divendres, 22 de febrer del 2013

10 anys...



L'Irene tenia cinc anys quan va conèixer al Marc a l'escola, a poc a poc es van fer més amics, fins que van complir els deu anys i aquesta amistat va ser cada vegada més forta. La veritat és que ella mai havia experimentat aquest sentiment tan profund dins de si mateixa fins llavors.

Aquest estiu la Irene passejava per la platja del poble quan de sobte es va trobar amb en Marc que jugava a pilota amb uns amics, just quan aquesta la va veure es quedar sense immutar-se amb els ulls fixament fixats en ella. L'Irene també es va quedar sense parla, però va saber reaccionar al cap de poc temps cridant-lo, aquest va reaccionar, li va preguntar que com estava i li va dir que si volia podia quedar-se a veure el partit. Ella li va dir que li semblava bé i que es quedaria una estona.

Mentre els nens jugaven a pilota, ella s'entretenia jugant, deixava passar la sorra entre els seus dits i ficava els peus dins d'aquesta, mentre en Marc la mirava de reüll quan podia. Sense que ningú la veiés va escriure el seu nom i el d'en Marc amb un cor al mig. Al cap de poc quan va acabar el partit, els altres nens ja s'havien anat cap a casa. Estava vesprejant, el cel estava ja d'un color entre ataronjat i vermellós. L'Irene li va dir que si volia asseure's amb ella, va acceptar sense pensar-s'ho però alhora cohibit per la situació parlava d'una forma entretallada, sense saber perquè no li sortien els paraules de la seva boca amb la fluïdesa amb la qual estava acostumat. Els dos es van posar a jugar amb la sorra per dissimular la vergonya que sentien d'estar en aquesta situació, però alhora notaven un formigueix en el seu interior que els deia que aquest instant era especial i que no havien de deixar-ho passar així com així. Els dos volien allargar el moment, no necessitaven parlar per saber el que ocorria entre ells. Quan això ocorre no fa falta dir res més, tot flueix d'una manera inesperada i és viu molt intensament.

En Marc va decidir donar un altre pas més i li va donar la mà, aquesta es va enrogir, però va acceptar. Els dos es van aixecar molt lentament i es van dirigir arran de mar, aquest estava totalment transparent i havia agafat el mateix color que el cel. Es van asseure a la riba a mirar com el temps transcorria lentament, van respirar profund i van mirar cap als núvols que anaven viatjant pel cel. Per la seva ment van començar a fluir pensaments de placidesa, de felicitat, de pau… Un petit veler solcar el mar per davant d'ells, però gairebé no s'en van adonar de la seva fugaç presència. La llum cada vegada era més tènue i les seves mirades es van ser aproximant més una dins de l'altra, fins que van tenir la sensació de fondre's l'un dins de l'altre oblidant-se de tota la resta.

Després d'aquesta trobada, no es van tornar a veure. En Marc i la seva família al cap de poc es van mudar a la ciutat. L'Irene en assabentar-se va estar temps sense poder articular gairebé ni una paraula, no menjava, ni tant sols podia dormir, sentia un nus al pit, no podia respirar. Va ser llavors quan va comprendre que era l'amor, havia experimentat per primera vegada que és enamorar-se. Al cap d'un temps i gràcies als seus amics s'oblidar d'en Marc, encara que va seguir recordant per molt temps aquest moment tan especial.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada