En terra de ningú

En terra de ningú (en tierra hostil) de Kathryn Bigelow, la classificaria en el “Drama-documentary” o semi-documental, a causa que la pel·lícula es basa o recrea un fet bastant recent, com és la guerra de l'Iraq en aquest cas. Concretament se'ns relaten les experiències d'una brigada nord-americana que es dedica a la desactivació d'explosius. És un hibrid a causa que utilitza un fet real per tractar un tema tan polèmic en el seu moment com va ser la guerra de l'Iraq, en la qual van morir un gran numero de solats americans. Pel que fa a l'argument, comentar que no fa massa desenvolupament de personatges i no té un argument definit, simplement es tracta d'anar seguint als soldats de missió en missió desactivant bombes i detenint a insurgents. Cal destacar també a nivell tècnic els moviments de càmera, molt característics del documental, hi ha una realització bastant abundant en escenes càmera a l'espatlla, on podem percebre cert moviment en diversos moments del film. Sembla com si estiguessis veient un reportatge per a televisió sobre la guerra de l'Iraq.

Sincerament, no és una pel·lícula que t'enganxi pels seus aspectes narratius o guió, perquè podríem dir que no són el seu punt fort, a causa que el que es premia és l'acció, la vida diària de la brigada que es dedica a desactivar els explosius, les seves pors, els seus pensaments, els seus problemes en el dia a dia mentre estan de servei, les seves converses…, encara que no ens demostren massa el seu caràcter, no hi ha evolució marcada en els personatges de la pel·lícula, els soldats sembla que no tenen sentiments, els pinten com uns éssers amb poca humanitat. El guió és una miqueta ambigu, bàsicament perquè les missions es van succeint sense un sentit concret dins de la unitat narrativa, no hi ha un sentit profund o un tema que es pugui entreveure amb tant del mateix i amb un ritme molt pausat, però d'altra banda es volia transmetre aquesta sensació, la guerra sempre és el mateix, tirs, soldats, fum, explosions, els carrers de Baghdad buits i solitàries, pols, morts…

La pel·lícula té certs problemes d'argument, principalment perquè els personatges no evolucionen, sempre se'ns mostren de la mateixa forma, els fa falta potser una mica més de profunditat i no hi ha un fil argumental concret que ens vagi guiant per la història, de fet no hi ha una història definida en la qual et puguis agafar, encara que potser també en aquest cas la directora ha volgut mostrar la cruesa de la guerra, la vida monòtona però alhora perillosa dels soldats americans desplaçats a l'Iraq, molts d'ells estan resignats a la seva destinació, servir a la pàtria i si fa falta morir pel seu país.

Les fortaleses, serien primerament la forma amb la qual aquesta realitzada la cinta, ja que li dóna bastant sensació de realitat. En les notícies sempre se'ns ha donat una imatge distorsionada de la guerra, simplement se'ns mostren les morts, les bombes, els ferits, etc. Aquí se'ns mostra la guerra en el seu vessant més quotidiana, el dia a dia d'un grup de soldats que lluiten per sobreviure en un territori totalment hostil, com és l'Iraq, el desert, la sorra, estar lluny dels seus èssers estimats…

En definitiva, podem dir que és un film que barreja molt bé el documental amb la ficció i el drama, en aquest cas la guerra de l'Iraq, se'ns mostra la guerra d'una forma natural, sense dramatitzar massa, encara que tots sabem que una guerra ja és prou dramàtica, no fa falta caure en la sang per mostrar una realitat com aquesta, simplement amb el drama d'uns soldats que estan destinats a mantenir l'ordre d'una ciutat que ha quedat totalment desemparada.