Laberint (3a i última part)

Tot seguit, van marxar un altre cop les seves filles cap a l'escola i el seu marit a la feina, ell era psiquiatra en un centre mèdic molt reconegut a Barcelona i moltes vagades treballava a l’Hospital Sant Pau, sempre li havia atret la feina més que la seva vida familiar, el que sentia o el que deixava de sentir per ell havia canviat, ara notava que això s’acabava, la flama s’està apagant per moments.

Al cap d'una estona va anar a fregar els plats, va escombrar, i en acabat va anar seure al sofà a mirar una d'aquestes series o culebrons que no podia mirar mai per culpa de la feina, notava que les parpelles li pesaven, que poc a poc la temperatura li anava pujant per moments i va decidir prendre's una aspirina efervescent, per veure si la febre li baixava. Es va estirar un altre cop al sofà, no sabia si va ser per la pastilla o per l’efecte de la febre, però no va tardar en adormir-se, però no va poder ni agafar correctament el son perquè tot d’una va tornar a sonar el telèfon.

Abans d’agafar-lo va pensar en que podria tornar a ser aquell home, però la febre no la deixava pensar nítidament.

-Digui?
-Hola com estàs Sara?- de cop a la Sara li va desaparèixer la febre en el moment que va sentir aquella veu tant fonda i robusta que semblava que l´envolcallava en un núvol de seguretat.
-Qui ets?-va preguntar fent-se la tonta.
-Ho saps perfectament, soc el que t'ha trucat abans.
-Que vols de mi?
-Res d'especial, només parlar una estona amb tu.
-I de que, si es pot saber?- li va preguntar intrigada.
-De que et sembla de que voldria parlar, de tu dona.
-Com que de mi?- va preguntar estranyada la Sara.
-Ets una dona molt bonica, tens uns cabells tant brillants que enlluernen, unes cames que son l’enveja de totes les teves companyes de feina, en definitiva, que tens un cos que em perd, que no em deixa pensar en res més.- després d'això, ella es va desconcertar completament, però va tenir forces per dir-li que volia d’ella -.
-Doncs res d’especial dona, només volia saber si tu estimes al teu marit Jordi...

La Sara, es va quedar glaçada al sentir aquesta pregunta, li van sorgir un munt de preguntes i alhora respostes contundents referents a aquest tema. Al cap d'una estona, li va respondre:

-Mira -va dir amb un to ja d'indignació- no se qui ets, però tu si que saps moltes coses de mi pel que veig, així que ho em dius qui ets i el que vols de mi o no et contestaré res més –va concloure contundentment la Sara-

-Mira, jo no volia que t’enfadessis d'aquesta manera, jo l’únic que volia era ajudar-te a aclarir els teus sentiments i si no m'ajudes no podré de cap de les maneres.
-Ho sento, però si no em dius qui ets, no et penso respondre...
-Sara sóc en Jordi (Silenci…)