dilluns, 11 de febrer de 2013

"Hem de valorar les coses senzilles, no busquem coses rares"



Fa un temps vaig tenir el plaer de compartir una entrevista amb la periodista Imma Sanchís de La Vanguardia, per una assignatura de la carrera i vam entrevitar a Tomeu Català per una de les contres del diari, la vaig transcriure al meu gust, aquí us la deixo:
Tomeu Català, va néixer el dia de Sant Ramón no nat, 31 d'agost, viu molt prop de Palma de Mallorca, llicenciat en filosofia, en ciències de l'educació, director, impulsor i president de Proyecto Hombre, a més va estudiar teologia i exerceix com a sacerdot.

- Com és la teva idea política més important?
Que les persones no hem de relacionar des del cor.

- I la teva creença espiritual?
La meva creença és que estic convençut que sóc volgut profundament per Déu i això d'una banda em dóna una pau enorme i d'altra banda una exigència d'escoltar i de saber respondre, més enllà fins i tot de qualsevol religió.

- Quan vas sentir l'existència d'un ser superior per primera vegada?
Si, i especialment en diferents situacions de la meva vida, però quan tènia 16 anys vaig tenir l'impuls de ser sacerdot, però no ho tènia clar, concretament per dues raons, m'ho vaig pensar molt i quan vaig decidir ser sacerdot que suposava ser célibe i no dedicar-te en la vida a fer diners, sinó a una altra història, ho vaig decidir molt convençut.

- Però ho vas decidir molt jove?
Si però amb una claredat de ment molt forta.

- Que vas posar a la balança?
Vaig posar, ser fidel al més profund de mi mateix.

- Com es dona la crida?
Jo tènia molt clar internament que se'm demanava això, però no hi ha res d'especial.

- Hi ha alguna influència?
Per part de la família, doncs la família de la meva mare era molt religiosa, la del meu pare en absolut, però de totes maneres en un poble de Mallorca en 1968, jo havia estat educat en ambient religiós i això potser m'influeixo.

- Vas tenir alguna crisi de fe?
Si, als vint anys vaig tenir una crisi molt forta de fe, de tal manera que durant mesos, jo orava i la meva oració era "Déu, si és que existeixes, fes que ho vegi", era el que sentia. I vivencialment vaig descobrir la importància de Déu, de Jesús i meva.

- Què va ocórrer?
Gens i tot, després de molts mesos a si, fins i tot durant aquell temps vaig començar a llegir molts llibres de filosofia, però especialment de persones atees, per convèncer-me de l'absurd de dubtar de l'existència de déu, va ser una lluita molt forta, però en un moment donat em vaig donar expliqui que lluitar contra la paret no tènia sentit i que era una realitat, o ho acceptava o no, ho vaig viure.

- No era un ambient una mica trist?
Pel meu el creure en Déu no ha estat trist, perquè crec que creure en Déu va més enllà de les normes, dels dogmes, és alguna cosa molt més profund i de vegades pot semblar que la religió és més aviat qüestió moral, de costums i opcions de vida, les opcions de vida són molt humils d'una banda i molt al tant de la vida i de les persones. Jo estic convençut que Jesús era una ment lliure però respectuós amb les persones.

- I que recorda d'aquella època?
Recordo amb afecte l'època de nen i d'adolescent, d'una banda era rebel per naturalesa i de fet ho segueixo sent, però d'altra banda molt fidel a unes coses que van més enllà dels anecdòtic o extern. Intento anar més enllà de l'aparença.

- Quan arrenca el Proyecto Hombre?
Concretament a Balears neix concretament d'una necessitat política des del govern que es posa en contacte amb el bisbe i l'església i em criden. En aquell moment fa més de vint anys, era el problema de l'heroïna i davant aquesta epidèmia, que no se sabia que fer, unida a tot el de la sida, hi havia por, inseguretat de no saber com afrontar-ho. Vaig estar fa un temps en un col·legi de Barcelona anys abans, en els anys 75 i 76, és curiós que hi havia un xaval que prenia, jo estava fent classes de filosofia de 8 a 9 del matí, el vènia durant aquest temps i es després marxava, crec que per la nostra relació personal.

- El que més li impedeix a la gent deixar la droga és la inseguretat?
Cadascun té el seu moment i ho ha de trobar, estic convençut que depèn de cadascun, potser el moment sigui quan un fill o una filla diu al seu pare “jo no et conec”. Hi havia per exemple un noi que vivia al carrer que em deia, mira Tomeu, jo mantinc la meva dignitat” i jo li vaig dir “si i com?”, “Cada nit em dutxo” “i com ho fas?”, li vaig preguntar, “doncs mira a la dues de la matinada agafo dues ampolles, les empleno d'aigua i mes la fotu per damunt”.

- I que té a veure tot això amb déu? Perquè hi ha tanta misèria?
Si, jo et diré al primer any de passar mesos en el projecte jo vaig estar en una parròquia i vaig anar a celebrar la pasqua i em va sortir així tal com et dic “jo no crec en la resurrecció, jo veig la resurrecció cada dia. Déu que ha de dir, a vegades pensem que Déu és una joguina en mans de qui sigui i no ho és, estic convençut que ens dóna l'oportunitat d'escollir fer el bé.

- Com es resol tanta misèria humana?
Doncs fent el bé. La persona per molt destruïda que estigui, sempre té la capacitat de llibertat i de recuperació. Jo després de 25 anys de veure a tota classe de gent, seria injust dir que una persona ja no té remei, no és cert, jo ho veig i ho toco, és una realitat. I et vaig a dir que més enllà de les aparences de qualsevol existeix alguna cosa molt tendre que tots tenim i el saber trobar això que no és fàcil.

- I que les ajuda, l'amor a la vida?
Cadascun tindrà el seu, quan et diuen “em vaig a matar, em vaig a suïcidar”, de vegades és possible que si i és possible que no, jo estic convençut que tota persona, més ràpid o més tard, amb o sense drogues, en algun moment de la vida i de la història, connectem amb el profund d'un mateix i si sóc capaç d'estar mínimament atent, això em pot revolucionar.

- Perquè aquestes persones sofreixen tant i unes altres no?
Jo no m'oposat en cap lloc a gent que no sofreix, siguin de l'estatus social que siguin, aparentin el que aparentin, la qual cosa podem intentar escapar. Una vegada em van preguntar “Ara Tomeu que els has vist d'aprop, com són els drogaddictes” i em va sortir de l'ànima i li vaig dir “com tu”, és veritat que cadascun som diferents però un drogaddicte és una persona i de sofriment n'hi ha en tots llocs. Moltes coses que he fet a la vida han estat veient, contemplant i aquesta mateixa m'ha anat guiant.

- La gent que va al Proyecto Hombre, és gent que viu allí no?
Depèn, tenim 23 programes, si una persona amb estructura personal familiar, laboral, psicològica, si té estructura, treball, projecte li fa un programa que li permet no haver d'estar les 24 hora amb nosaltres sinó que amb unes pautes tinguis un suport a la nit de 2 o 3 dies a la setmana, perquè pots seguir treballant, estant amb la família. D'altra banda tenim als quals han estat 15 o 20 anys ficats en la droga i tenen molta desestructura, personal, familiar, aquesta persona necessita un programa de 24 hores, els 365 dies de l'any, perquè el que necessiten ells és això, no el que diuen ells. I després també tenim programes intermedis entre una cosa i l'altra, per tant depèn de la persona que venja. Nosaltres tenim el que es diu una unitat de diagnostico, i decideix el que li convé a la persona, no el que aquesta vol.

- Quin és l'eina fonamental per curar a aquest tipus de gent?
L'afecte i l'exigència, l'estar molt a prop i l'estar molt lluny, perquè sinó després tens una altra visió, no has d'intervenir, s'ha de ser professional i això suposa exigència, passar de la persona, perquè ell vol protagonisme i és un procés de desenganxi al final. La persona no és solament la droga i el consumidor, la drogaddicció solament és la punta de l'iceberg d'una realitat molt més àmplia i llavors caldria buscar les causes i són personals, socials, mèdiques, psicològiques, són culturals i hauríem d'enfocar-les des d'aquesta perspectiva i descobrim que s'estava desenvolupant un projecte a Itàlia i ens oferien formació. Mira a nosaltres no ens importa la malaltia que té la gent que ve al projecte, si ha estat a la presó, la condició per entrar és que vulgui rehabilitar-se i a partir d'aquí començar el procés per aconseguir que millori.

- Què mereix la pena a la vida?
Estimar i ser estimat, però no com a paraula, sinó com a cosa senzilla i concreta, de respecte, de servei, jo et diré que el dia que ho vaig descobrir el dia de l'infart, el dia abans m'havien donat una medalla de "Isabel la Catòlica" i l'endemà tinc l'infart, en aquest moment les medalles no pinten res, les uniques coses que si que tenien raó de ser eren les persones que jo havia volgut, les cares d'aquestes persones que em passaven pel cap, la resta, que vols que et digui, relatiu. Hem de valorar les coses senzilles, no busquem coses rares.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada