"Hem de valorar les coses senzilles, no busquem coses rares"

Fa un temps vaig tenir el plaer de compartir una entrevista amb la periodista Imma Sanchís de La Vanguardia, per una assignatura de la carrera i vam entrevitar a Tomeu Català per una de les contres del diari, la vaig transcriure al meu gust, aquí us la deixo:

Tomeu Català, va néixer el dia de Sant Ramón no nat, 31 d'agost, viu molt prop de Palma de Mallorca, llicenciat en filosofia, en ciències de l'educació, director, impulsor i president de Proyecto Hombre, a més va estudiar teologia i exerceix com a sacerdot.

- Com és la teva idea política més important?

Que les persones no hem de relacionar des del cor.

- I la teva creença espiritual?

La meva creença és que estic convençut que sóc volgut profundament per Déu i això d'una banda em dóna una pau enorme i d'altra banda una exigència d'escoltar i de saber respondre, més enllà fins i tot de qualsevol religió.

- Quan vas sentir l'existència d'un ser superior per primera vegada?

Si, i especialment en diferents situacions de la meva vida, però quan tènia 16 anys vaig tenir l'impuls de ser sacerdot, però no ho tènia clar, concretament per dues raons, m'ho vaig pensar molt i quan vaig decidir ser sacerdot que suposava ser célibe i no dedicar-te en la vida a fer diners, sinó a una altra història, ho vaig decidir molt convençut.

- Però ho vas decidir molt jove?

Si però amb una claredat de ment molt forta.

- Que vas posar a la balança?

Vaig posar, ser fidel al més profund de mi mateix.

- Com es dona la crida?

Jo tènia molt clar internament que se'm demanava això, però no hi ha res d'especial.

- Hi ha alguna influència?

Per part de la família, doncs la família de la meva mare era molt religiosa, la del meu pare en absolut, però de totes maneres en un poble de Mallorca en 1968, jo havia estat educat en ambient religiós i això potser m'influeixo.

- Vas tenir alguna crisi de fe?

Si, als vint anys vaig tenir una crisi molt forta de fe, de tal manera que durant mesos, jo orava i la meva oració era "Déu, si és que existeixes, fes que ho vegi", era el que sentia. I vivencialment vaig descobrir la importància de Déu, de Jesús i meva.

- Què va ocórrer?

Gens i tot, després de molts mesos a si, fins i tot durant aquell temps vaig començar a llegir molts llibres de filosofia, però especialment de persones atees, per convèncer-me de l'absurd de dubtar de l'existència de déu, va ser una lluita molt forta, però en un moment donat em vaig donar expliqui que lluitar contra la paret no tènia sentit i que era una realitat, o ho acceptava o no, ho vaig viure.

- No era un ambient una mica trist?

Pel meu el creure en Déu no ha estat trist, perquè crec que creure en Déu va més enllà de les normes, dels dogmes, és alguna cosa molt més profund i de vegades pot semblar que la religió és més aviat qüestió moral, de costums i opcions de vida, les opcions de vida són molt humils d'una banda i molt al tant de la vida i de les persones. Jo estic convençut que Jesús era una ment lliure però respectuós amb les persones.

- I que recorda d'aquella època?

Recordo amb afecte l'època de nen i d'adolescent, d'una banda era rebel per naturalesa i de fet ho segueixo sent, però d'altra banda molt fidel a unes coses que van més enllà dels anecdòtic o extern. Intento anar més enllà de l'aparença.

- Quan arrenca el Proyecto Hombre?

Concretament a Balears neix concretament d'una necessitat política des del govern que es posa en contacte amb el bisbe i l'església i em criden. En aquell moment fa més de vint anys, era el problema de l'heroïna i davant aquesta epidèmia, que no se sabia que fer, unida a tot el de la sida, hi havia por, inseguretat de no saber com afrontar-ho. Vaig estar fa un temps en un col·legi de Barcelona anys abans, en els anys 75 i 76, és curiós que hi havia un xaval que prenia, jo estava fent classes de filosofia de 8 a 9 del matí, el vènia durant aquest temps i es després marxava, crec que per la nostra relació personal.

- El que més li impedeix a la gent deixar la droga és la inseguretat?

Cadascun té el seu moment i ho ha de trobar, estic convençut que depèn de cadascun, potser el moment sigui quan un fill o una filla diu al seu pare “jo no et conec”. Hi havia per exemple un noi que vivia al carrer que em deia, mira Tomeu, jo mantinc la meva dignitat” i jo li vaig dir “si i com?”, “Cada nit em dutxo” “i com ho fas?”, li vaig preguntar, “doncs mira a la dues de la matinada agafo dues ampolles, les empleno d'aigua i mes la fotu per damunt”.

- I que té a veure tot això amb déu? Perquè hi ha tanta misèria?

Si, jo et diré al primer any de passar mesos en el projecte jo vaig estar en una parròquia i vaig anar a celebrar la pasqua i em va sortir així tal com et dic “jo no crec en la resurrecció, jo veig la resurrecció cada dia. Déu que ha de dir, a vegades pensem que Déu és una joguina en mans de qui sigui i no ho és, estic convençut que ens dóna l'oportunitat d'escollir fer el bé.

- Com es resol tanta misèria humana?

Doncs fent el bé. La persona per molt destruïda que estigui, sempre té la capacitat de llibertat i de recuperació. Jo després de 25 anys de veure a tota classe de gent, seria injust dir que una persona ja no té remei, no és cert, jo ho veig i ho toco, és una realitat. I et vaig a dir que més enllà de les aparences de qualsevol existeix alguna cosa molt tendre que tots tenim i el saber trobar això que no és fàcil.

- I que les ajuda, l'amor a la vida?

Cadascun tindrà el seu, quan et diuen “em vaig a matar, em vaig a suïcidar”, de vegades és possible que si i és possible que no, jo estic convençut que tota persona, més ràpid o més tard, amb o sense drogues, en algun moment de la vida i de la història, connectem amb el profund d'un mateix i si sóc capaç d'estar mínimament atent, això em pot revolucionar.

- Perquè aquestes persones sofreixen tant i unes altres no?

Jo no m'oposat en cap lloc a gent que no sofreix, siguin de l'estatus social que siguin, aparentin el que aparentin, la qual cosa podem intentar escapar. Una vegada em van preguntar “Ara Tomeu que els has vist d'aprop, com són els drogaddictes” i em va sortir de l'ànima i li vaig dir “com tu”, és veritat que cadascun som diferents però un drogaddicte és una persona i de sofriment n'hi ha en tots llocs. Moltes coses que he fet a la vida han estat veient, contemplant i aquesta mateixa m'ha anat guiant.

- La gent que va al Proyecto Hombre, és gent que viu allí no?

Depèn, tenim 23 programes, si una persona amb estructura personal familiar, laboral, psicològica, si té estructura, treball, projecte li fa un programa que li permet no haver d'estar les 24 hora amb nosaltres sinó que amb unes pautes tinguis un suport a la nit de 2 o 3 dies a la setmana, perquè pots seguir treballant, estant amb la família. D'altra banda tenim als quals han estat 15 o 20 anys ficats en la droga i tenen molta desestructura, personal, familiar, aquesta persona necessita un programa de 24 hores, els 365 dies de l'any, perquè el que necessiten ells és això, no el que diuen ells. I després també tenim programes intermedis entre una cosa i l'altra, per tant depèn de la persona que venja. Nosaltres tenim el que es diu una unitat de diagnostico, i decideix el que li convé a la persona, no el que aquesta vol.

- Quin és l'eina fonamental per curar a aquest tipus de gent?

L'afecte i l'exigència, l'estar molt a prop i l'estar molt lluny, perquè sinó després tens una altra visió, no has d'intervenir, s'ha de ser professional i això suposa exigència, passar de la persona, perquè ell vol protagonisme i és un procés de desenganxi al final. La persona no és solament la droga i el consumidor, la drogaddicció solament és la punta de l'iceberg d'una realitat molt més àmplia i llavors caldria buscar les causes i són personals, socials, mèdiques, psicològiques, són culturals i hauríem d'enfocar-les des d'aquesta perspectiva i descobrim que s'estava desenvolupant un projecte a Itàlia i ens oferien formació. Mira a nosaltres no ens importa la malaltia que té la gent que ve al projecte, si ha estat a la presó, la condició per entrar és que vulgui rehabilitar-se i a partir d'aquí començar el procés per aconseguir que millori.

- Què mereix la pena a la vida?

Estimar i ser estimat, però no com a paraula, sinó com a cosa senzilla i concreta, de respecte, de servei, jo et diré que el dia que ho vaig descobrir el dia de l'infart, el dia abans m'havien donat una medalla de "Isabel la Catòlica" i l'endemà tinc l'infart, en aquest moment les medalles no pinten res, les uniques coses que si que tenien raó de ser eren les persones que jo havia volgut, les cares d'aquestes persones que em passaven pel cap, la resta, que vols que et digui, relatiu. Hem de valorar les coses senzilles, no busquem coses rares.

Laberint (3a i última part)

Tot seguit, van marxar un altre cop les seves filles cap a l'escola i el seu marit a la feina, ell era psiquiatra en un centre mèdic molt reconegut a Barcelona i moltes vagades treballava a l’Hospital Sant Pau, sempre li havia atret la feina més que la seva vida familiar, el que sentia o el que deixava de sentir per ell havia canviat, ara notava que això s’acabava, la flama s’està apagant per moments.

Al cap d'una estona va anar a fregar els plats, va escombrar, i en acabat va anar seure al sofà a mirar una d'aquestes series o culebrons que no podia mirar mai per culpa de la feina, notava que les parpelles li pesaven, que poc a poc la temperatura li anava pujant per moments i va decidir prendre's una aspirina efervescent, per veure si la febre li baixava. Es va estirar un altre cop al sofà, no sabia si va ser per la pastilla o per l’efecte de la febre, però no va tardar en adormir-se, però no va poder ni agafar correctament el son perquè tot d’una va tornar a sonar el telèfon.

Abans d’agafar-lo va pensar en que podria tornar a ser aquell home, però la febre no la deixava pensar nítidament.

-Digui?
-Hola com estàs Sara?- de cop a la Sara li va desaparèixer la febre en el moment que va sentir aquella veu tant fonda i robusta que semblava que l´envolcallava en un núvol de seguretat.
-Qui ets?-va preguntar fent-se la tonta.
-Ho saps perfectament, soc el que t'ha trucat abans.
-Que vols de mi?
-Res d'especial, només parlar una estona amb tu.
-I de que, si es pot saber?- li va preguntar intrigada.
-De que et sembla de que voldria parlar, de tu dona.
-Com que de mi?- va preguntar estranyada la Sara.
-Ets una dona molt bonica, tens uns cabells tant brillants que enlluernen, unes cames que son l’enveja de totes les teves companyes de feina, en definitiva, que tens un cos que em perd, que no em deixa pensar en res més.- després d'això, ella es va desconcertar completament, però va tenir forces per dir-li que volia d’ella -.
-Doncs res d’especial dona, només volia saber si tu estimes al teu marit Jordi...

La Sara, es va quedar glaçada al sentir aquesta pregunta, li van sorgir un munt de preguntes i alhora respostes contundents referents a aquest tema. Al cap d'una estona, li va respondre:

-Mira -va dir amb un to ja d'indignació- no se qui ets, però tu si que saps moltes coses de mi pel que veig, així que ho em dius qui ets i el que vols de mi o no et contestaré res més –va concloure contundentment la Sara-

-Mira, jo no volia que t’enfadessis d'aquesta manera, jo l’únic que volia era ajudar-te a aclarir els teus sentiments i si no m'ajudes no podré de cap de les maneres.
-Ho sento, però si no em dius qui ets, no et penso respondre...
-Sara sóc en Jordi (Silenci…)

Laberint (2a part)

La Sara va pensar que potser era un amic seu que li estava gastant una mala passada, i va seguir-li una mica la corrent.

-Està bé, i com saps el meu nom?
-Ja t'ho he dit, perquè fa temps que em fixo amb tu, se que treballes com a secretaria d'una empresa del carrer Bailen, que sempre abans de tornar a casa vas a prendre alguna cosa amb les amigues al bar que esta a la cantonada del carrer Balmes,....

En aquells moments la Sara ja no escoltava, perquè es va quedar parada de que aquell home sabia d´ella sense ella saber res d'ell.

-Desde quant m'has estat espiant els meus moviments?
-Doncs, ara fara un any i mig- En aquell moment la Sara si que es va quedar glaçada, però el cert, era que aquella veu li transmetia confiança i escalfor, semblava que li alleugeria el malestar, era com si ja la conegués de feia temps.

-No t'ho esperaves potser?
-Doncs no, que vols que et digui- llavors va pensar en penjar el telèfon, però no podia, sentia que aquell home era especial o si mes no s'havia fixat amb ella.
-Sara, estàs passant per un mal moment oi que si?
-Però que n'has de fer tu d'això? I ara t'he de deixar que he de fer el dinar que de qui poc arriba el meu home.
-A quina hora et puc tornar a trucar?
-A ninguna, adeu.-I tot seguit va penjar-li el telèfon, encara que ella sentia una cosa especial quan escoltava aquella veu tant greu que la transportava en el temps, com si li treies anys del damunt.

A l'hora de dinar, es va asseure a taula com si no hagués passat res, però continuava pensant en el que li havia dit aquell home, en el que sabia d´ella, els seus costums, el mal moment que estava atravessant...

-Mare, com et trobes?-va preguntar-li la Laura, la seva filla gran que tenia vuit anys.
-Be, gràcies filla ja em trobo millor. 

La Sara tenia una filla gran de vuit anys i una altre més petita de sis que es deia Violeta, les dues eren una barreja dels dos, els ulls blaus eren del seu pare, mentre que els cabells castanys tirant a clars havien sortit d´ella, semblava que no se n’estaven enterant del que estava pasant entre en Jordi i ella, però quan menys s'ho esperava, sortien amb alguna frase que ho deixava clar de que alguna cosa notaven entre els seus pares que no acabava de funcionar del tot i es que no se'ls hi passa res per alt.

Continuarà...

Laberint (1a part)

A partir d'avui aniré publicant un relat que vaig escriure fa un temps anomentat "Laberint", aquesta és la primera part:

Com sempre la Sara s'aixeca cada mati per fer l’esmorzar, les seves filles ja seien a la taula de la cuina preparades per menjar les torrades amb melmelada que tan bé fa la mare, més tard, el seu marit també es va seure a la cadira.

-Com estàs aquest mati Sara?
-No massa bé Jordi, estic molt empiocada.
-Que encara tens febre?
-Una miqueta si que en dec tenir, però no passa res.
-Doncs no cal que vagis a treballar, que no veus que em prou feines et mantens dempeus.
-Si, però no es tan fàcil.
-Però que no veus que en aquest estat no pots presentar-te a l’oficina. Va replicar-li.
-Be, però només avui i que consti que has insistit tu.

Va donar l’esmorzar a les seves filles i al seu marit, els hi va fer un peto i van anar marxant un per un per la porta,
-Truca’m si no et trobes ve
ella tot seguit va intentar fer alguna feina de la casa, però no va poder ni acabar de rentar les tasses i va decidir d’estirar-se al llit, encara sense fer, no va poder ni estirar-se que va sonar el telèfon:
-Digui?-va preguntar la Sara.
Ah hola mare...-va dir sense gaire entusiasme.
-Com estàs filla?
-Mira, millor.
-No diguis mentides, que perquè tu no vagis a treballar, has d'estar malament.
-Que t'he dit mare que no em passa res d'especial, d’acord?
-Be, be, però vols alguna cosa?
-No gràcies mare, però puc ocupar-me de tot jo sola.

En acomiadar-se, va anar a estirar-se de nou al llit i va dormir uns deu minuts, al despertar-se, va adonar-se de que la febre li havia pujat considerablement, així que va decidir de prendre's una aspirina, per veure s'hi la cosa millorava, es va aixecar i va fer els llits de les seves filles i el llit de matrimoni. En netejar la pols, va veure una fotografia en la que hi sortien ella i el seu marit mirant-se l'un a l'altre amb tendresa, de cop, va pensar en com estaven les coses en aquells moments i en com estava la situació ara, es va seure en una butaca del menjador, tot va començar a refredar-se quan ell va començar a preocupar-se més per la feina que per la seva relació, que si ara m´'en vaig de viatge a París, que si conferències a Madrid, que si sopars de feina, la cosa era que la seva manera de veure'l havia canviat d'una manera important, sentia com si ja no el coneixes... I un altre fet que l'havia marcada va ser la mort del seu pare feia un parell de mesos per culpa d'un càncer. 

Un fet que la va deixar també molt trasbalsada, ja que en unes setmanes de setmanes es va anar consumint lentament. En aquell mateix instant, va sonar el telèfon:

-Si, digui?

Hola Jordi.
-Com et trobes Sara, aquest mati he marxat preocupat per la teva salut, com estàs?
-Millor Jordi gràcies, estigues tranquil, m'he pres una aspirina i sembla que ja no tinc tanta febre.
-Bé, però no facis res de feina de casa, si un cas ja ho faré jo quan arribi.
-No, tranquil no faré gaire cosa, no pateixis.

Al acomiadar-se va notar que la febre tornava a fer acte de presència, va estirar-se al sofà i va estar una estona amb els ulls tancats amb les mans al cap, tot d'una va tornar a sonar el telèfon; la Sara es va aixecar com va poder i el va agafar:

-Digui?
-Hola Sara com estàs?
-Qui ets? - va preguntar estranyada
-Fa temps que volia parlar amb tu.
-Si, però qui ets?
-I això que més et dona...sóc una persona que et coneix prou bé i prou.

La Sara va pensar que potser era un amic seu que li estava fent una mala passada, i va seguir-li una mica la corrent...

Continuarà...

OM SHANTI OM

Avui torno a reprendre el món del cinema asiàtic, aquest cop us porto un Bollywood, protagonitzat per Shahrukh Khan, Deepika Padukone, Arjun Rampal, Shreyas Talpade i dirigida per Farah Khan.

Om Shanti Om, és una pel·lícula estil Bollywood en tota regla amb numeros musicals d'allò més vistosos i coloristes en la qual podem veure a un figurant amb el somni de ser algun dia un gran actor del genere. A més coneix a una de les actrius més importants del moment Shanti, amb la qual començarà una bella amistat, fins que succeeix alguna cosa imprevist i provoca un canvi radical en la història.

Una de les seqüències més interessants de la pel·lícula per a mi és en la qual podem veure ballant i cantant a més de 30 actors reconeguts de Bollywood, els quals presten la seva imatge per a aquesta pel·lícula. M'ha sorprès perquè podem veure al "star system" indi que se'ns mostra desenfadat i com molt colorit cantant un dels temes principals de la pel·lícula. També destacar la seqüència en la que el protragonista descobreix que Shanti aquesta a punt de casar-se amb el productor de la pel·lícula, mentres veiem al noi per diferents escenaris sona la cançó “Jag Soona Soona Lage”, un dels grans temes musicals de la pel·lícula. Destacar el color que aporten dels ballarins i ballarines en les escales de palau en el qual estan realitzant una coreografia on a més utilitzen espècies tipiques de l'Índia i amb les quals el protagonista es cobreix la cara perquè Shanti no ho vegi, se'ns mostren diferents escenaris i uns moviments de camara realment molt acurats, grues, travellings entre d'altres altres que proporcionen a l'espectador la sensació d'estar dins la pel·lícula i somiar.

El film té algunes semblances de guió, a causa que per realitzar-la s'han basat en algunes històries tipicas de hollywood, però els donen el seu particular visió, la seva manera particular d'explicar les coses converteix un simple guió en una mica més, pur entreteniment per als sentits. Utilitzen molt el color, les olors, les espècies caracteritiques de l'Índia, els balls i la música per atrapar a l'espectador d'una manera lenta però constant, és un format per deixar-se portar, oblidar-se de tot i no pensar en res més.

Un dels elements del llenguatge cinematogràfic més crda l'atenció és el punt i seguit que es dóna en aquest tipus de cinema, sobretot el que es dóna en aquesta pel·lícula quan podem veure a l'actriu principal morir cremada dins d'un dels decorats més imponents de la pel·lícula, un fet realment inesperat per l'espectador, un cop d'efecte molt efectiu perquè la gent tingui ganes després de l'intermedi de seguir veient la pel·lícula, però amb una nova trama, ja que pel que sembla se'ns ha acabat la història entre Om i Shanti, l'estrella.

Per què Spiderman i Superman són periodistes?

Hi ha moltes hipòtesis sobre perquè Spiderman i Superman són periodistes, però algunes de la més probables les comento a continuació:

Una de les opcions podria ser que són periodistes perquè tenen accés a la informació més directament i, en teoria, més ràpidament, poden saber el que ha passat al món a l'instant, gràcies a això poden actuar molt més ràpid que la gent del carrer, la policia, etc...; perquè normalment sempre els mitjans de comunicació, són els primers a assabentar-se del que passa al món. En el cas de Spiderman, en la vida real “Peter Parker”, és un fotògraf d'un diari i és el que sempre troba a Spiderman, com no? En el cas de Superman, a la vida diària és “Clarck Ken”, un periodista del Daily Planet, un diari de la ciutat. Tots dos utilitzen la seva professió, de vegades sense voler-ho per assabentar-se del que ocorre a la seva ciutat, les seves rodalies o al món.

Un altre factor també pot ser que com el periodista és una persona que en tenir molta feina no pot estar sempre en el mateix lloc, llavors en ser un periodista, tenen més flexibilitat d'horaris i així es poden transformar més fàcilment en superherois quan els fa falta o poden desaparèixer dient: “Haig de marxar, tinc una ultima hora que no pot esperar”, quan en realitat van a salvar al món d'una terrible amenaça d'altres planetes, d'un follet maligne, d'un científic sense escrúpols, etc...

Tant Superman com Spiderman, mostren al periodista com una persona molt atrafegada, gairebé sense vida personal, dedicada als altres, ja sigui perquè han de salvar al món o perquè tenen feina a la redacció o han de fer un reportatge fotogràfic per a l'edició del matí sens falta, perquè sinó els seus caps, en tots dos casos amb mala llet, els poden fotre al carrer per una relliscada.

Viuen el periodisme com si fos una professió molt intensa a tota hora, professió que dóna llibertat d'una banda i per una altra no tant, sobretot a l'hora de publicar el que un vol o el que sent que vol donar a conèixer a l'opinió publica. El periodisme es veu des d'una visió bastant idealista, potser com agradaria a molts que anés, una professió intensa i sense respir, amb una bella dona que va darrere del periodista, però no pel fet de ser periodista, sinó per ser un heroi que salva a la humanitat. Una redacció molt atrafegada, bons companys, un periodista que actua sense interessos personals, simplement perquè creu que ha de fer-ho.

“Els fets parlen per si sols”

Realment és així?, els fets ens donen a conèixer directament el que ha ocorregut?. Normalment en televisió posem per exemple, ja ens donen les imatges acompanyades per una narració d'àudio, així que són realment els fets el que veiem reflectits en Televisió o cada cadena ens dóna la seva petita versió dels fets. Una imatge per si sola ja ens dóna que parlar, posem per exemple, un esdeveniment esportiu tan seguit com un Barça vs. Madrid i posem que hi ha una falta dura de Pepe a Puyol, el més segur serà que una televisió com TV3 no dirà el mateix l'endemà que una televisió estatal amb una visió futbolística com A3, però el que més sorprèn és que tothom ha vist les imatges en l'informatiu en secció deportis, però la narració és diferent, una més favorable a Barcelona i una altra favorable a Madrid, després es reflexiona i medita sobre com pot ser que si para totes les cadenes de televisió les imatges són les mateixes, no tenen cap afegit que les diferenciï, les versions són diferents, una televisió pot ser més benèvola amb el Madrid i una altra amb el Barcelona, és lògic?

Aquí entra el punt de vista de cada persona per saber entendre per separat les dues coses, d'una banda la imatge que se'ns aquesta oferint i per l'altre el que se'ns aquesta explicant pel canal àudio, per així saber distingir el que és veritat per a cadascun. L'objectivitat, és un acabo que designa a la veritat del que ha succeït en un fet concret, però després aquesta la interpretació que pot prendre a causa de les diferents tendències polítiques que tingui cada mitjà i de la manera que tingui d'explicar-ho el periodista, i és que no es va a escoltar el mateix a la COPE que a Catalunya Ràdio en referència al tema de l'aprovació del nou Estatut per a Catalunya, les consultes o les acampades. Però si res és realment objectiu, que és el que es podria fer per tenir una mínima objectivitat?, segurament seria intentar consultar els diferents mitjans i per tant també les diferents tendències polítiques de cadascun i fer-nos una idea de diverses fonts d'informació, i així formar-nos una idea del que aquesta passant sobre un tema d'una forma més conreada. 

Actualment la gent mira la televisió i moltes vegades sobretot les persones grans es creuen gairebé tot el que diuen en ella, per no dir tot, la qual cosa provoca unes opinions distorsionades de vegades de la realitat. Per a un reporter el més complicat és no implicar-se massa en la notícia, sobretot si és un tema molt humà, com per exemple algun cas d'alguna dona maltractada, temes del carrer, etc, perquè si s'implica massa pot perdre l'objectivitat, en parlar massa de la part afectada o arribar a afavorir massa a una de les parts implicades. Es diu que “pretendre l'objectivitat és tant com creure que és possible capturar i congelar l'instant que fuig”. Un mateix fet, observat per diferents periodistes, pot rebre tractaments i versions diferents i, a més, en les successives edicions d'un periòdic o en les emissions d'un telenotícies, ha de ser complementat, corregit, aclarit o rectificat, fins al punt que el periodista arriba a contemplar les seves com a veritats provisionals.

Hi ha alguns periodistes que per tenir molta més credibilitat usen frases com “jo dic el que veig”, són frases massa contundents per afirmar, a causa que és impossible ser tan imparcial o objectiu per dir una frase com aquesta. Podríem dir que la credibilitat és cedida, ja que ens la ofereix el públic que aquesta veient o escoltat a l'emissor. Tal vegada, el periodista amb aquesta frase, desitjava dir-nos que el seu judici era sincer, o sigui, que existia una adequació entre el percebut i l'expressat.

Alguns li agreguen un altre avantatge a l'objectivitat: "exigeix solament que els reporters es facin responsables de com informar, no del que estan informant". Segons la resposta comuna dels mitjans acusats i assetjats pel públic com a sensacionalistes, ells són objectius perquè es limiten a registrar la realitat sense comentaris ni interpretacions; i de fet, és una tradició vigent en una part de la premsa al món, que la tasca informativa ha de limitar-se a la transcripció rigorosa i exacta dels fets i de les opinions, tal com es van donar en la realitat...

El memoràndum d'A.M. Rosenthal per als periodistes del New York Times va arribar a ser un mandat obeït en incomptables redaccions. Van llegir llavors els de el periòdic novaiorquès: "el deure tot reporter i editor és lluitar per aconseguir tanta objectivitat com sigui humanament possible". I a continuació els descrivia l'objectivitat com a distància, exclusió de punts de vista personals i inclusió de tots els punts de vista. A més, agregava Gaye Tuchman, “l'objectivitat és una virtut que protegeix al periodista contra judicis per libelo", perquè tracta per igual a totes les persones i opinions.

Dit això, podríem pensar en els periodistes o reporters de carrer o internacionals que veuen casos molt desagradables durant els seus reportatges, en ells, poden veure fets molt penosos, i és que és molt complicat no ficar-se en la pell d'un nen que aquesta passant gana a Àfrica, o en la d'un pobre home “sense sostre” que no té on deixar-se caure, estar en contacte directament amb la realitat, no és tan fàcil, la realitat a més de que pot arribar a superar a la ficció, de vegades també pot amb l'objectivitat.