La vida és tan rara...

Era ja tard, tu encara estaves prenent el cafè amb unes amigues, jo estava veient la pluja caure des de la finestra de casa, dels meus ulls cau alguna llàgrima que confonc amb les que van relliscant pel vidre. I és que en moltes ocasions no sabem apreciar les petites coses, el dia a dia, una tarda de pluja, un matí asoleillat, un vespre a la platja... la vida és tan rara.

Que senzill és de vegades tirar-ho tot per la borda per una ximpleria. Fa només un parell de dies érem carn i ungla, no ens separàvem per a res del món, però un error meu va ser el detonant, sóc un home massa despreocupat en moltes ocasions i la nit en la qual em vaig deixar portar per una altra dona no era jo mateix, però sincerament no va passar res, res..., que haig de fer, tot ara és tan confús, la meva vida ja no és la mateixa, noto que alguna cosa aquesta canviant en la meva, la manera de sentir, d'apreciar les coses. Àngela, és la dona de la meva vida, no puc evitar pensar en ella i en la maleïda nit en la qual se'm va ocórrer dir-li que vaig tenir una relliscada amb una dona que ni tan sols coneixia, em sento tan malament, tan brut per dins que no puc ser jo mateix encara que ho desitgi amb totes les meves forces.

Aquesta nit en tornar de la feina, escoltava la ràdio, donaven un programa de peticions musicals i vaig sentir un home que trucava per dedicar-li un tema musical a la seva parella, la dedicatòria deia alguna cosa així com: "Ets el més bonic que em podia ocórrer a la vida, mai podria mentir a aquests ulls blaus". Aquesta frase em va fer meditar, si l'Àngela i jo ens estimavem de debò, no podíem amagar-nos de res, així que vaig decidir sincerar-me amb ella. Però les coses no són tan senzilles com semblen i aquella nit ho vam passar molt malament tots dos, ella va començar a desinflar-se al sentir la típica frase "només va ser una relliscada amor meu", i quan li vaig veure la primera llàgrima caure d'aquests ulls que tantes vegades m'han mirat, de moltes maneres, amb diferents tonalitats de llum..., però mai els havia vist d'aquella manera, eren com dues cuques de llum que es van apagant en la foscor, simplement dolorós, tant que vaig acabar marxant de casa perquè no podia enfrotar-me a aquella situació tan incomode i alhora tan difícil.

D'això ja fa dos dies, i em noto buit per dins, no em parla, no em dirigeix la mirada, vivim junts i és com si no ens coneguéssim, som com dos estranys, com si mai ens haguéssim conegut. Per a mi és tan dur no poder comunicar-me amb la dona que tant m'ha donat i, el que és més dur és que m'ho ha donat sense que m'adonés, passaven els dies i ni em fixava, estava immers en les meves històries personals i de la feina, sense adonar-me que estava perdent el més important de la meva vida, al meu àngel de la guarda. Em ve a la memòria una petita anècdota, la setmana passada em va enviar un missatge per demanar-me disculpes per si algun comentari seu m'havia fet enfadar, perquè em veia distant i jo no li vaig contestar, encara no ho sé, no sé que fer amb els meus pensaments, el cap m'està a punt d'esclatar, aquesta pluja m'està fent perdre el sentit, estic perdut, potser que obrí la finestra i em deixi mullar per purificar-me d'una vegada. La veritat... no sé que en serà de la nostra relació d'ara endavant quan tornis, l'única cosa que sé és que estic perdut en un mar pensaments....