"La piel que habito", sin duda una de las películas más intrigantes de Pedro Almodovar, junto con su equipo de El Deseo con la que nos transmite muchas sensaciones relacionadas con la locura y el mundo más perturbador del director manchego.
Sin duda un film dirigido con gran maestria como siempre, unos planos muy cuidados, la fotografía y la estética siempre fiel al mundo que nos tiene acostumbrados siempre tan cambiante. Una luz muy sobria que acompaña en cada momento al espectador, junto con ese color que tanto le gusta dar Almodovar a sus películas.
Los actores se salen, seria el caso de Antonio Banderas, interpretando a un personaje un tanto complicado, como es el caso del Doctor Robert Ledgard, sin duda uno de los papeles más difíciles de su vida. También destacar la actuación de Elena Anaya, que hace una interpretacion donde se demuestra realmente su profesionalidad y valia. Como siempre gran Marisa Paredes, en el papel de una mujer confidente con la que el protagonista ha convivido desde que era un niño en la casa. El resto de actores no lo hacen nada mal.
Sinceramente un film desgarrador en el que encontramos todo tipo de emociones, decepción, intriga, alegría, ironía, miedo,... Una vez más Almodovar demuestra su maestría para dirigir actores y su equipo de rodaje. Sin duda desde el inicio nos va adentrando cada vez más en un mundo oscuro y macabro mediante también una gran banda sonora del maestro Alberto Iglesias, siempre implacable con sus temas que nunca fallan y acompañan de forma mágica los films del director. La historia a mi gusto esta bien tramada y los actores la realzan en cada momento, a parte hay unas dosis de intriga que van atrapando al espectador a cada momento para que cuando se destape el pastel se quede con ganas de más...
Finalmente comentar que justo cuando la termine de ver, tuve la sensación que no era una película de Almodovar, pero al cabo de unos instantes de reflexión me di cuenta de lo que había visto, una obra con unos rasgos totalmente de la firma del director, solo que con un tratamiento de la acción quizás un poco distinto a lo que nos tenia acostumbrados, debido a la temática un poco más oscura y sombría pero al fin i al cabo con toques que solo él puede enlazar como si nada.
Una película totalmente recomendable para los fans del buen cine.....
Inició su carrera profesional como paparazzi y, actualmente, tiene su propia agencia llamada Teleobjetivo.
Antonio Montero, nació en Madrid un 24 de junio de 1963. Fue un
niño bastante travieso y algo sin vergüenza aunque ahora no lo parezca. Estudio en el Ramiro de Maeztu. Tiene cinco hermanos y, desde muy joven, aprendio a buscarse la vida. En su urbanización le conocieron como “Antoñito el Chapuzas” porque arreglaba todo tipo de cosas a los vecinos: lavadoras, persianas, calentadores, teléfonos... No hubo un verano que no hiciera cosas para ganar dinerillo para pasar el invierno.
- ¿Como empezó Antonio Montero con el tema del corazón?
Yo empecé un poco por accidente, porque había decidido desde bastante joven ser periodista y estudiando la carrera conocí a un profesor que me hablo de una agencia de prensa, en esa época la verdad yo desconocía que había agencias de prensa especializadas en este tipo de información. El caso es que aquel agencia que era la Agencia CORPA, la agencia que luego se ha hecho tan famosa que llevaba un año de vida y estaban haciendo sus primeros pinitos y allí me fui yo con una cámara de fotos muy antigua de mi padre y me ofrecí para trabajar con ellos. A partir de allí tuve que adaptarme un poco a conocer a la gente popular que desconocia por completo porque mi idea que era la casi todo periodista, la de ser reportero de guerra y esas cosas. Y la verdad es que nos hemos metido en esta guerra que es otra guerra desde luego, pero que a la larga me ha dado muchas satisfacciones tambien.
- ¿Que es Teleobjetivo?
Es una empresa que nació cuando me fui de Korpa en el año 91, es una empresa con bastante historia y solera y que la funde con mi mujer a quien había conocido en la facultad y con la que hice hace poco 25 años juntos de pareja y también hemos trabajado juntos en televisión y tenemos que agradecer muchas cosas a la vida.
- ¿Alguna anécdota divertida de tus inicios?
En cuarto de carrera cuando empezamos a trabajar en la agencia Korpa que, entonces, daba sus primeros pasos en un garaje de la calle Jorge Juan de Madird. Marisa y yo nos fuimos a Londres en una Vespa desde Madrid para cubrir la boda del príncipe Andrew y Sarah Ferguson. Nos quedamos cuatro meses en Inglaterra haciendo de todo para pagar nuestra estancia.
- ¿Que es la fotografía del corazón o ser “paparazzi”?
Pues saber todo sobre el personaje: con quien comió, con quien ceno y con quien durmió. La fotografía en mi vida fue un accidente porque realmente fue una necesidad, cuando acabe periodismo y me presente en la agencia me di cuenta que sino hacia yo las fotos tendría que contratar un fotógrafo que fuera conmigo y eso iba a suponer partir el sueldo y yo encima ya iba con mi mujer y hacíamos un buen equipo los dos juntos y lo que hice fue mejorar mi cámara, comprar equipos más sofisticados y aprender a manejarlos sin haber estudiado nunca fotografía, o sea que yo realmente soy un poco fotógrafo de forma accidental. Y sin embargo la fotografía me ha dado muchísima vida, porque haciendo fotos he recorrido el mundo y he hecho más de 1300 reportajes y de los cuales hemos publicado más de 1000, realmente a mi me gusta la guerra de la calle, más que el plato. Lo de la tele ha sido casi accidental en mi vida. Echo de menos algunos de mis viajes, como paparazzi, por todo el mundo, pero, también, aprendí a disfrutar de “¿Dónde Estás Corazón?”, no tanto de "Salvame" Antes estuve en 'Sabor a ti' o en 'Tómbola' además de en debates o intervenciones en otros muchos programas.
- ¿Esta bien pagado el corazón?
Pues si, precisamente es uno de los motivos por los que aun estamos ahí todavía, porque esta bien pagado a mi me ha permitido, yo he viajado muchísimo cuando decía haciendo fotos mucho tiempo fuera de casa, he perseguido gente desde Australia hasta la India, hasta el ultimo sitio de la tierra i Cambodja, todo esto me ha dado la oportunidad de conocer lugares fascinantes y en reportajes en que yo me jugaba mi dinero, mi billete de avión, mis hoteles, mis informaciones y yo tenia que acertar porque sino me pegaba una piña. Y luego lo de la tele, pues yo ya había tenido hijos y si me ha servido para quedarme un poco más en casa, poder criar a mis hijos, para estar con ellos y ahora que van siendo mayorcillos tengo ganas de volver a la guerra, aunque ya no es la que era, esta difícil, hay mucha competencia, la crisis y en la tele se esta muy calentito la verdad.
- ¿Que piensas de la gente que esta en televisión sin nivel de estudios?
Pienso que esta mal, porque para mi es mucha responsabilidad hablar de un medio de comunicación, es mucha responsabilidad porque estas transmitiendo a la sociedad unas ciertas cosas y deberías tener como mínimo formación para poderlas trasmitir, para mi esa es mi opinión, pero reconozco que la televisión es un negocio y desgraciadamente esta ahí quien es negocio y ellos contratan a un chico o a una chica que están de actualidad y si les vende y la gente los acoge con audiencia pues siguen y si no tienen audiencia pues se van, con lo cual tanto ellos como nosotros estamos sometidos completamente a esa audiencia.
- ¿En Estados Unidos hasta los taxistas hacen de paparazzis que piensas sobre el tema?
Tu imagínate que ese reportaje que es el problema que tenemos hoy día que ese reportaje es de una información que yo tenia y yo me he ido desde España para seguir a un personaje a un sitio, cuando yo tengo mi reportaje después de cuatro días de trabajo aparece un taxista de estos hace una foto la manda a una revista y me lo destroza todo y esto lamentablemente ocurre y entonces es un riesgo porque es que realmente te encuentras con que una cosa que has hecho solo la han hecho tres turistas y cuatro camareros.
Al final es conseguir la foto, pero tampoco tiene ningún valor, tu tienes que saber que quieres transmitir con esta foto, que información hay y en fin no es fácil, yo tengo gente que alguna vez me ha mandado fotos y realmente son malas, salvo que el taxista o quien sea, se haya perfeccionado claro
-¿Que personaje de actualidad es el que vende más?
Verdaderamente han cambiado los personajes, los que vendían ya no venden tanto, salvo en unas circunstancias que rompieran con la pana, yo entiendo que si hiciéramos hoy a Isabel Preylser por ejemplo con un nuevo amor pues volvería a vender un montón, seria un temazo, pero sin embargo ahora la haces así tranquilamente por la calle como antiguamente y ya no se vende, no tiene el interés que tenia hace años.
- ¿Ya no es lo que era esta profesión?
Es que la profesión tampoco es lo que era, entonces ahora yo creo que se valora mucho la noticia y se valora muy poco ya el relleno, eso es lo que estamos viviendo en este momento, en el que es muy difícil acertar realmente con algo que sea bueno y impactante, porque las revistas ya con las cositas de andar por casa no venden tampoco.
- ¿Crees que se esta perdiendo el genero de la entrevista?
Claro y eso también es una pena, porque a mi me gusta hacer una entrevista simplemente humana, hablar con alguien, que te cuente un poco sus cosas, como hace s vida, a que se dedica, pero desgraciadamente la sociedad no quiere eso, no vende. Y pones una entrevista con unos cuantos gritos y resulta que a la gente eso es lo que le interesa, entonces es muy triste. Hace tiempo vimos como Tele 5 se salio con la suya con el tema de la entrevista Julián Muñoz, cuando la gente decía que no la iba a ver, se creo hasta un web para que no se viera, porque era indignante, era una vergüenza, pero al final la audiencia se rinde a esas cosas y demuestra que por mucho que intentes hacer diferentes, pues no ganas y entonces Tele 5 vuelve a buscar personajes de ese tipo.
- ¿Cuando vosotros tuvisteis hace tiempo en directo al “hombre embarazado” no?
Si pero a la gente no le gusto, yo no se si en otro viernes hubiera sido diferente al de Julián Muñoz, creo que si porque era algo interesante, era un caso muy particular. Mi opinión también aunque no me la has pedido, yo te la voy a dar a mi me parecía una señora con bigote, porque en realidad no era ningún milagro de la ciencia, en realidad era una señora que luego quiere ser un señor pero que físicamente es una señora y se ha quedado embarazada como todas la mujeres.
- ¿Ha habido algún famoso que te haya llegado?
A mi me gusta la gente que es sincera, la gente que habla con la verdad y que su verdad es interesante por muchas circunstancias, también ha habido gente que me ha gustao, que luego ha cambiado su vida pero a mi me gustaba Chiqui Marti por ejemplo, me parecía bien cuando tubo aquel accidente y de repente gente pues que a lo mejor gente que ha superado una adicción como Pepito el Marismeño, me ha gustado gente que ha venido con sentido del humor, o sea, gente que sin ofender a los demás ha sido entretenido, eso es lo que valoro yo más de las entrevistas y sin embargo me sabe muy mal la gente que biene a hablar de malos tratos, cosa que me ofende muchísimo y lo que pasa que como estoy en el programa que voy a decir no?
- ¿Has estado en contra en tener a personajes asi en el programa?
Cuando protesto por estas cosas me dicen: deja el programa y evidentemente tendría esta opción, decir pues me voy. Pero no me gusta que hablen de malos tratos cuando no lo pueden demostrar y cuando encima cobran por esto, todo lo que sea injurioso no me gusta.
- ¿Que te gustaría que cambiase?
A mi me gustaría que viniesen personajes que no hayan venido nunca y que nos contaran otro tipo de cosas. Yo entiendo que al final lo que vende es lo que vende y te aseguro que el programa hace esfuerzos enormes para cada viernes tener personajes dignos y destacar la productora que tiene un mérito enorme.
- ¿Lo que ve el espectador en su casa es real o se pacta?
Vamos a ver, se pacta muy poco, simplemente hay algunos personajes que ponen condiciones que en nuestro programa es difícil que se la acepten o casi nunca para a lo mejor no hablar de determinado tema, en caso muy raro si te digo que si vienen con este tipo de exigencias el programa normalmente prefiere que no vengan. Por ejemplo ha habido gente que ha pedido ser entrevistada solo por el presentador o gente que ha pedido que lo se hable de algunos temas pero si no se puede hablar de un tema que interesa pues no.
- ¿Es parecido a lo que vemos en casa?
Es bastante parecido a lo que se ve, no te voy a decir que hay algún día que por alguna razón hay algún tema sensible y que a lo mejor de repente pues se le permite al personaje pasarse por alto alguna cosa y te aseguro que hay muy poca manipulación y es bastante autentico todo lo que se ve.
Us deixo l'última entrevista aque li vaig realitzar a l'Antonio Montero al programa que presento a Ràdio Arenys, "La Caixa Tonta", el passat mes de febrer on explicava coses realment interessants.
Toni Cruanyes es Llicenciat en Periodisme i Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, també ha fet ampliacions d'estudis a les Universitats de Stirling, Escòcia (1996) i de Florència (1998).
El passat dissabte 23 de març vaig tenir el plaer de fer-li una entrevista per La Caixa Tonta de Ràdio Arenys i a més vaig assistir a la presentació del seu tercer llibre: "Un antídot contra l'extrema dreta"(3i4) guanyador delPremi Joan Fuster d'Assaig, Premis Octubre 2012al seu poble, Canet de Mar, concretament a la Biblioteca Municipal, on es va poder comprovar un cop més el poder de convotaoria d'aquest canetenc que malgrat el tinguem una mica lluny el porta sempre allà on va i això la gent li va retornar amb una gran afluència de públic on la sala principal de l'edifici obra de l'arquitecte Domench i Montanter va quedar petita. El va acompanyar la Diputada al parlament per ERC, Gemma Calvet i la presentació de l'acte a càrrec del Director de Ràdio Canet i amic Quim Masvidal.
Va ser una presentació molt amena on, a més a més de conèixer alguns secrets del llibre els assistents vam poder fer preguntes ben diverses tant a l'autor com a la Diputada al parlament. El llibre parla de l'immigració massiva, de globalització, de xenofòbia, de religions, de nacionalismes... Són conceptes capitals per a entendre l'auge de l'extrema dreta a Europa. És el fenomen polític més important de l'inici del segle XXI, i encara no tenim les eines bàsiques per a fer-hi front. Ens trobem descol·locats davant una crisi que ens amenaça doblement: al nostre nivell de vida i als nostres valors democràtics i de llibertats individuals.
Toni Cruanyes va deixar clar que no és en qualsevol cas un llibre de respostes sinó el contrari, ens farà pensar als lectors mitjançant preguntes que van sorgint sobre la situació en la qual ens veiem immersos. Sens dubte aquest llibre es una reflexió lúcida, valenta, necessària i que fa moltes de les preguntes que cal fer, per tal de trobar les respostes que necessitem. Enhorabona per la feina Toni!
Us deixo un fragment amb vídeo de l'acte que vaig enregistrar:
Hoy quiero hablar de un film koreano, "My Sassy Girl" que trada de uno chico joven que va camino a casa de su tia para conocer a una posible novia se encuentra de repente en un metro de Tokio con una chica en estado ebrio que no deja de ponerlo en problemas de todo tipo, como entrar en la carcel varias veces. Al principio él quiere desacerse de la chica hasta que tienen una aventura en el parque de atracciones de la ciudad y un soldado con poca paciencia le hace cambiar de opinon al respecto de la chica.
Una de las secuencias que más me ha sorprendido ha sido la de la chica enfrentandose con el solado en el parque de atracciones y demuestra que realmente no es tan dura, sino que se pone una coraza para que no le hagan daño, debido a que en su pasado ya ha sufrido bastante en el amor. Y mediante su experiencia intenta convencer al solado que se ha fugado de que no mate al chico debido a que hace poco le ha dejado su chica por otro y con sus argumentos le convencen de que no lo haga, que siga viviendo sin atormentarse, porquè la chica no va a volver, asi que este se entrega a las autoridades y recomienda al chico que la cuide, que es una gran chica. Tambien me sorprendio una de las primeras secuencias de la película, en la que se encuentran los dos protagonistas en el metro y esta deja perdido al pobre hombre y a si peluca, sin duda una forma muy particular de conocerse.
Es una historia perfectamente exportable al cine europeo, pienso que si se hiciera con actores occidentales funcionaria perfectamente, debido a que contiene humor, amor y un guion interesante, los movimientos de camara son bastante similares, la realización también. Las diferencias quizas serian la extensión de la película que es bastante, se hace referencia a su cultura, sus creencias, la comida, el acting de los actores, es a veces un poco exagerado, que no quiere decir que sean malos, simplemente que tienen otro forma de trabajar, etc.
La película esta ambientada en la actualidad, más o menos en el 2007, aunque se hacen saltos en el tiempo, debido a que la protagonista quiere ser directora de cine y hace saltos en el tiempo, además de mostrarnos escenas tipicas del cine Xino, en el que hay duelos en el aire por parte de guerreros y ella siempre es la protagonista, junto con su nueva pareja que hace otro papel. También podriamos decir que hace un homenaje en algunos momentos a los grandes directores xinos de las epocas más prolificas de cine de ese pais.
Se trata de un monográfico sobre El espíritu de la colmena. Este film, supuso una revolucionaria sorpresa. La sorpresa de un cine que abordaba el pasado reciente de la historia española comprometidamente, pero sin caer en el panfleto ni en velados automatismos simbólicos. Un cine que no se agotaba en su carácter testimonial y cuyos sentidos apuntaban, sin forzamiento alguno, a la naturaleza profunda del ser humano en su iniciatico enfrentamiento con la “realidad”, la “ficción” y la muerte, a la eterna dialéctica entre lo individual y lo social, a la esfera de lo mítico-religioso incluso, sin dejar por ello de ser una pequeña historia de la España de la posguerra.
Este libro, trata de esta producción cinematográfica de 1973, que responde a los esquemas de un Ministerio de Cultura dirigido y controlado con el único propósito de mantener la imagen de una España que ha perdido toda identidad auténticamente cultural y en la que ya nadie cree. Se trata de una guía en la cual se nos explica como se estructuro la película a nivel sobretodo de guión, es importante la manera de explicarlo, ya que en este libro, esta narrado de una manera muy fácil de entender y entretenido a la vez.
Habla también de que el medio cinematográfico ha tenido que luchar siempre por su libertad de expresión en el orden de las ideas y las técnicas empleadas. La razón principal de esta obsesión de los poderes establecidos (gobiernos, grandes estudios, medios de comunicación, grupos financieros, etc.) estriba en la gran influencia que tiene el cine entre el gran publico.
El espíritu de la colmena, esta protagonizada por Fernando Fernán Gómez, Teresa Gimpera y las niñas, Ana Torrent y Isabel Tellería. Se nos da a conocer aspectos importantes de la película, concretamente la estructura de la película, la manera de tratar según que tema en el guión (1940 la Guerra Civil), El espíritu de la colmena no responde al modelo que conocemos como cine de géneros. Del mismo modo, el film no se ajusta formalmente a la estructura clásica de prologo, desarrollo y desenlace, esto es, a lo que conocemos por estructura lineal, como un asunto que avanza en alguna dirección, una historia, un “algo que pasa” que sigue un curso temporal, lineal y progresivo. Es importante destacar también la manera de explicar las escenas, ya que las explican de manera muy grafica, con una fotografía al lado. Habla también del argumento de la película, todo empieza en un pequeño pueblo castellano, durante los primeros años de la posguerra, tienen lugar un hecho que rompe la monotonía: la llegada de un cine itinerante al pueblo de Hoyuelos. Se trata del film “El doctor Frankenstein” de James Whale. Dos niñas hermanas, Ana e Isabel asisten a la proyección. Mientras tanto, no son presentados sus padres: Fernando, apicultor y su madre Teresa. La proyección invita a Ana, la más pequeña de las dos hermanas, a preguntarse por qué el monstruo mata a la niña después de haber obtenido su amistad y por qué posteriormente le matan a él. A partir de la película, su hermana mayor, Isabel, construye una nueva ficción, inventando las reglas para encontrar al monstruo que es, en realidad, un espíritu, ya que nunca muere. Isabel le muestra a Ana el lugar donde vive este espíritu: una casa abandonada en medio de un páramo.
El mundo de la televisión es destripado por Mariola Cubells de manera muy directa en este libro. Deja claro que la televisión es muy distinta a como todo el mundo la ve desde su casa y que, en los últimos tiempos, el mundo de la televisión, en el que ella se incluye, ha llegado a un punto en el que los valores que supuestamente movían este medio, como son educar, formar y entretener, han sido sustituidos por un objetivo: ganar dinero a toda costa. La audiencia, que en este caso quiere decir dinero, se convierte en el objetivo fundamental de los directores, programadores, productores... sin tener en cuenta a quien se lleven por delante.
Mediante este libro, vemos que los telespectadores son considerados meros instrumentos que deben permanecer delante del televisor el máximo tiempo posible a toda costa. Su umbral de sensibilidad ha dejado pasar todo tipo de contenidos lacrimógenos, morbosos, denigrantes... que no son considerados inocuos para la salud mental. La gente se acostumbra a ver eso en su propia casa, en los programas de entretenimiento, en los que la gente se humilla, en los telediarios, en los que lo mas importante es ver muertos, en los “realitys”, donde lo que se busca es el morbo y acaba por considerar ese comportamiento y esa sociedad como lo normal, cuando realmente es una manipulación del medio para que no cambiemos de canal. Pero no es el espectador el único que sale perjudicado de esta relación; el profesional del medio lleva a cabo una serie de practicas cada día, que acaban dañando su sensibilidad de igual o peor modo que la del espectador. La autora nos cuenta detalladamente el trabajo que realizaba en televisión, el de muchos de sus compañeros y el desgaste psíquico al que llegaban.
El trabajo de estas personas consiste en conseguir gente de clase social y económica baja, para que aparezcan en los programas a contar sus miserias o a montar espectáculos humillantes. En muchas ocasiones estas personas no desean acudir a este tipo de programas (hablamos por ejemplo de los talk shows) a contar sus experiencias, tales como violaciones, malos tratos, accidentPes, enfermedades etc y la labor de los redactores es la de convencerlos a toda costa mediante engaños, falsas promesas y algunos casos dinero. Los redactores saben perfectamente que los personas que ellos consideran parecidas a ellos, con estudios y una mínima cultura, jamás se prestarían a este tipo de actos. ¿Por qué en el mundo de la televisión se actúa de este modo? Si todos los que en ella trabajan son conscientes de que lo que hacen pasa de la raya que marca el limite entre lo que es ético y no lo es, ¿por qué siguen haciéndolo?
Los principios de estas personas, sus razones para actuar, son los mismos que los del resto, son universales como dice Kant con “determinación universal de la voluntad”. Su autoridad moral, la que todos tenemos dentro y nos dicta los principios que debemos seguir esta siendo ignorada por estos trabajadores. Según la autora, un alto porcentaje sufre depresiones, odia su trabajo y es consciente de que lo que hace daña a mucha gente, ¿por qué estas personas no consiguen un equilibrio entre sus principios y su forma de actuar? Se puede decir que lo importante es que se intente llegar a esta situación, a este equilibrio, pero el hecho de arrepentirse y despreciarse a si mismo por actuar de forma inmoral y pasar la línea entre lo que es aceptable y lo que no lo es, no puede ser considerado un intento. Es normal que estas personas sepan que lo que hacen esta mal por que su autoridad moral se lo dice, pero esta autoridad descansa en cada uno de nosotros y no en ninguna institución que pueda sancionar de forma externa. Por eso, la deficiencia de esta autoridad moral debe suplirse con la voluntad para actuar que también hay en cada persona e intentar volver a cruzar la línea para volver a posicionarse en lo moral y ético.
Colors en sèrie, realment es una serie innovadora que es va emetre de setembre a novembre el passat 2007 a Televisió de Catalunya i actualment s’ha editat en DVD. Aquesta mostra diferents sentiments, estats d’ànim, objectes, records, etc, que tenen a veure amb un color concret, cada color es un capítol. Referent als vistos a classe, començant pel color verd, potser remarcar que en alguns moments es fa un pel repetitiu, concretament amb l’aparició ens diversos moments de nens, potser un recurs fàcil, pel que fa la imatge estar molt cuidada, així com la fotografia, molt acurada i adaptada al color que es tracta en cada capítol. Pel que fa el color rosa, constantment ens va remarcant que aquest color ens transmet pau, ens treu l’agressivitat i ens dona certa calma, potser també ho repeteixen en masses ocasions, tot i que no treu que es un bon treball.
Personalment crec que es un bon producte, o si més no es un producte diferent a la resta, que ja es important, ja que el que convé es crear nous formats per tal que el públic senti noves emocions a traves de les imatges i el so, no es bo deixar les coses tal i com estan, es important anar creant, encara que sigui arriscat a nivell econòmic, sempre s’està a temps de tirar enrere, mai s’ha de quedar un projecte sense almenys intentar-ho. Lògicament te alguns defectes, potser el color verd, perquè es el primer, però tant a nivell de realització que es força acurada i treballada, com es el cas de les càmeres lentes o la utilització de “slow motion” i que donen uns resultats destacables, potser hi trobem alguns errors de guió degut a que hi ha algunes imatges i alguns conceptes que es repeteixen al meu entendre massa vegades.
D’altra banda comentar la feina que representa crear i realitzar un projecte com aquest, a part de les despeses econòmiques, destacar la feina a nivell de muntatge, ja que crec que es el mes important en aquest tipus de productes audiovisuals a part de la fotografia i la imatge que també tenen òbviament un pes molt important. Destacar també la feina a nivell de la música i la veu en off, ja que cada reportatge te una veu diferent, això fa que estigui molt més personalitzat, potser es perquè com les imatges, la veu també pot tenir color, o almenys això diuen. En el de color verd hi trobem la veu d’un noi força jove i en el del color rosa han posat la veu d’una noia.
Colors en sèrie, ens dona una altra visió sobre la manera de fer un documental, potser gràcies a aquest sistema l’espectador, sobretot el jove estarà més atent en aquest tipus de formats, potser actualment no massa coneguts pels joves, si més no atrau al espectador i l’atrapa.
Reprenc el cinema asiàtic que tant m'agrada, aquest cop per parlar d'un treball poc conegut però molt ben fet, anomenat "Foster Child" de Brillante Mendoza que no et deixa indiferent.
Una mare s'encarrega a Filipines com a moltes altres de cuidar a nens orfes o en procés d'adopció d'una associació que s'encarrega de cuidar a aquests infants fins que poden ser adoptats. Ho podem veure clarament amb el cas de Thelma, una dona que s'encarrega de cuidar i mantenir amb l'ajuda de l'associació a diversos nens.
Aquesta en l'associació des de fa molt temps i és una de les millors mainaderes, des de fa ja molts anys que fa el mateix treball, en aquesta pel·lícula podem veure com és una jornada de treball per a ella. M'ha sorprès la seqüència en l'associació, en la qual se'ns mostra un dia dins d'un centre d'aquestes caracteristiques mitjançant un llarg travelling que ens va mostrant els tramits, els nens gairebé acabats de néixer, les adopcions… En general el dia a dia d'aquest centre que tracta de trobar famílies a tots aquests nens desatesos. És una seqüència llarga, però amb els moviments de càmera no es fa pesada en ningun moment, al contrari, és entretinguda.
Podriem dir que el director usa bastants moviments del cinema occidental, així com rescursos i plans que es van mostrant durant tot el film. Encara que la pel·lícula és de genero documental té diversos recursos cinematografics típicos del cinema europeu. Sincerament al meu m'ha semblat que aquesta molt bé realitzat, tant a nivell de plànols com a nivell de moviments de càmera.
Aquest film ens mostra la crua realitat que es viu a Filipines, però sobretot el treball que fan les dones, sempre a casa i cuidant dels nens, sense tenir oportunitat d'avançar en els estudis o de millorar la seva qualitat de vida, solament unes poques poden tenir un nivell adquisitiu una mica més elevat.
Torno a reprendre el cinema asiàtic que tant m'agrada i avui va de manga, però d'una pel·lícula d'un dels meus directors preferits pel que fa l'animació: "Satoshi Kon", el film porta per títol "Millenium Actress". Tot seguit destaco el més interessant:
Uns reporters tracten de realitzar un documental sobre una actriu japonesa molt coneguda per les seves pel·lícules. Com que fa ja molts anys que no treballa, a causa que va desapareixer d'escena sense donar explicacions l'han de buscar. Al cap d'un temps la troben, aquesta es troba reclosa a casa seva, no surt per res i es sorprèn quan veu aparèixer als dos periodistes, s'alegra i decideix parlar sense embuts sobre el seu pasat, tant personal com professional, el que no esperen és que la seva història els conduïrà per diversos escenaris històrics.
Una de les seqüències que m'ha sorprès més gratament ha estat en la podem veure a la protagonista viatjant pel temps i arriba a la lluna buscant al seu estimat i finalment pot veure el quadre del que tant li havia parlat abans de marxar, la primera vegada que es troben. En el moment en que pot veure el quadre, en el seu interior pot veure al seu noi, però d'esquena i allunyant-se cada vegada més, fins que torna a despareixer. Penso que aquesta seqüència resumeix molt bé el sentit de la pel·lícula, la noia ha fet tot el possible i l'impossible per poder retornar-li la clau al noi, quan per fi sembla que l'ha trobat, o almenys tenir alguna pista, torna a adonar-se que no ho ha aconseguit, fins se li ocorre anar a buscar-lo a la lluna, cosa que al final no arriba a aconseguir. Tot acaba despareixent amb el quadre que ell ha pintat, que representa que l'hi ha dedicat a ella, aquesta seqüència per mi significa fins a on podem arribar els humans quan volem aconseguir una cosa que realment ens interessa.
Deixar clar que encara que es tracta d'una pel·lícula d'anime el que té merit és que quan l'estàs veient, al principi potser si, però més endavant no penses que estas veient una pel·lícula d'animació. Com en cinema occidental podem veure que té diverses semblances, com els tipus de planos, els moviments de càmera semblen haver sortit de qualsevol pel·lícula de cinema, els personatges estan molt ben construïts i estan dibuixats/caraterizats amb trets bastant occidentals, encara que lògicament t'adones que estan parlant de la història de Japó en tot el film.
Ens convencem a nosaltres mateixos de que la vida serà millor després... Després d’acabar la carrera, després d’aconseguir feina, després de casar-nos, després de tenir un fill, i aleshores després de tenir-ne un altre.
Després ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són prou grans, i pensem que serem més feliços quan creixin i deixin de ser nens. I després, quan ens desesperem perquè són adolescents difícils de tractar, pensem: serem més feliços quan sortim d’aquesta etapa.
Després decidim que la nostra vida serà complerta quan al nostre marit o dona li vagin millor les coses, quan tinguem un cotxe millor, quan puguem anar de vacances, quan aconseguim una millor feina, quan ens retirem.
La veritat és que ... NO HI HA MILLOR MOMENT PER A SER FELIÇ QUE ARA MATEIX. Si no és ara... Quan?. La vida sempre estarà plena de després, de reptes. És millor admetre i decidir ser feliços ara de totes les formes... No hi ha un després, ni un camí per a les felicitats, la felicitat és el camí i és ARA.
ENRIQUEIX-TE DE CADA MOMENT QUE VIUS, i enriqueix-te més perquè el comparteixes amb algú especial, tant especial que el portes al cor, i recorda que EL TEMPS NO ESPERA NINGÚ.
TREBALLA COM SI NO NECESSITESSIS DINERS, ESTIMA COM SI MAI T’HAGUESSIN FERIT, I BALLA... COM SI NINGÚ T’ESTIGUÉS VEIENT.
Certament les coses no estan per tirar coets, però és que nosaltres mateixos les compliquem, no entenc les rencunies, els retrets sense fonament, l’odi, l’avaricia, la corrupció i moltes coses més….
Perquè no ens preocupem del que importa i no de foteses sense cap importancia, tothom està preocupat més pel que diran que no pas pel que realment un vol fer, a vegades sé que es complicat tirar del dret però val més intentar-ho que no morir en l’intent de NO intentar-ho, sempre he pensat que els que sempre toquen de peus a terra no arriben mai enlloc i axí ho crec i ho seguiré dient.
Realment el que està fent mal a la nostra societat és aquesta hipocresia que està destrossant tot el que li ve de pas i si no l’aturem ja veurem que passarà… Tot pels calers i pel poder, doncs si és això el que interessa a la majoria de polítics i banquers a mi no m’hi trobaran, ja se’ls poden fotre per on els hi capiguen els calers guanyats a costa dels altres, quina vergonya… però sobretot el que m’emprenya és carregar amb les culpes dels altres i de les males pràctiques d’uns quants que s’han enriquit a costa nostra, realment tot està tant corromput que fa fàstig…
Com dèia Màrius Torres: “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l'amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”.
Si tot això no obre els ulls a la gent no sé que ho farà….
"El Búnker" va ser un reality show que es va cancel·lar durant la gravació arrel d’uns misteriosos esdeveniments que van succeir ben entrat el concurs. A través de diferents testimonis implicats i el descobriment d’imatges inèdites de l’interior del búnker, l’espectador es veurà atrapat en una intensa trama d’enganys, interessos i un tràgic secret del qual ningú en vol parlar.
El Efecto Búnker és una reflexió sobre els límits de la televisió, l’ambició i el poder. Una emocionant i claustrofòbica aventura que no deixarà indiferent a ningú. Estàs preparat per a entrar a “El Búnker”? Una pel·lícula d’Elena Bestard, Diana Izeddin, Jordi Tobajas, Joan Bosch i Josep Serrano.
No fa massa el programa "Redes" d'Eduard Punset es va tractar el tema de l'educació, contretament s'entrevistava a l'expert en creativitat Ken Robinson, aquest va comentar que el sistema educatiu actual és anacrònic, realment em va semblar força interessant, el vaig descobrir gràcies a un amic meu i ara el vull compartir amb tots vosaltres.
( fragment de la conversa entre Punset i Ken Robinson.)
"..te encuentras con afirmaciones como: «no te dediques al arte, jamás serás un artista ni te ganarás la vida con el arte», «no hagas música, es muy difícil salir adelante como músico». Así que un argumento es claramente económico. Pero lo interesante es que nadie te dice: «no te centres en las matemáticas, nunca serás matemático» ni tampoco: «olvídate de la química, jamás serás químico». Esto se debe a que, en nuestra cultura intelectual, existe una asociación entre las ciencias y cierto tipo de conocimiento objetivo. Se cree que, al trabajar con las ciencias, se trabaja con hechos y certeza, que son las cosas que marcan diferencias en el mundo; mientras que las disciplinas artísticas se asocian con los sentimientos y la expresión personal, por lo que están muy bien para entretenerse, pero no son importantes para la economía. La Ilustración y la revolución científica crearon un modelo de inteligencia y conocimiento que ha imperado en nuestra cultura. Desde entonces, el arte se ha asociado con la corriente del romanticismo del siglo XIX, con la expresión de sentimientos. Y creo que es un problema enorme, porque esto ha disociado el intelecto de la emoción, y hemos pasado a considerar ambas cosas como separadas, en detrimento tanto de las artes como de las ciencias. La creatividad ha pasado a asociarse con lo artístico y no con lo científico, porque se cree que la creatividad tiene que ver con la expresión individual de las ideas. Yo propongo, entre otras cosas, retomar una concepción de la creatividad que nos devuelva la relación entre las disciplinas artísticas y científicas, puesto que ambas salen perjudicadas de la separación."
En terra de ningú (en tierra hostil) de Kathryn Bigelow, la classificaria en el “Drama-documentary” o semi-documental, a causa que la pel·lícula es basa o recrea un fet bastant recent, com és la guerra de l'Iraq en aquest cas. Concretament se'ns relaten les experiències d'una brigada nord-americana que es dedica a la desactivació d'explosius. És un hibrid a causa que utilitza un fet real per tractar un tema tan polèmic en el seu moment com va ser la guerra de l'Iraq, en la qual van morir un gran numero de solats americans. Pel que fa a l'argument, comentar que no fa massa desenvolupament de personatges i no té un argument definit, simplement es tracta d'anar seguint als soldats de missió en missió desactivant bombes i detenint a insurgents. Cal destacar també a nivell tècnic els moviments de càmera, molt característics del documental, hi ha una realització bastant abundant en escenes càmera a l'espatlla, on podem percebre cert moviment en diversos moments del film. Sembla com si estiguessis veient un reportatge per a televisió sobre la guerra de l'Iraq.
Sincerament, no és una pel·lícula que t'enganxi pels seus aspectes narratius o guió, perquè podríem dir que no són el seu punt fort, a causa que el que es premia és l'acció, la vida diària de la brigada que es dedica a desactivar els explosius, les seves pors, els seus pensaments, els seus problemes en el dia a dia mentre estan de servei, les seves converses…, encara que no ens demostren massa el seu caràcter, no hi ha evolució marcada en els personatges de la pel·lícula, els soldats sembla que no tenen sentiments, els pinten com uns éssers amb poca humanitat. El guió és una miqueta ambigu, bàsicament perquè les missions es van succeint sense un sentit concret dins de la unitat narrativa, no hi ha un sentit profund o un tema que es pugui entreveure amb tant del mateix i amb un ritme molt pausat, però d'altra banda es volia transmetre aquesta sensació, la guerra sempre és el mateix, tirs, soldats, fum, explosions, els carrers de Baghdad buits i solitàries, pols, morts…
La pel·lícula té certs problemes d'argument, principalment perquè els personatges no evolucionen, sempre se'ns mostren de la mateixa forma, els fa falta potser una mica més de profunditat i no hi ha un fil argumental concret que ens vagi guiant per la història, de fet no hi ha una història definida en la qual et puguis agafar, encara que potser també en aquest cas la directora ha volgut mostrar la cruesa de la guerra, la vida monòtona però alhora perillosa dels soldats americans desplaçats a l'Iraq, molts d'ells estan resignats a la seva destinació, servir a la pàtria i si fa falta morir pel seu país.
Les fortaleses, serien primerament la forma amb la qual aquesta realitzada la cinta, ja que li dóna bastant sensació de realitat. En les notícies sempre se'ns ha donat una imatge distorsionada de la guerra, simplement se'ns mostren les morts, les bombes, els ferits, etc. Aquí se'ns mostra la guerra en el seu vessant més quotidiana, el dia a dia d'un grup de soldats que lluiten per sobreviure en un territori totalment hostil, com és l'Iraq, el desert, la sorra, estar lluny dels seus èssers estimats…
En definitiva, podem dir que és un film que barreja molt bé el documental amb la ficció i el drama, en aquest cas la guerra de l'Iraq, se'ns mostra la guerra d'una forma natural, sense dramatitzar massa, encara que tots sabem que una guerra ja és prou dramàtica, no fa falta caure en la sang per mostrar una realitat com aquesta, simplement amb el drama d'uns soldats que estan destinats a mantenir l'ordre d'una ciutat que ha quedat totalment desemparada.
L'Irene tenia cinc anys quan va conèixer al Marc a l'escola, a poc a poc es van fer més amics, fins que van complir els deu anys i aquesta amistat va ser cada vegada més forta. La veritat és que ella mai havia experimentat aquest sentiment tan profund dins de si mateixa fins llavors.
Aquest estiu la Irene passejava per la platja del poble quan de sobte es va trobar amb en Marc que jugava a pilota amb uns amics, just quan aquesta la va veure es quedar sense immutar-se amb els ulls fixament fixats en ella. L'Irene també es va quedar sense parla, però va saber reaccionar al cap de poc temps cridant-lo, aquest va reaccionar, li va preguntar que com estava i li va dir que si volia podia quedar-se a veure el partit. Ella li va dir que li semblava bé i que es quedaria una estona.
Mentre els nens jugaven a pilota, ella s'entretenia jugant, deixava passar la sorra entre els seus dits i ficava els peus dins d'aquesta, mentre en Marc la mirava de reüll quan podia. Sense que ningú la veiés va escriure el seu nom i el d'en Marc amb un cor al mig. Al cap de poc quan va acabar el partit, els altres nens ja s'havien anat cap a casa. Estava vesprejant, el cel estava ja d'un color entre ataronjat i vermellós. L'Irene li va dir que si volia asseure's amb ella, va acceptar sense pensar-s'ho però alhora cohibit per la situació parlava d'una forma entretallada, sense saber perquè no li sortien els paraules de la seva boca amb la fluïdesa amb la qual estava acostumat. Els dos es van posar a jugar amb la sorra per dissimular la vergonya que sentien d'estar en aquesta situació, però alhora notaven un formigueix en el seu interior que els deia que aquest instant era especial i que no havien de deixar-ho passar així com així. Els dos volien allargar el moment, no necessitaven parlar per saber el que ocorria entre ells. Quan això ocorre no fa falta dir res més, tot flueix d'una manera inesperada i és viu molt intensament.
En Marc va decidir donar un altre pas més i li va donar la mà, aquesta es va enrogir, però va acceptar. Els dos es van aixecar molt lentament i es van dirigir arran de mar, aquest estava totalment transparent i havia agafat el mateix color que el cel. Es van asseure a la riba a mirar com el temps transcorria lentament, van respirar profund i van mirar cap als núvols que anaven viatjant pel cel. Per la seva ment van començar a fluir pensaments de placidesa, de felicitat, de pau… Un petit veler solcar el mar per davant d'ells, però gairebé no s'en van adonar de la seva fugaç presència. La llum cada vegada era més tènue i les seves mirades es van ser aproximant més una dins de l'altra, fins que van tenir la sensació de fondre's l'un dins de l'altre oblidant-se de tota la resta.
Després d'aquesta trobada, no es van tornar a veure. En Marc i la seva família al cap de poc es van mudar a la ciutat. L'Irene en assabentar-se va estar temps sense poder articular gairebé ni una paraula, no menjava, ni tant sols podia dormir, sentia un nus al pit, no podia respirar. Va ser llavors quan va comprendre que era l'amor, havia experimentat per primera vegada que és enamorar-se. Al cap d'un temps i gràcies als seus amics s'oblidar d'en Marc, encara que va seguir recordant per molt temps aquest moment tan especial.
Aquest curtmetratge, va tenir la particularitat fa un temps de que quan tu cliques "youtube" al buscador «google» et surt directament un link cap a la pàgina on hi ha el video de «Lo que tú quieras oír». Això significa que cada cop que busquem youtube al google potser caurem a la trampa i entrarem a la pàgina on esta allotjat el curt. Aquest es va rodar en un sol dia (5 de febrer de 2005), durant setze hores, en la seva realització van intervindre 15 persones en una sola localització, que es va acondicionar el dia abans amb cartells, fotografies i una gran quantitat de plantes. Els actors son Fátima Baeza i Guillermo Zapata encara que no es veigi fisicament. El curt parla sobre que sempre ens han explicat histories per evadir-nos de la realitat, pero no es cert, expliquem histories per transformar la realitat. Ens fa pensar en fins a on som capaços d’arribar mitjançant la nostra imaginació. Quan l'acabes de veure et fa reflexionar sobre com arribem a vegades a distorsionar la realtitat.
L'inici del film “Sed de mal” és un pla-seqüència que té una durada de 3:09 minuts. Un pla seqüència posa en joc una duració natural absoluta. Agafa continuïtat d'un aconteixement. La continuïtat d’espai garantitza la coincidència de la temporalitat representada amb la real. Personalment m'encanta i a més per l'època en la que està rodada és espectacular.
L'acció té lloc en una ciutat anomenada Los Robles, que fa de frontera entre Estats Units i Mèxic, aquesta és trasllada a finals dels anys 50.
La pel·lícula comença amb un primer pla d'un artefacte explosiu i es sent el tic-tac del rellotge que porta incorporada la bomba. Es veu com un delinqüent la introdueix dins el maleter d'un cotxe d'un important empresari. Aquest fet és una anticipació del que passarà ja que ens fa preveure que el cotxe pot explosionar. Seguidament un home i una dona pugen al cotxe i aquest es posa en marxa. Tot seguit el cotxe inicia el seu trajecte i anem veient el seu camí gràcies al seguiment de la càmera, així com diferents parts de la ciutat, que ens permeten veure l'ambientació.
Desprès l'acció passa a mostrar-nos els recent casats Vargas (Charlton Heston i Janet Leigh). Arriba un moment en que els camins del cotxe i de Vargas s’uneixen i agafen un paral·lelisme, és com si el destí de Vargas estigués escrit i anés junt amb l’explosió del cotxe. Aquest fet obligarà a Vargas a esbrinar els successos bruts que tenen lloc durant el transcurs del film. L’explosió és el detonant de la pel·lícula i agafa un canvi de narració degut a l'acció.
La banda sonora és diferent en la versió original i en la versió doblada de la pel·lícula. En la versió doblada el volum és més alt. El pla que va seguint el cotxe i que desprès ens mostra a la família Vargas, passa la frontera abans de que el cotxe explosioni, això fa que el film agafi un ritme de Thriller. És un principi que enganxa a l'espectador i que deixa amb ganes de saber més. Mike Vargas i la seva dona segueixen endavant fins que els dos personatges que van amb el cotxe que està a punt d'explosionar passa per davant d'ells dos, els avança. Finalment el pla-seqüència acaba en el moment en que explosiona el cotxe. Aquesta explosió és una sorpresa per l’espectador, en el moment just en que el cotxe explosiona no es veu. La càmera ens ho amaga, nosaltres ja veiem el cotxe cremant-se. A més a més aquesta explosió te lloc en el precís moment en que la parella Vargas creuen la frontera i es van a donar el petó per tal de celebrar que ja han marxat del seu país i podran gaudir d’una bona lluna de mel. L’acció fa que no tinguin descans, ja estava escrit que no podrien tenir una lluna de mel tranquil·la.
El vehicle explota dins Estats Units, però òbviament portava la càrrega explosiva des de Mèxic. A partir d’aquest punt Mike Vargas envia a la seva dona a l’hotel, mentres comença a parlar amb els representats de la llei del país. Sed de mal obtindrà a partir d’aquest moment dues línies argumentals: per una banda la història de Mike, i per una altra banda la de Susie, i en alguns moments del film s’uneixen i es creuen, encara que acabaran separant-se de nou.
A Sed de mal està tot al revés. La trama és inexistent. Hi ha un enrevessat assassinat al principi de la pel·lícula, però a ningú li importa qui és el culpable. A Sed de mal i trobem molts primers plans, plans picats, i contrapicats, amb els que Wells provoca la sensació de desesperació per tal d'incomodar a l'espectador. En definitiva, aquest Thriller parla de corrupció entre bandes.
Avui us proposo conèixer a un personatge, que com a mi, no crec que us deixi indiferents. Es tracta de Neil Harbisson, un artista de 29 anys, nascut a Londres. Artista i músic, pateix "acromatopsia".
Quina paraula, veritat? Així en una definició curta i perquè ens entenguem, la acromatopsia és una anomalia en la visió que fa que la persona només pot percebre "en blanc i negre" o sigui en escala de grisos.
Suposo que us preguntareu que és el que fa de Neil una persona especial (si no ho és ja veure en B/N). Resulta que Neil Harbisson és el primer "cyborg" reconegut a tot el món, i així ho posa en el seu passaport.
Fins als 11 anys no li van aconseguir diagnosticar l'anomalia que hem comentat, i com és normal, sempre hi havia problemes quant als colors es refereix. Imagieu-vos que un company de classe et demana que li passis el boli blau, i el teu davant tens 3 bolis que veus iguals… Ara suma a aquesta petita cosa, tota classe de petites coses similars i que poden arribar a passar-te factura, anímica, moralment, etc…. A mi almenys em frustraria molt.
Neil Harbisson neix a Londres, fill de pare britànic i de mare catalana, creix i viu a Mataró, on estudia piano i belles arts. Als 16 anys estudia batxillerat artístic a l'Institut Alexandre Satorras on degut a la seva particularitat visual, li permeten utilitzar exclusivament els colors blanc, negre i gris als seus treballs. Als 18 anys va marxar a viure a Irlanda (Dublín) -el seu pare és irlandès- i allí va continuar estudiant musica a "Waltons' School of Music". Durant aquest temps, reconeix, "no volia saber gens dels colors, perquè notava que hi havia alguna cosa important que els altres percebien i jo no. Així que vestia en blanc i negre i evitava qualsevol conversa en la qual apareguessin colors".
Ja fa uns anys aquest rebuig es va transformar en tot el contrari, i al conèixer a Adam Montandon va canviar la seva vida. Gràcies a Adam, expert en cibercamares, va dissenyar un sistema que permetia a Neil percebre els colors. El sistema en si és una càmera situada en el front, amb sensors de colors que transformen aquests colors en sons. Abans portava un ordinador, però des de l'any passat va amb un xip instal·lat just darrera el cap.
Segons l'entrevista que vaig veure ahir a la nit al canal Maresme crec que podia percebre anteriorment 48 colors i actualment en percep 360 des de l'any 2007. Harbisson participarà a la "Campus Party", que tindrà lloc a finals de juliol a Mèxic. L'esdeveniment formatiu en tecnologia, creativitat i cultura digital més gran del món i on hi participen milers de joves d'arreu del món.
També he vist un video d'una entrevista al Matí de Catalunya Ràdio amb Manel Fuentes que us el deixo en aquest apunt on surt en Neil parlant una mica sobre tot això. És una mica complex portar la càmera amb el portàtil, però tot comença des d'abaix, i cal polir-ho, no? Millor això que res. A més, tal com està la tecnologia… aviat portarem una cosa semblant sense que ningú se'n assabenti de res.
Així que aquí tenim al primer cyborg del món, o com ell comenta que l'eyeborg és l'ull i ell un cyborg. Esperem que això pugui arribar a més gent i ajudi al fet que uns altres puguin percebre els colors i puguin "veure'ls" encara que sigui a través de les seves oïdes :)
Avui tinc ganes de parlar de cinema, que tant m'agrada, concretament d'una escena de la pel·lícula "La noche del cazador", una de les més conegudes de la història del cinema, concretament en la qual se'ns mostren als dos nens que s'escapen a través del riu i més tard arriben al graner on escolten que el "predicador" esta cada cop més a prop.
La noche del cazador és una rondalla sobre l'eterna lluita entre el bé i el mal, ens ho mostren clarament les paraules d'Harry Powell, interpretat per Robert Mitchum: en una mà està tatuada la paraula bé i en l'altra, el seu oposat, mal. En efecte, tota la història sembla estar construïda sobre la figura del doble: primer, els dos nens, John i Pearl, després estan les dues figures paternes, una real, Ben Harper (Peter Graves) i una maligna. També està la doble figura de la mare, la real i feble, Willa Harper (Shelley Winters) i l'altra, angèlica i d'esperit fort, com és la vella Rachel (Lillian Fish).
En la figura del predicador veiem clarament la seva doble dimensió: en els ulls dels nens és un ésser del que desconfiar, en canvi, per a la gent del poble i per a la mare és un predicador d'ànima bona, almenys fins al final de la història, moment en què la gent del poble descobrirà la veritable identitat d'Harry Powell i per això el voldrà fer fora. Així, els nens es troben sols al món, envoltats per adults massa implicats en les seves coses per extirpar les seves culpes del passat a través del mateix predicador, com per veure que el diable està davant dels seus ulls.
L'escena que us comentava comença amb els nens amb barca navegant pel riu. Podem veure com es va fent de nit, cosa que aquesta aconseguida simulant la llum solar en un plató interior, a causa que aquesta escena va ser en un plató, així ho explica el mateix Cortez (il·luminador del film): “Utilitzem un tanc en el plató quinze i quan l'hi dic, es sorprenen perquè semblava un riu veritable. En l'escena en què els nens estan sobre la pila de palla i la llum de la lluna deixa veure a la mare al lluny, recorrem a uns trucs molt elaborats. Però millor encara era l'escena del nen a les golfes: mira a baix i veu al predicador a la llunyania; construïm el decorat sencer en perspectiva."
Entre la pila de fenc i la tanca, hi havia uns 150 metres. La figura que es movia en l'horitzó no era Mitchum ni molt menys. Era un nan muntant un petit pony. La il·luminació va crear la impressió que jo necessitava: la sensació de misteri, d'estranyes ombres. Fins i tot vaig usar un iris amb el nen en la finestra. Charles volia apropar-se a ell amb la grua però en comptes d'això vaig usar l'iris”.
Per tant també podem entendre que se'ns modifica mitjançant la il·luminació la distància i la grandària. I lògicament podem apreciar el gran treball que hi ha darrere de la il·luminació per aconseguir un ambient bucòlic i únic en un plató interior, a més d'oferir diferents tipus d'il·luminació ja sigui calida o freda segons convingui. També se'ns oculten i minimitzen detalls que no ens interessarien. Es pot ressaltar també el moment en el qual se'ns mostra l'ocell a través de la finestra de la casa, que lògicament és un contraluz que prové de darrere de la finestra. Durant tota l'escena podem apreciar un equilibri “simètric”, per tant podem veure una imatge centrada.
També podem observar com mitjançant “la llei de l'horitzó”, que no ho centra en el mitjà de la imatge, ho podem apreciar quan els dos nens observen al predicador mentre ho veuen des de lluny amb el cavall. En diversos moments hi ha alguns contrallumns. I pel que fa referència a la profunditat de camp, podem apreciar que s'utilitzen bastant la “softlight”, per tant els quars i una llum molt suau, sobretot tanco amb clau van pel riu, és penetrant i elimina les arrugues, tampoc crea grans arrugues ni grans contrastos.
Encara que podem veure llum bastant brillant en alguns moments, bastant contrast, ombres molt marcades, per exemple quan els nens estan mirant a l'ocell mentre es bressola, en principi gràcies als quars, encara que no són ombres tan marcades com amb la llum dels fresnel. També podem apreciar l'ús de filtres i gelatines que ajuden a corregir la intensitat i la qualitat de la llum. També s'aprecien difusores que transformen la llum dura dels focus en llum suau i dispersa, tenint en compte també la llum d'ambient, encara que en tot moment s'aprecia gairebé tot amb molta claredat i nitidesa. Un altre dels moments en els quals podem apreciar-ho és quan es va fent de nit i s'apropa el predicador i els nens estan dormint, mentre va sortint la lluna.
