Haití ja no existeix

Fa un temps que vaig llegir un repotatge al diari "El País" i senzillament em va sorprendre molt, primerament pel titular tan directe "Haití ja no existeix", quan ho he llegit per primera vegada m'ha impactat, cert que ja sàvia que tractava lògicament el text, però quan he llegit el titular m'ha semblat realment molt dur. Al principi em semblava potser una mica exagerat, però després després d'haver llegit el reportatge de Pablo Ordaz, enviat especial a Port-au-Prince m'he adonat del que ocorria i de la importància del periodista del carrer, dels enviats especials i dels periodistes que tracten directament amb la problemàtica, sobretot amb un desastre com el del terratrèmol d'Haití.

La realitat que se'ns mostrava a través de mitjans de comunicació com la televisió i l'algunes emissores de ràdio era la d'un Haití que a poc a poc anava recuperant una certa normalitat, cosa que no era cert, tal com ens relata Ordaz en aquest reportatge, en el qual ens mostra un Haití destruït, amb milers de cadàvers àdhuc pels carrers sense identificar i el que és pitjor sense poder ni enterrar ni incinerar. Una situació que insostenible, però que de moment no millora, ens explica simplement el que veu, però és tan dur… Nens que no cessen de plorar, mares que han perdut fills, famílies senceres separades que potser mai es van a retrobar, una realitat que solament podríem conèixer gràcies a la labor d'aquest periodista i de molts uns altres que es juguen la vida per informar al món del que succeeix en llocs com Haití.

És certament un relat cruel del que succeeix en aquest país, no hi ha aliments, no hi ha medicaments, no hi ha rumb, les seves gents no saben a qui demanar ajuda, la que tènia que arribar no és l'esperada o simplement no arriba, els supervivents semblen morts en vida que vaguen pels carrers sense saber on anar ni a qui acudir, ferits que no poden ser guarits perquè no hi ha més medicaments.

És un reportatge que penso que apropa i informa al lector de l'altra cara de la informació, del que ell aquesta vivint en primera persona, del que aquesta veient a Haití, és important poder tenir el punt de vista d'un periodista que es troba a peu de carrer en llocs en els quals moltes vegades solament arriben les grans agències d'informació que en moltes ocasions no són massa imparcials. M'ha impactat sobretot la claredat amb la qual explica el que aquesta vivint allí, és com si l'estigués veient, tanco els ulls i sembla com si estigués a Haití envoltat de cadàvers i sentint als nens plorar, els passos de la gent que camina pels carrers o als ferits que busquen simplement algun calmant per al dolor físic, perquè del dolor de l'ànima ni amb el calmant més fort van a poder suavitzar-ho…