“Els fets parlen per si sols”

Realment és així?, els fets ens donen a conèixer directament el que ha ocorregut?. Normalment en televisió posem per exemple, ja ens donen les imatges acompanyades per una narració d'àudio, així que són realment els fets el que veiem reflectits en Televisió o cada cadena ens dóna la seva petita versió dels fets. Una imatge per si sola ja ens dóna que parlar, posem per exemple, un esdeveniment esportiu tan seguit com un Barça vs. Madrid i posem que hi ha una falta dura de Pepe a Puyol, el més segur serà que una televisió com TV3 no dirà el mateix l'endemà que una televisió estatal amb una visió futbolística com A3, però el que més sorprèn és que tothom ha vist les imatges en l'informatiu en secció deportis, però la narració és diferent, una més favorable a Barcelona i una altra favorable a Madrid, després es reflexiona i medita sobre com pot ser que si para totes les cadenes de televisió les imatges són les mateixes, no tenen cap afegit que les diferenciï, les versions són diferents, una televisió pot ser més benèvola amb el Madrid i una altra amb el Barcelona, és lògic?

Aquí entra el punt de vista de cada persona per saber entendre per separat les dues coses, d'una banda la imatge que se'ns aquesta oferint i per l'altre el que se'ns aquesta explicant pel canal àudio, per així saber distingir el que és veritat per a cadascun. L'objectivitat, és un acabo que designa a la veritat del que ha succeït en un fet concret, però després aquesta la interpretació que pot prendre a causa de les diferents tendències polítiques que tingui cada mitjà i de la manera que tingui d'explicar-ho el periodista, i és que no es va a escoltar el mateix a la COPE que a Catalunya Ràdio en referència al tema de l'aprovació del nou Estatut per a Catalunya, les consultes o les acampades. Però si res és realment objectiu, que és el que es podria fer per tenir una mínima objectivitat?, segurament seria intentar consultar els diferents mitjans i per tant també les diferents tendències polítiques de cadascun i fer-nos una idea de diverses fonts d'informació, i així formar-nos una idea del que aquesta passant sobre un tema d'una forma més conreada. 

Actualment la gent mira la televisió i moltes vegades sobretot les persones grans es creuen gairebé tot el que diuen en ella, per no dir tot, la qual cosa provoca unes opinions distorsionades de vegades de la realitat. Per a un reporter el més complicat és no implicar-se massa en la notícia, sobretot si és un tema molt humà, com per exemple algun cas d'alguna dona maltractada, temes del carrer, etc, perquè si s'implica massa pot perdre l'objectivitat, en parlar massa de la part afectada o arribar a afavorir massa a una de les parts implicades. Es diu que “pretendre l'objectivitat és tant com creure que és possible capturar i congelar l'instant que fuig”. Un mateix fet, observat per diferents periodistes, pot rebre tractaments i versions diferents i, a més, en les successives edicions d'un periòdic o en les emissions d'un telenotícies, ha de ser complementat, corregit, aclarit o rectificat, fins al punt que el periodista arriba a contemplar les seves com a veritats provisionals.

Hi ha alguns periodistes que per tenir molta més credibilitat usen frases com “jo dic el que veig”, són frases massa contundents per afirmar, a causa que és impossible ser tan imparcial o objectiu per dir una frase com aquesta. Podríem dir que la credibilitat és cedida, ja que ens la ofereix el públic que aquesta veient o escoltat a l'emissor. Tal vegada, el periodista amb aquesta frase, desitjava dir-nos que el seu judici era sincer, o sigui, que existia una adequació entre el percebut i l'expressat.

Alguns li agreguen un altre avantatge a l'objectivitat: "exigeix solament que els reporters es facin responsables de com informar, no del que estan informant". Segons la resposta comuna dels mitjans acusats i assetjats pel públic com a sensacionalistes, ells són objectius perquè es limiten a registrar la realitat sense comentaris ni interpretacions; i de fet, és una tradició vigent en una part de la premsa al món, que la tasca informativa ha de limitar-se a la transcripció rigorosa i exacta dels fets i de les opinions, tal com es van donar en la realitat...

El memoràndum d'A.M. Rosenthal per als periodistes del New York Times va arribar a ser un mandat obeït en incomptables redaccions. Van llegir llavors els de el periòdic novaiorquès: "el deure tot reporter i editor és lluitar per aconseguir tanta objectivitat com sigui humanament possible". I a continuació els descrivia l'objectivitat com a distància, exclusió de punts de vista personals i inclusió de tots els punts de vista. A més, agregava Gaye Tuchman, “l'objectivitat és una virtut que protegeix al periodista contra judicis per libelo", perquè tracta per igual a totes les persones i opinions.

Dit això, podríem pensar en els periodistes o reporters de carrer o internacionals que veuen casos molt desagradables durant els seus reportatges, en ells, poden veure fets molt penosos, i és que és molt complicat no ficar-se en la pell d'un nen que aquesta passant gana a Àfrica, o en la d'un pobre home “sense sostre” que no té on deixar-se caure, estar en contacte directament amb la realitat, no és tan fàcil, la realitat a més de que pot arribar a superar a la ficció, de vegades també pot amb l'objectivitat.