Catòlica" i l'endemà tinc l'infart, en aquest moment les medalles no pinten res, les uniques coses que si que tenien raó de ser eren les persones que jo havia volgut, les cares d'aquestes persones que em passaven pel cap, la resta, que vols que et digui, relatiu. Hem de valorar les coses senzilles, no busquem coses rares.

divendres, 8 de febrer de 2013

Laberint (3a i última part)


Tot seguit, van marxar un altre cop les seves filles cap a l'escola i el seu marit a la feina, ell era psiquiatra en un centre mèdic molt reconegut a Barcelona i moltes vagades treballava a l’Hospital Sant Pau, sempre li havia atret la feina més que la seva vida familiar, el que sentia o el que deixava de sentir per ell havia canviat, ara notava que això s’acabava, la flama s’està apagant per moments.

Al cap d'una estona va anar a fregar els plats, va escombrar, i en acabat va anar seure al sofà a mirar una d'aquestes series o culebrons que no podia mirar mai per culpa de la feina, notava que les parpelles li pesaven, que poc a poc la temperatura li anava pujant per moments i va decidir prendre's una aspirina efervescent, per veure si la febre li baixava. Es va estirar un altre cop al sofà, no sabia si va ser per la pastilla o per l’efecte de la febre, però no va tardar en adormir-se, però no va poder ni agafar correctament el son perquè tot d’una va tornar a sonar el telèfon.

Abans d’agafar-lo va pensar en que podria tornar a ser aquell home, però la febre no la deixava pensar nítidament.
-Digui?
-Hola com estàs Sara?- de cop a la Sara li va desaparèixer la febre en el moment que va sentir aquella veu tant fonda i robusta que semblava que l´envolcallava en un núvol de seguretat.
-Qui ets?-va preguntar fent-se la tonta.
-Ho saps perfectament, soc el que t'ha trucat abans.
-Que vols de mi?
-Res d'especial, només parlar una estona amb tu.
-I de que, si es pot saber?- li va preguntar intrigada.
-De que et sembla de que voldria parlar, de tu dona.
-Com que de mi?- va preguntar estranyada la Sara.
-Ets una dona molt bonica, tens uns cabells tant brillants que enlluernen, unes cames que son l’enveja de totes les teves companyes de feina, en definitiva, que tens un cos que em perd, que no em deixa pensar en res més.- després d'això, ella es va desconcertar completament, però va tenir forces per dir-li que volia d’ella -.
-Doncs res d’especial dona, només volia saber si tu estimes al teu marit Jordi...
La Sara, es va quedar glaçada al sentir aquesta pregunta, li van sorgir un munt de preguntes i alhora respostes contundents referents a aquest tema. Al cap d'una estona, li va respondre:
-Mira -va dir amb un to ja d'indignació- no se qui ets, però tu si que saps moltes coses de mi pel que veig, així que ho em dius qui ets i el que vols de mi o no et contestaré res més –va concloure contundentment la Sara-

-Mira, jo no volia que t’enfadessis d'aquesta manera, jo l’únic que volia era ajudar-te a aclarir els teus sentiments i si no m'ajudes no podré de cap de les maneres.
-Ho sento, però si no em dius qui ets, no et penso respondre...
-Sara sóc en Jordi (Silenci…)

dimecres, 6 de febrer de 2013

Laberint (2a part)



La Sara va pensar que potser era un amic seu que li estava gastant una mala passada, i va seguir-li una mica la corrent.

-Està bé, i com saps el meu nom?
-Ja t'ho he dit, perquè fa temps que em fixo amb tu, se que treballes com a secretaria d'una empresa del carrer Bailen, que sempre abans de tornar a casa vas a prendre alguna cosa amb les amigues al bar que esta a la cantonada del carrer Balmes,....

En aquells moments la Sara ja no escoltava, perquè es va quedar parada de que aquell home sabia d´ella sense ella saber res d'ell.
-Desde quant m'has estat espiant els meus moviments?
-Doncs, ara fara un any i mig- En aquell moment la Sara si que es va quedar glaçada, però el cert, era que aquella veu li transmetia confiança i escalfor, semblava que li alleugeria el malestar, era com si ja la conegués de feia temps.
-No t'ho esperaves potser?
-Doncs no, que vols que et digui- llavors va pensar en penjar el telèfon, però no podia, sentia que aquell home era especial o si mes no s'havia fixat amb ella.
-Sara, estàs passant per un mal moment oi que si?
-Però que n'has de fer tu d'això? I ara t'he de deixar que he de fer el dinar que de qui poc arriba el meu home.
-A quina hora et puc tornar a trucar?
-A ninguna, adeu.-I tot seguit va penjar-li el telèfon, encara que ella sentia una cosa especial quan escoltava aquella veu tant greu que la transportava en el temps, com si li treies anys del damunt.

A l'hora de dinar, es va asseure a taula com si no hagués passat res, però continuava pensant en el que li havia dit aquell home, en el que sabia d´ella, els seus costums, el mal moment que estava atravessant...

-Mare, com et trobes?-va preguntar-li la Laura, la seva filla gran que tenia vuit anys.
-Be, gràcies filla ja em trobo millor. 

La Sara tenia una filla gran de vuit anys i una altre més petita de sis que es deia Violeta, les dues eren una barreja dels dos, els ulls blaus eren del seu pare, mentre que els cabells castanys tirant a clars havien sortit d´ella, semblava que no se n’estaven enterant del que estava pasant entre en Jordi i ella, però quan menys s'ho esperava, sortien amb alguna frase que ho deixava clar de que alguna cosa notaven entre els seus pares que no acabava de funcionar del tot i es que no se'ls hi passa res per alt.

Continuarà...

dilluns, 4 de febrer de 2013

Laberint (1a part)



A partir d'avui aniré publicant un relat que vaig escriure fa un temps anomentat "Laberint", aquesta és la primera part:

Com sempre la Sara s'aixeca cada mati per fer l’esmorzar, les seves filles ja seien a la taula de la cuina preparades per menjar les torrades amb melmelada que tan bé fa la mare, més tard, el seu marit també es va seure a la cadira.

-Com estàs aquest mati Sara?
-No massa bé Jordi, estic molt empiocada.
-Que encara tens febre?
-Una miqueta si que en dec tenir, però no passa res.
-Doncs no cal que vagis a treballar, que no veus que em prou feines et mantens dempeus.
-Si, però no es tan fàcil.
-Però que no veus que en aquest estat no pots presentar-te a l’oficina. Va replicar-li.
-Be, però només avui i que consti que has insistit tu.
Va donar l’esmorzar a les seves filles i al seu marit, els hi va fer un peto i van anar marxant un per un per la porta,
-Truca’m si no et trobes ve
ella tot seguit va intentar fer alguna feina de la casa, però no va poder ni acabar de rentar les tasses i va decidir d’estirar-se al llit, encara sense fer, no va poder ni estirar-se que va sonar el telèfon:
-Digui?-va preguntar la Sara.
Ah hola mare...-va dir sense gaire entusiasme.
-Com estàs filla?
-Mira, millor.
-No diguis mentides, que perquè tu no vagis a treballar, has d'estar malament.
-Que t'he dit mare que no em passa res d'especial, d’acord?
-Be, be, però vols alguna cosa?
-No gràcies mare, però puc ocupar-me de tot jo sola.

En acomiadar-se, va anar a estirar-se de nou al llit i va dormir uns deu minuts, al despertar-se, va adonar-se de que la febre li havia pujat considerablement, així que va decidir de prendre's una aspirina, per veure s'hi la cosa millorava, es va aixecar i va fer els llits de les seves filles i el llit de matrimoni. En netejar la pols, va veure una fotografia en la que hi sortien ella i el seu marit mirant-se l'un a l'altre amb tendresa, de cop, va pensar en com estaven les coses en aquells moments i en com estava la situació ara, es va seure en una butaca del menjador, tot va començar a refredar-se quan ell va començar a preocupar-se més per la feina que per la seva relació, que si ara m´'en vaig de viatge a París, que si conferències a Madrid, que si sopars de feina, la cosa era que la seva manera de veure'l havia canviat d'una manera important, sentia com si ja no el coneixes... I un altre fet que l'havia marcada va ser la mort del seu pare feia un parell de mesos per culpa d'un càncer. 

Un fet que la va deixar també molt trasbalsada, ja que en unes setmanes de setmanes es va anar consumint lentament. En aquell mateix instant, va sonar el telèfon:

-Si, digui?
Hola Jordi.
-Com et trobes Sara, aquest mati he marxat preocupat per la teva salut, com estàs?
-Millor Jordi gràcies, estigues tranquil, m'he pres una aspirina i sembla que ja no tinc tanta febre.
-Bé, però no facis res de feina de casa, si un cas ja ho faré jo quan arribi.
-No, tranquil no faré gaire cosa, no pateixis.
Al acomiadar-se va notar que la febre tornava a fer acte de presència, va estirar-se al sofà i va estar una estona amb els ulls tancats amb les mans al cap, tot d'una va tornar a sonar el telèfon; la Sara es va aixecar com va poder i el va agafar:
-Digui?
-Hola Sara com estàs?
-Qui ets? - va preguntar estranyada
-Fa temps que volia parlar amb tu.
-Si, però qui ets?
-I això que més et dona...sóc una persona que et coneix prou bé i prou.
La Sara va pensar que potser era un amic seu que li estava fent una mala passada, i va seguir-li una mica la corrent...

Continuarà...

dissabte, 2 de febrer de 2013

OM SHANTI OM



Avui torno a reprendre el món del cinema asiàtic, aquest cop us porto un Bollywood, protagonitzat per Shahrukh Khan, Deepika Padukone, Arjun Rampal, Shreyas Talpade i dirigida per Farah Khan.

Om Shanti Om, és una pel·lícula estil Bollywood en tota regla amb numeros musicals d'allò més vistosos i coloristes en la qual podem veure a un figurant amb el somni de ser algun dia un gran actor del genere. A més coneix a una de les actrius més importants del moment Shanti, amb la qual començarà una bella amistat, fins que succeeix alguna cosa imprevist i provoca un canvi radical en la història.

Una de les seqüències més interessants de la pel·lícula per a mi és en la qual podem veure ballant i cantant a més de 30 actors reconeguts de Bollywood, els quals presten la seva imatge per a aquesta pel·lícula. M'ha sorprès perquè podem veure al "star system" indi que se'ns mostra desenfadat i com molt colorit cantant un dels temes principals de la pel·lícula. També destacar la seqüència en la que el protragonista descobreix que Shanti aquesta a punt de casar-se amb el productor de la pel·lícula, mentres veiem al noi per diferents escenaris sona la cançó “Jag Soona Soona Lage”, un dels grans temes musicals de la pel·lícula. Destacar el color que aporten dels ballarins i ballarines en les escales de palau en el qual estan realitzant una coreografia on a més utilitzen espècies tipiques de l'Índia i amb les quals el protagonista es cobreix la cara perquè Shanti no ho vegi, se'ns mostren diferents escenaris i uns moviments de camara realment molt acurats, grues, travellings entre d'altres altres que proporcionen a l'espectador la sensació d'estar dins la pel·lícula i somiar.

El film té algunes semblances de guió, a causa que per realitzar-la s'han basat en algunes històries tipicas de hollywood, però els donen el seu particular visió, la seva manera particular d'explicar les coses converteix un simple guió en una mica més, pur entreteniment per als sentits. Utilitzen molt el color, les olors, les espècies caracteritiques de l'Índia, els balls i la música per atrapar a l'espectador d'una manera lenta però constant, és un format per deixar-se portar, oblidar-se de tot i no pensar en res més.

Un dels elements del llenguatge cinematogràfic més crda l'atenció és el punt i seguit que es dóna en aquest tipus de cinema, sobretot el que es dóna en aquesta pel·lícula quan podem veure a l'actriu principal morir cremada dins d'un dels decorats més imponents de la pel·lícula, un fet realment inesperat per l'espectador, un cop d'efecte molt efectiu perquè la gent tingui ganes després de l'intermedi de seguir veient la pel·lícula, però amb una nova trama, ja que pel que sembla se'ns ha acabat la història entre Om i Shanti, l'estrella.