Laberint (1a part)

A partir d'avui aniré publicant un relat que vaig escriure fa un temps anomentat "Laberint", aquesta és la primera part:

Com sempre la Sara s'aixeca cada mati per fer l’esmorzar, les seves filles ja seien a la taula de la cuina preparades per menjar les torrades amb melmelada que tan bé fa la mare, més tard, el seu marit també es va seure a la cadira.

-Com estàs aquest mati Sara?
-No massa bé Jordi, estic molt empiocada.
-Que encara tens febre?
-Una miqueta si que en dec tenir, però no passa res.
-Doncs no cal que vagis a treballar, que no veus que em prou feines et mantens dempeus.
-Si, però no es tan fàcil.
-Però que no veus que en aquest estat no pots presentar-te a l’oficina. Va replicar-li.
-Be, però només avui i que consti que has insistit tu.

Va donar l’esmorzar a les seves filles i al seu marit, els hi va fer un peto i van anar marxant un per un per la porta,
-Truca’m si no et trobes ve
ella tot seguit va intentar fer alguna feina de la casa, però no va poder ni acabar de rentar les tasses i va decidir d’estirar-se al llit, encara sense fer, no va poder ni estirar-se que va sonar el telèfon:
-Digui?-va preguntar la Sara.
Ah hola mare...-va dir sense gaire entusiasme.
-Com estàs filla?
-Mira, millor.
-No diguis mentides, que perquè tu no vagis a treballar, has d'estar malament.
-Que t'he dit mare que no em passa res d'especial, d’acord?
-Be, be, però vols alguna cosa?
-No gràcies mare, però puc ocupar-me de tot jo sola.

En acomiadar-se, va anar a estirar-se de nou al llit i va dormir uns deu minuts, al despertar-se, va adonar-se de que la febre li havia pujat considerablement, així que va decidir de prendre's una aspirina, per veure s'hi la cosa millorava, es va aixecar i va fer els llits de les seves filles i el llit de matrimoni. En netejar la pols, va veure una fotografia en la que hi sortien ella i el seu marit mirant-se l'un a l'altre amb tendresa, de cop, va pensar en com estaven les coses en aquells moments i en com estava la situació ara, es va seure en una butaca del menjador, tot va començar a refredar-se quan ell va començar a preocupar-se més per la feina que per la seva relació, que si ara m´'en vaig de viatge a París, que si conferències a Madrid, que si sopars de feina, la cosa era que la seva manera de veure'l havia canviat d'una manera important, sentia com si ja no el coneixes... I un altre fet que l'havia marcada va ser la mort del seu pare feia un parell de mesos per culpa d'un càncer. 

Un fet que la va deixar també molt trasbalsada, ja que en unes setmanes de setmanes es va anar consumint lentament. En aquell mateix instant, va sonar el telèfon:

-Si, digui?

Hola Jordi.
-Com et trobes Sara, aquest mati he marxat preocupat per la teva salut, com estàs?
-Millor Jordi gràcies, estigues tranquil, m'he pres una aspirina i sembla que ja no tinc tanta febre.
-Bé, però no facis res de feina de casa, si un cas ja ho faré jo quan arribi.
-No, tranquil no faré gaire cosa, no pateixis.

Al acomiadar-se va notar que la febre tornava a fer acte de presència, va estirar-se al sofà i va estar una estona amb els ulls tancats amb les mans al cap, tot d'una va tornar a sonar el telèfon; la Sara es va aixecar com va poder i el va agafar:

-Digui?
-Hola Sara com estàs?
-Qui ets? - va preguntar estranyada
-Fa temps que volia parlar amb tu.
-Si, però qui ets?
-I això que més et dona...sóc una persona que et coneix prou bé i prou.

La Sara va pensar que potser era un amic seu que li estava fent una mala passada, i va seguir-li una mica la corrent...

Continuarà...