Somers Town, el camí cap a…

El director Shane Meadows, farà uns anys va estrenar "Somers Town", una pel·lícula que que vaig veure en versió original quan es va estrenar, però que encara recordo gratament. Aquesta tracta principalment del recorregut que fem tots per igual, que no és un altre que el camí de la vida, alguns ho tenen més complicat i replet de contratemps per arribar a ser alguna cosa en aquest món, simplement ser respectats o comptar amb amics de confiança en els moments difícils, sobretot en l'adolescència, una etapa en la qual no hi ha gens segur. El film comença presentant als personatges principals de la nostra història, Tommo, un noi que acaba de complir els 16 deixa els serveis socials i s'escapa a Londres, més endavant se'ns dóna a conèixer a Marek, un immigrant polonès que viu amb el seu pare, un obrer que passa les nits de tabola amb els seus amics.

Realment els personatges tenen unes vides diferents, però en certa manera bastant paral·leles, i és que els dos necessiten a algú que els comprengui, a Tommo no li queda ningú. Marek té al seu pare, però no li és de gran ajuda a causa que li preocupen més les festes amb els seus amics que l'educació del seu fill. Cap dels dos ho ha tingut fàcil per arribar on han arribat, però el destí els ha unit per fer el camí junts, busquen estabilitat. També estan units en la conquesta de Maria, la cambrera del bar del barri, que finalment ha de marxar a la seva ciutat natal, París. El moment més memorable potser seria el recorregut que realitzen Tommo, Marek i Maria, aquesta asseguda en una cadira de rodes fins que la deixen davant de casa seva. A nivell d'acting comentar que és bastant adequat per a la pel·lícula, sobretot Thomas Turgoose en el paper de Tommo, destacar el sòlid guió que es respecta durant tota la història.

Pel que fa a nivell tècnic, ens trobem amb una pel·lícula en blanc i negre, potser a simple vista pel tema que es tracta i en el temps en el qual transcorre l'acció, però després t'adones que és una bona elecció, ho fa tot més monòton, més gris i trist, com en general ho és el film. Potser desentona una mica el final, a causa que ens ho mostren en color. Gavin Clark and Ted Barnes, han compost els temes de la banda sonora especialment per al film que en alguns casos que fa una mica repetitiva.

Haití ja no existeix

Fa un temps que vaig llegir un repotatge al diari "El País" i senzillament em va sorprendre molt, primerament pel titular tan directe "Haití ja no existeix", quan ho he llegit per primera vegada m'ha impactat, cert que ja sàvia que tractava lògicament el text, però quan he llegit el titular m'ha semblat realment molt dur. Al principi em semblava potser una mica exagerat, però després després d'haver llegit el reportatge de Pablo Ordaz, enviat especial a Port-au-Prince m'he adonat del que ocorria i de la importància del periodista del carrer, dels enviats especials i dels periodistes que tracten directament amb la problemàtica, sobretot amb un desastre com el del terratrèmol d'Haití.

La realitat que se'ns mostrava a través de mitjans de comunicació com la televisió i l'algunes emissores de ràdio era la d'un Haití que a poc a poc anava recuperant una certa normalitat, cosa que no era cert, tal com ens relata Ordaz en aquest reportatge, en el qual ens mostra un Haití destruït, amb milers de cadàvers àdhuc pels carrers sense identificar i el que és pitjor sense poder ni enterrar ni incinerar. Una situació que insostenible, però que de moment no millora, ens explica simplement el que veu, però és tan dur… Nens que no cessen de plorar, mares que han perdut fills, famílies senceres separades que potser mai es van a retrobar, una realitat que solament podríem conèixer gràcies a la labor d'aquest periodista i de molts uns altres que es juguen la vida per informar al món del que succeeix en llocs com Haití.

És certament un relat cruel del que succeeix en aquest país, no hi ha aliments, no hi ha medicaments, no hi ha rumb, les seves gents no saben a qui demanar ajuda, la que tènia que arribar no és l'esperada o simplement no arriba, els supervivents semblen morts en vida que vaguen pels carrers sense saber on anar ni a qui acudir, ferits que no poden ser guarits perquè no hi ha més medicaments.

És un reportatge que penso que apropa i informa al lector de l'altra cara de la informació, del que ell aquesta vivint en primera persona, del que aquesta veient a Haití, és important poder tenir el punt de vista d'un periodista que es troba a peu de carrer en llocs en els quals moltes vegades solament arriben les grans agències d'informació que en moltes ocasions no són massa imparcials. M'ha impactat sobretot la claredat amb la qual explica el que aquesta vivint allí, és com si l'estigués veient, tanco els ulls i sembla com si estigués a Haití envoltat de cadàvers i sentint als nens plorar, els passos de la gent que camina pels carrers o als ferits que busquen simplement algun calmant per al dolor físic, perquè del dolor de l'ànima ni amb el calmant més fort van a poder suavitzar-ho…

Dor "Confíar en el destí"

Avui m'agradaria parlar de la pel·lícula índia Dor dirigida per Nagesh Kukunoor, un film que realment t'atrapa i et dóna l'oportunitat d'endinsar-te en l'Índia més profunda. Personalment m'agrada molt el cinema asiàtic, properament tractaré altres pel·lícules com aquesta. Shankar ha de viatjar a treballar a Aràbia Saudita però li promet que romandrà en contacte amb ella enviant-li part dels diners que guanya, per pagar els deutes de la família. Quan passa un temps sense notícies d'ell, i Meera flama i descobreix que ha mort. A partir d'aquest moment es converteix en una vídua a qui únicament li permeten anar a orar al temple.

Una de les seqüències que més m'ha agradat, ha estat la del balla, quan estan enmig del desert i es posen a fer una dansa de bollywood amb mocadors de colors, és com una picada d'ullet al cinema més comercial, però dins d'un film més independent.

És una pel·lícula que podria passar per cinema independent europeu tranquil·lament, penso que és una cinta treballada i el guió és molt correcte i demostra que no solament el cinema europeu sap realitzar cintes independents de qualitat. Els plans i la música estan molt cuidats.

Realment en aquest film podem veure molt millor com viuen les dones a l'Índia, els seus costums, ritus i manera de viure. Sobretot et crida l'atenció el tema de la parella i que casar-se comporta acceptar moltes coses.

La caputxeta rosa

Hi havia una vegada una nena que es deia caputxeta rosa, li encantaven els programes televisius de temàtica relacionada amb aquest color i es per aquest simple motiu que es deia d’aquesta manera. Un dia la seva mare li va dir que tindria que anar aquell matí a la cadena de televisió on treballava la seva avia fent una secció a la relacionada amb la cuina, ja que s’havia deixat l’ingredient més important del plat, el tomàquet!! Així que no s’ho va pensar dues vegades, es va posar ben guapa, es va pentinar, maquillar i posar la roba més bonica i llampant que va trobar al seu armariet, i es que mira que n’és de presumida la caputxeta rosa!!!

I seguidament es va posar en camí cap a la televisió on treballava la seva avia Mercè Milanès. Quan anava per la ciutat, es va trobar amb un aparador d’una botiga de roba on hi havia tot el més fashion de la nova temporada, faldilles, pantalons, samarretes, els models amb més glamour, i es clar no es podia resistir, però per un moment va tancar els ulls i va pensar en que tenia que ser forta i aguantar-se, ja que la seva avia l’estava esperant, ja que tenia que portar-li l’ingredient per al plat del dia a la seva secció “La cuina amb Milanès”, així que va agitar el cap i es va tornar a posar en marxa cap a la televisió.

En arribar a la televisió la van parar els guardes de seguretat, i li van preguntar què que feia una nena tan maca sola a la televisió, i ella els hi va dir que anava a veure a la seva avia Mercè per portar-li l’ingredient principal per a realitzar el plat d’avui per al seu programa, que formava part d’un altre que es deia “EL GUST ES MEU!”, presentat per la Anna Quintanilles. Quan va acabar d’explicar el problema no va tenir ni temps de pestanyejar que ja es trobava al plató on es feia el programa. Però es va trobar que la seva no hi era, en comptes d’ella, es va trobar amb una senyora molt maquillada i amb un vestit molt llampant que li va preguntar si li faria gràcia de participar al programa fent un numero de “caraoque”, ja que els hi faltava una nena, ja que la que havia de venir estava malalta. La caputxeta no va saber dir que no i va acceptar, i es que a ella li encantava sortir a la televisió o damunt d’un escenari, es creia una nena molt bonica i amb molt poder de cridar l’atenció amb aquells vestits que sempre portava. No va tenir cap problema en preparar-se i posar-se un vestit molt cridaner per sortir davant de les cameres, així que en un tres i no res ja estava col·locada al costat de la presentadora per cantar, i així ho va fer oblidant-se totalment del que havia vingut a fer a la televisió.

La seva avia, que es trobava en el plató del costat esperant el tomàquet per fer el seu plat culinari , ja no podia més així que va trucar a la caputxeta al mòbil i no contestava, ja que aquesta s’ho estava passant d’allò més be damunt de l’escenari. Quan va acabar es va trobar de que donaven pas a la seva avia per a fer la seva secció de cuina es va posar de color vermell com allò que tenia que haver portat però que no li havia donat temps per ser tant vanitosa. Així que no s’ho va pensar dues vegades i va anar al plató del costat, va entrar i sense dir res a ningú es va posar davant de les cameres de nou per portar-li els tomàquets a la seva avia, que ja estava que no sabia que dir, quant la va veure va respirar tranquil·la i va prosseguir amb l’elaboració del plat.

Quan va acabar la seva avia la va renyar i li va dir que si volia ser famosa, primer tindria que guanyar-s’ho, o sigui que tindria que estudiar per poder ser una persona, no només una nena maca que quedi be davant d’una camera, i es que d’aquesta gent ja n’hi ha molta i el que fan falta son professionals com cal. La caputxeta a partir d’aquest dia s’ho va pensar més això de mirar tanta programació rosa a la televisió i es va dedicar a veure més programes amb un millor contingut.

Encara no tens el teu twitter?

 El twitter es una eina microblogging, concretament es una aplicació “web 2.0″. El twitter forma part d’aquestes noves xarxes socials, en les quals els usuaris penjen missatges instantanis amb els quals els altres usuaris poden saber exactament o que estem fent o el que farem, això si no podem utilitzar més de 140 caracters!

L’èxit de twitter principalment ve donat perquè es molt senzill, funciona com la gent, ja que tu decideixes quan publicar, combina perfectament amb el facebook on el blogger, es pot actualitzar desde el mateix mobil i permet extensions. El que podem donar a coneixer principalment als internautes mitjançant aquesta nova eina es: què estic fent, què fare, fer un cop d’ull a la resta de twitters, retuitejar (reenviar missatges), què he fet, què he vist, missatge per a algú, una cita, una pregunta, col·laboració amb d’altres usuaris. En definitva twitter es una manera de compartir i col·laborar.

Podriem dir que es una eina força útil, concretament per esta al corrent de coses que van succeint en temps real, anteriorment va ser util per succesos com uns incendis que es van produïr a Califòrnia, ja que gràcies a twitter els veins s’anaven avisant per on anava el foc. Un terratrèmol a la Xina, ja que es van anar penjant missatges de gent que explicava com es trobava. I també un altre cas força conegut va ser l’aterratge al riu Hudson al gener del 2009, ja que un usuari de twitter va difondre la foto més vista d’aquest succés. I per últim comentar que diversos mitjans de comunicació, gent del món de la política, etc… ja s’han apuntat al twitter i tu a què esperes???

Us deixo amb una entrevista que van fer al creador de twitter, Jack Dorsey.

Les xarxes socials a debat

 Avui dia, qui no coneix el facebook? una eina que s’ha convertit sens dubte en una de les eines “web 2.0″, quasi bé a dia d’avui tothom en té, o per exemple Facebook, MySpace, Twitter, Netlog, Fotolog, Flickr, Badoo… , que encara no ha agafat tanta embranzida com l’anterior aplicació però deu ni do, una eina que ens permet estar en contacte amb molts usuaris i sobretot amants de les noves tecnologies d’internet, comunicar-nos a diari, saber quins gustos té la resta de gent, quedar amb els amics, etc.

Però també podriem dir que son unes aplicacions que ens tenen certament controlats encara que no volguem, ja que simplement posant al twitter “estic a la universitat”, tothom sabra on ets i a partir d’aquesta informació la resta d’usuaris poden saber que estas fent en qualsevol hora. No fa massa que va succeir un cas força important en relació a aquesta aplicació, concretament era l’ús que va fer la web de Telecinco de les converses que mantenien els assassins amb la Marta Del Castillo. Realment és lícit publicar aquest tipus d’informacions que fan referencia a moments de la vida d’aquests joves? es informació privada o pública? També podriem arribar a la conclusió que a vegades son una perdua de temps, ja que tenen aplicacions que només serveixen per distreure i prou, ja siguin jocs, enquestes, tests, etc…

Els primers serveis de xarxes socials en Internet sorgiren fa uns anys (Boyd i Ellison, 2007). Les xarxes socials tenen una gran acceptació. Els usuaris es compten per milions, tot i que molts d’ells es troben inactius i és coneguda la dificultat per a donar-se de baixa d’algunes de les xarxes. Un servei de xarxa social en Internet és una aplicació informàtica que resideix i s’executa en un ordinador remot i a la qual s’accedeix via web i que serveix per a construir una xarxa social en línia. Acostuma a proporcionar diverses eines de comunicació a fi que els seus membres interactuen entre si: xat, missatgeria, fòrums de debat, quaderns de bitàcola individuals i col·lectius, vídeoxat, recursos compartits (com ara fotos, vídeos, enllaços), etc. I pel que fa la privacitat, com totes aquestes eines s'ha de saber mesurar la informació que es dona a conèixer a la resta d’usuaris, ja siguin fotos, videos, dades personals, etc.

El ciutadà té la paraula!

 Avui parlem del “periodisme ciutadà” o “participatory journalism”. Podriem entendre aquest concepte com l’activitat d’un grup de ciutadans que juguen un paper actiu en el procés de recollir, difondre, distribuïr de la informació. És important que el ciutadà matingui un rol actiu en el procés ja citat perquè estigui ben informat.

I es que actualment en moltes pàgines web de diversos mitjans de comunicació d’arreu del món aposten perquè l’audiència i periodiste es trobin en un mateix plà o nivell, on gràcies a les noves tecnològies poden comunicar-se e intercanviar papers alhora de rebre i redactar la informació. Avui dia la informació arriba al periodista de moltes formes, via mail, fonts d’informació, etc. Però una de les que poc a poc va prenen més força és la de la opinió ciutadana, ja que amb l’ajut dels blocs i les seves comunitats especialitzades el professional poc recollir informació que poc després podrà contrastar per tot seguit poder utilitzar per redactar la noticia o peça audiovisual. Sobretot el ciutadà parla dels temes que té aprop, ja sigui el seu barri, ciutat, poble, problemàtiques diaries, etc. I tot això sense tenir gaires coneixements d’informàtica ni de periodisme.

Un dels moments més destacables pel que fa el periodisme ciutadà va ser l’exclusiva que van esbombar alguns blogs sobre el “cas Monica Lewinsky” i el llavors president dels Estats Units Bill Clinton. Però potser el boom va sorgir durant l’esfondrament i atac a les Torrens Bessones el 11 de setembre del 2001, on els mitjans de comunicació es van veure desbordats per l’allau de visites a les seves webs i gràcies als blocaries de les zones properes a l’accident el internautes van poder informar-se del que estava succeint al lloc dels fets.

Els mitjans tradicionals s’han vist obligats a obrir opcions de comentaris a les noticies a les planes web, espais on els internautes poden penjar fotos, videos sobre denuncies, etc. El periodisme tradicional està evolucinant molt ràpid, sobretot en l’aspecte virtual i de participació online. Realment la comunicació ens esta portant una personalització de les noticies, l’audiencia no només tria els continguts que li agraden, sino que a partir d’ara podran participar alhora de redactar-les.