My Sassy Girl...

Hoy quiero hablar de un film koreano, "My Sassy Girl" que trada de uno chico joven que va camino a casa de su tia para conocer a una posible novia se encuentra de repente en un metro de Tokio con una chica en estado ebrio que no deja de ponerlo en problemas de todo tipo, como entrar en la carcel varias veces. Al principio él quiere desacerse de la chica hasta que tienen una aventura en el parque de atracciones de la ciudad y un soldado con poca paciencia le hace cambiar de opinon al respecto de la chica.

Una de las secuencias que más me ha sorprendido ha sido la de la chica enfrentandose con el solado en el parque de atracciones y demuestra que realmente no es tan dura, sino que se pone una coraza para que no le hagan daño, debido a que en su pasado ya ha sufrido bastante en el amor. Y mediante su experiencia intenta convencer al solado que se ha fugado de que no mate al chico debido a que hace poco le ha dejado su chica por otro y con sus argumentos le convencen de que no lo haga, que siga viviendo sin atormentarse, porquè la chica no va a volver, asi que este se entrega a las autoridades y recomienda al chico que la cuide, que es una gran chica. Tambien me sorprendio una de las primeras secuencias de la película, en la que se encuentran los dos protagonistas en el metro y esta deja perdido al pobre hombre y a si peluca, sin duda una forma muy particular de conocerse.

Es una historia perfectamente exportable al cine europeo, pienso que si se hiciera con actores occidentales funcionaria perfectamente, debido a que contiene humor, amor y un guion interesante, los movimientos de camara son bastante similares, la realización también. Las diferencias quizas serian la extensión de la película que es bastante, se hace referencia a su cultura, sus creencias, la comida, el acting de los actores, es a veces un poco exagerado, que no quiere decir que sean malos, simplemente que tienen otro forma de trabajar, etc.

La película esta ambientada en la actualidad, más o menos en el 2007, aunque se hacen saltos en el tiempo, debido a que la protagonista quiere ser directora de cine y hace saltos en el tiempo, además de mostrarnos escenas tipicas del cine Xino, en el que hay duelos en el aire por parte de guerreros y ella siempre es la protagonista, junto con su nueva pareja que hace otro papel. También podriamos decir que hace un homenaje en algunos momentos a los grandes directores xinos de las epocas más prolificas de cine de ese pais.

Foster Child, emoció a flor de pell

Reprenc el cinema asiàtic que tant m'agrada, aquest cop per parlar d'un treball poc conegut però molt ben fet, anomenat "Foster Child" de Brillante Mendoza que no et deixa indiferent.

Una mare s'encarrega a Filipines com a moltes altres de cuidar a nens orfes o en procés d'adopció d'una associació que s'encarrega de cuidar a aquests infants fins que poden ser adoptats. Ho podem veure clarament amb el cas de Thelma, una dona que s'encarrega de cuidar i mantenir amb l'ajuda de l'associació a diversos nens. 

Aquesta en l'associació des de fa molt temps i és una de les millors mainaderes, des de fa ja molts anys que fa el mateix treball, en aquesta pel·lícula podem veure com és una jornada de treball per a ella. M'ha sorprès la seqüència en l'associació, en la qual se'ns mostra un dia dins d'un centre d'aquestes caracteristiques mitjançant un llarg travelling que ens va mostrant els tramits, els nens gairebé acabats de néixer, les adopcions… En general el dia a dia d'aquest centre que tracta de trobar famílies a tots aquests nens desatesos. És una seqüència llarga, però amb els moviments de càmera no es fa pesada en ningun moment, al contrari, és entretinguda.

Podriem dir que el director usa bastants moviments del cinema occidental, així com rescursos i plans que es van mostrant durant tot el film. Encara que la pel·lícula és de genero documental té diversos recursos cinematografics típicos del cinema europeu. Sincerament al meu m'ha semblat que aquesta molt bé realitzat, tant a nivell de plànols com a nivell de moviments de càmera.

Aquest film ens mostra la crua realitat que es viu a Filipines, però sobretot el treball que fan les dones, sempre a casa i cuidant dels nens, sense tenir oportunitat d'avançar en els estudis o de millorar la seva qualitat de vida, solament unes poques poden tenir un nivell adquisitiu una mica més elevat.

Millenium Acress i l'univers Satoshi Kon

Torno a reprendre el cinema asiàtic que tant m'agrada i avui va de manga, però d'una pel·lícula d'un dels meus directors preferits pel que fa l'animació: "Satoshi Kon", el film porta per títol "Millenium Actress". Tot seguit destaco el més interessant:

Uns reporters tracten de realitzar un documental sobre una actriu japonesa molt coneguda per les seves pel·lícules. Com que fa ja molts anys que no treballa, a causa que va desapareixer d'escena sense donar explicacions l'han de buscar. Al cap d'un temps la troben, aquesta es troba reclosa a casa seva, no surt per res i es sorprèn quan veu aparèixer als dos periodistes, s'alegra i decideix parlar sense embuts sobre el seu pasat, tant personal com professional, el que no esperen és que la seva història els conduïrà per diversos escenaris històrics.

Una de les seqüències que m'ha sorprès més gratament ha estat en la podem veure a la protagonista viatjant pel temps i arriba a la lluna buscant al seu estimat i finalment pot veure el quadre del que tant li havia parlat abans de marxar, la primera vegada que es troben. En el moment en que pot veure el quadre, en el seu interior pot veure al seu noi, però d'esquena i allunyant-se cada vegada més, fins que torna a despareixer. Penso que aquesta seqüència resumeix molt bé el sentit de la pel·lícula, la noia ha fet tot el possible i l'impossible per poder retornar-li la clau al noi, quan per fi sembla que l'ha trobat, o almenys tenir alguna pista, torna a adonar-se que no ho ha aconseguit, fins se li ocorre anar a buscar-lo a la lluna, cosa que al final no arriba a aconseguir. Tot acaba despareixent amb el quadre que ell ha pintat, que representa que l'hi ha dedicat a ella, aquesta seqüència per mi significa fins a on podem arribar els humans quan volem aconseguir una cosa que realment ens interessa.

Deixar clar que encara que es tracta d'una pel·lícula d'anime el que té merit és que quan l'estàs veient, al principi potser si, però més endavant no penses que estas veient una pel·lícula d'animació. Com en cinema occidental podem veure que té diverses semblances, com els tipus de planos, els moviments de càmera semblen haver sortit de qualsevol pel·lícula de cinema, els personatges estan molt ben construïts i estan dibuixats/caraterizats amb trets bastant occidentals, encara que lògicament t'adones que estan parlant de la història de Japó en tot el film.

En terra de ningú

En terra de ningú (en tierra hostil) de Kathryn Bigelow, la classificaria en el “Drama-documentary” o semi-documental, a causa que la pel·lícula es basa o recrea un fet bastant recent, com és la guerra de l'Iraq en aquest cas. Concretament se'ns relaten les experiències d'una brigada nord-americana que es dedica a la desactivació d'explosius. És un hibrid a causa que utilitza un fet real per tractar un tema tan polèmic en el seu moment com va ser la guerra de l'Iraq, en la qual van morir un gran numero de solats americans. Pel que fa a l'argument, comentar que no fa massa desenvolupament de personatges i no té un argument definit, simplement es tracta d'anar seguint als soldats de missió en missió desactivant bombes i detenint a insurgents. Cal destacar també a nivell tècnic els moviments de càmera, molt característics del documental, hi ha una realització bastant abundant en escenes càmera a l'espatlla, on podem percebre cert moviment en diversos moments del film. Sembla com si estiguessis veient un reportatge per a televisió sobre la guerra de l'Iraq.

Sincerament, no és una pel·lícula que t'enganxi pels seus aspectes narratius o guió, perquè podríem dir que no són el seu punt fort, a causa que el que es premia és l'acció, la vida diària de la brigada que es dedica a desactivar els explosius, les seves pors, els seus pensaments, els seus problemes en el dia a dia mentre estan de servei, les seves converses…, encara que no ens demostren massa el seu caràcter, no hi ha evolució marcada en els personatges de la pel·lícula, els soldats sembla que no tenen sentiments, els pinten com uns éssers amb poca humanitat. El guió és una miqueta ambigu, bàsicament perquè les missions es van succeint sense un sentit concret dins de la unitat narrativa, no hi ha un sentit profund o un tema que es pugui entreveure amb tant del mateix i amb un ritme molt pausat, però d'altra banda es volia transmetre aquesta sensació, la guerra sempre és el mateix, tirs, soldats, fum, explosions, els carrers de Baghdad buits i solitàries, pols, morts…

La pel·lícula té certs problemes d'argument, principalment perquè els personatges no evolucionen, sempre se'ns mostren de la mateixa forma, els fa falta potser una mica més de profunditat i no hi ha un fil argumental concret que ens vagi guiant per la història, de fet no hi ha una història definida en la qual et puguis agafar, encara que potser també en aquest cas la directora ha volgut mostrar la cruesa de la guerra, la vida monòtona però alhora perillosa dels soldats americans desplaçats a l'Iraq, molts d'ells estan resignats a la seva destinació, servir a la pàtria i si fa falta morir pel seu país.

Les fortaleses, serien primerament la forma amb la qual aquesta realitzada la cinta, ja que li dóna bastant sensació de realitat. En les notícies sempre se'ns ha donat una imatge distorsionada de la guerra, simplement se'ns mostren les morts, les bombes, els ferits, etc. Aquí se'ns mostra la guerra en el seu vessant més quotidiana, el dia a dia d'un grup de soldats que lluiten per sobreviure en un territori totalment hostil, com és l'Iraq, el desert, la sorra, estar lluny dels seus èssers estimats…

En definitiva, podem dir que és un film que barreja molt bé el documental amb la ficció i el drama, en aquest cas la guerra de l'Iraq, se'ns mostra la guerra d'una forma natural, sense dramatitzar massa, encara que tots sabem que una guerra ja és prou dramàtica, no fa falta caure en la sang per mostrar una realitat com aquesta, simplement amb el drama d'uns soldats que estan destinats a mantenir l'ordre d'una ciutat que ha quedat totalment desemparada.

L'eterna lluita entre el bé i el mal

Avui tinc ganes de parlar de cinema, que tant m'agrada, concretament d'una escena de la pel·lícula "La noche del cazador", una de les més conegudes de la història del cinema, concretament en la qual se'ns mostren als dos nens que s'escapen a través del riu i més tard arriben al graner on escolten que el "predicador" esta cada cop més a prop.

La noche del cazador és una rondalla sobre l'eterna lluita entre el bé i el mal, ens ho mostren clarament les paraules d'Harry Powell, interpretat per Robert Mitchum: en una mà està tatuada la paraula bé i en l'altra, el seu oposat, mal. En efecte, tota la història sembla estar construïda sobre la figura del doble: primer, els dos nens, John i Pearl, després estan les dues figures paternes, una real, Ben Harper (Peter Graves) i una maligna. També està la doble figura de la mare, la real i feble, Willa Harper (Shelley Winters) i l'altra, angèlica i d'esperit fort, com és la vella Rachel (Lillian Fish).

En la figura del predicador veiem clarament la seva doble dimensió: en els ulls dels nens és un ésser del que desconfiar, en canvi, per a la gent del poble i per a la mare és un predicador d'ànima bona, almenys fins al final de la història, moment en què la gent del poble descobrirà la veritable identitat d'Harry Powell i per això el voldrà fer fora. Així, els nens es troben sols al món, envoltats per adults massa implicats en les seves coses per extirpar les seves culpes del passat a través del mateix predicador, com per veure que el diable està davant dels seus ulls.

L'escena que us comentava comença amb els nens amb barca navegant pel riu. Podem veure com es va fent de nit, cosa que aquesta aconseguida simulant la llum solar en un plató interior, a causa que aquesta escena va ser en un plató, així ho explica el mateix Cortez (il·luminador del film): “Utilitzem un tanc en el plató quinze i quan l'hi dic, es sorprenen perquè semblava un riu veritable. En l'escena en què els nens estan sobre la pila de palla i la llum de la lluna deixa veure a la mare al lluny, recorrem a uns trucs molt elaborats. Però millor encara era l'escena del nen a les golfes: mira a baix i veu al predicador a la llunyania; construïm el decorat sencer en perspectiva."

Entre la pila de fenc i la tanca, hi havia uns 150 metres. La figura que es movia en l'horitzó no era Mitchum ni molt menys. Era un nan muntant un petit pony. La il·luminació va crear la impressió que jo necessitava: la sensació de misteri, d'estranyes ombres. Fins i tot vaig usar un iris amb el nen en la finestra. Charles volia apropar-se a ell amb la grua però en comptes d'això vaig usar l'iris”.

Per tant també podem entendre que se'ns modifica mitjançant la il·luminació la distància i la grandària. I lògicament podem apreciar el gran treball que hi ha darrere de la il·luminació per aconseguir un ambient bucòlic i únic en un plató interior, a més d'oferir diferents tipus d'il·luminació ja sigui calida o freda segons convingui. També se'ns oculten i minimitzen detalls que no ens interessarien. Es pot ressaltar també el moment en el qual se'ns mostra l'ocell a través de la finestra de la casa, que lògicament és un contraluz que prové de darrere de la finestra. Durant tota l'escena podem apreciar un equilibri “simètric”, per tant podem veure una imatge centrada.

També podem observar com mitjançant “la llei de l'horitzó”, que no ho centra en el mitjà de la imatge, ho podem apreciar quan els dos nens observen al predicador mentre ho veuen des de lluny amb el cavall. En diversos moments hi ha alguns contrallumns. I pel que fa referència a la profunditat de camp, podem apreciar que s'utilitzen bastant la “softlight”, per tant els quars i una llum molt suau, sobretot tanco amb clau van pel riu, és penetrant i elimina les arrugues, tampoc crea grans arrugues ni grans contrastos.

Encara que podem veure llum bastant brillant en alguns moments, bastant contrast, ombres molt marcades, per exemple quan els nens estan mirant a l'ocell mentre es bressola, en principi gràcies als quars, encara que no són ombres tan marcades com amb la llum dels fresnel. També podem apreciar l'ús de filtres i gelatines que ajuden a corregir la intensitat i la qualitat de la llum. També s'aprecien difusores que transformen la llum dura dels focus en llum suau i dispersa, tenint en compte també la llum d'ambient, encara que en tot moment s'aprecia gairebé tot amb molta claredat i nitidesa. Un altre dels moments en els quals podem apreciar-ho és quan es va fent de nit i s'apropa el predicador i els nens estan dormint, mentre va sortint la lluna.