El color de les coses...

Colors en sèrie, realment es una serie innovadora que es va emetre de setembre a novembre el passat 2007 a Televisió de Catalunya i actualment s’ha editat en DVD. Aquesta mostra diferents sentiments, estats d’ànim, objectes, records, etc, que tenen a veure amb un color concret, cada color es un capítol. Referent als vistos a classe, començant pel color verd, potser remarcar que en alguns moments es fa un pel repetitiu, concretament amb l’aparició ens diversos moments de nens, potser un recurs fàcil, pel que fa la imatge estar molt cuidada, així com la fotografia, molt acurada i adaptada al color que es tracta en cada capítol. Pel que fa el color rosa, constantment ens va remarcant que aquest color ens transmet pau, ens treu l’agressivitat i ens dona certa calma, potser també ho repeteixen en masses ocasions, tot i que no treu que es un bon treball.

Personalment crec que es un bon producte, o si més no es un producte diferent a la resta, que ja es important, ja que el que convé es crear nous formats per tal que el públic senti noves emocions a traves de les imatges i el so, no es bo deixar les coses tal i com estan, es important anar creant, encara que sigui arriscat a nivell econòmic, sempre s’està a temps de tirar enrere, mai s’ha de quedar un projecte sense almenys intentar-ho. Lògicament te alguns defectes, potser el color verd, perquè es el primer, però tant a nivell de realització que es força acurada i treballada, com es el cas de les càmeres lentes o la utilització de “slow motion” i que donen uns resultats destacables, potser hi trobem alguns errors de guió degut a que hi ha algunes imatges i alguns conceptes que es repeteixen al meu entendre massa vegades.

D’altra banda comentar la feina que representa crear i realitzar un projecte com aquest, a part de les despeses econòmiques, destacar la feina a nivell de muntatge, ja que crec que es el mes important en aquest tipus de productes audiovisuals a part de la fotografia i la imatge que també tenen òbviament un pes molt important. Destacar també la feina a nivell de la música i la veu en off, ja que cada reportatge te una veu diferent, això fa que estigui molt més personalitzat, potser es perquè com les imatges, la veu també pot tenir color, o almenys això diuen. En el de color verd hi trobem la veu d’un noi força jove i en el del color rosa han posat la veu d’una noia.

Colors en sèrie, ens dona una altra visió sobre la manera de fer un documental, potser gràcies a aquest sistema l’espectador, sobretot el jove estarà més atent en aquest tipus de formats, potser actualment no massa coneguts pels joves, si més no atrau al espectador i l’atrapa.

Foster Child, emoció a flor de pell

Reprenc el cinema asiàtic que tant m'agrada, aquest cop per parlar d'un treball poc conegut però molt ben fet, anomenat "Foster Child" de Brillante Mendoza que no et deixa indiferent.

Una mare s'encarrega a Filipines com a moltes altres de cuidar a nens orfes o en procés d'adopció d'una associació que s'encarrega de cuidar a aquests infants fins que poden ser adoptats. Ho podem veure clarament amb el cas de Thelma, una dona que s'encarrega de cuidar i mantenir amb l'ajuda de l'associació a diversos nens. 

Aquesta en l'associació des de fa molt temps i és una de les millors mainaderes, des de fa ja molts anys que fa el mateix treball, en aquesta pel·lícula podem veure com és una jornada de treball per a ella. M'ha sorprès la seqüència en l'associació, en la qual se'ns mostra un dia dins d'un centre d'aquestes caracteristiques mitjançant un llarg travelling que ens va mostrant els tramits, els nens gairebé acabats de néixer, les adopcions… En general el dia a dia d'aquest centre que tracta de trobar famílies a tots aquests nens desatesos. És una seqüència llarga, però amb els moviments de càmera no es fa pesada en ningun moment, al contrari, és entretinguda.

Podriem dir que el director usa bastants moviments del cinema occidental, així com rescursos i plans que es van mostrant durant tot el film. Encara que la pel·lícula és de genero documental té diversos recursos cinematografics típicos del cinema europeu. Sincerament al meu m'ha semblat que aquesta molt bé realitzat, tant a nivell de plànols com a nivell de moviments de càmera.

Aquest film ens mostra la crua realitat que es viu a Filipines, però sobretot el treball que fan les dones, sempre a casa i cuidant dels nens, sense tenir oportunitat d'avançar en els estudis o de millorar la seva qualitat de vida, solament unes poques poden tenir un nivell adquisitiu una mica més elevat.

Millenium Acress i l'univers Satoshi Kon

Torno a reprendre el cinema asiàtic que tant m'agrada i avui va de manga, però d'una pel·lícula d'un dels meus directors preferits pel que fa l'animació: "Satoshi Kon", el film porta per títol "Millenium Actress". Tot seguit destaco el més interessant:

Uns reporters tracten de realitzar un documental sobre una actriu japonesa molt coneguda per les seves pel·lícules. Com que fa ja molts anys que no treballa, a causa que va desapareixer d'escena sense donar explicacions l'han de buscar. Al cap d'un temps la troben, aquesta es troba reclosa a casa seva, no surt per res i es sorprèn quan veu aparèixer als dos periodistes, s'alegra i decideix parlar sense embuts sobre el seu pasat, tant personal com professional, el que no esperen és que la seva història els conduïrà per diversos escenaris històrics.

Una de les seqüències que m'ha sorprès més gratament ha estat en la podem veure a la protagonista viatjant pel temps i arriba a la lluna buscant al seu estimat i finalment pot veure el quadre del que tant li havia parlat abans de marxar, la primera vegada que es troben. En el moment en que pot veure el quadre, en el seu interior pot veure al seu noi, però d'esquena i allunyant-se cada vegada més, fins que torna a despareixer. Penso que aquesta seqüència resumeix molt bé el sentit de la pel·lícula, la noia ha fet tot el possible i l'impossible per poder retornar-li la clau al noi, quan per fi sembla que l'ha trobat, o almenys tenir alguna pista, torna a adonar-se que no ho ha aconseguit, fins se li ocorre anar a buscar-lo a la lluna, cosa que al final no arriba a aconseguir. Tot acaba despareixent amb el quadre que ell ha pintat, que representa que l'hi ha dedicat a ella, aquesta seqüència per mi significa fins a on podem arribar els humans quan volem aconseguir una cosa que realment ens interessa.

Deixar clar que encara que es tracta d'una pel·lícula d'anime el que té merit és que quan l'estàs veient, al principi potser si, però més endavant no penses que estas veient una pel·lícula d'animació. Com en cinema occidental podem veure que té diverses semblances, com els tipus de planos, els moviments de càmera semblen haver sortit de qualsevol pel·lícula de cinema, els personatges estan molt ben construïts i estan dibuixats/caraterizats amb trets bastant occidentals, encara que lògicament t'adones que estan parlant de la història de Japó en tot el film.

Ara és el moment

Ens convencem a nosaltres mateixos de que la vida serà millor després... Després d’acabar la carrera, després d’aconseguir feina, després de casar-nos, després de tenir un fill, i aleshores després de tenir-ne un altre.

Després ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són prou grans, i pensem que serem més feliços quan creixin i deixin de ser nens. I després, quan ens desesperem perquè són adolescents difícils de tractar, pensem: serem més feliços quan sortim d’aquesta etapa.

Després decidim que la nostra vida serà complerta quan al nostre marit o dona li vagin millor les coses, quan tinguem un cotxe millor, quan puguem anar de vacances, quan aconseguim una millor feina, quan ens retirem.

La veritat és que ... NO HI HA MILLOR MOMENT PER A SER FELIÇ QUE ARA MATEIX. Si no és ara... Quan?. La vida sempre estarà plena de després, de reptes. És millor admetre i decidir ser feliços ara de totes les formes... No hi ha un després, ni un camí per a les felicitats, la felicitat és el camí i és ARA.

ENRIQUEIX-TE DE CADA MOMENT QUE VIUS, i enriqueix-te més perquè el comparteixes amb algú especial, tant especial que el portes al cor, i recorda que EL TEMPS NO ESPERA NINGÚ.

TREBALLA COM SI NO NECESSITESSIS DINERS, ESTIMA COM SI MAI T’HAGUESSIN FERIT, I BALLA... COM SI NINGÚ T’ESTIGUÉS VEIENT.

Les coses tal com són…

Certament les coses no estan per tirar coets, però és que nosaltres mateixos les compliquem, no entenc les rencunies, els retrets sense fonament, l’odi, l’avaricia, la corrupció i moltes coses més….

Perquè no ens preocupem del que importa i no de foteses sense cap importancia, tothom està preocupat més pel que diran que no pas pel que realment un vol fer, a vegades sé que es complicat tirar del dret però val més intentar-ho que no morir en l’intent de NO intentar-ho, sempre he pensat que els que sempre toquen de peus a terra no arriben mai enlloc i axí ho crec i ho seguiré dient.

Realment el que està fent mal a la nostra societat és aquesta hipocresia que està destrossant tot el que li ve de pas i si no l’aturem ja veurem que passarà… Tot pels calers i pel poder, doncs si és això el que interessa a la majoria de polítics i banquers a mi no m’hi trobaran, ja se’ls poden fotre per on els hi capiguen els calers guanyats a costa dels altres, quina vergonya… però sobretot el que m’emprenya és carregar amb les culpes dels altres i de les males pràctiques d’uns quants que s’han enriquit a costa nostra, realment tot està tant corromput que fa fàstig…

Com dèia Màrius Torres: “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l'amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”.

Si tot això no obre els ulls a la gent no sé que ho farà….

Efecto Búnker i els límits a la televisió

"El Búnker" va ser un reality show que es va cancel·lar durant la gravació arrel d’uns misteriosos esdeveniments que van succeir ben entrat el concurs. A través de diferents testimonis implicats i el descobriment d’imatges inèdites de l’interior del búnker, l’espectador es veurà atrapat en una intensa trama d’enganys, interessos i un tràgic secret del qual ningú en vol parlar.

El Efecto Búnker és una reflexió sobre els límits de la televisió, l’ambició i el poder. Una emocionant i claustrofòbica aventura que no deixarà indiferent a ningú. Estàs preparat per a entrar a “El Búnker”? Una pel·lícula d’Elena Bestard, Diana Izeddin, Jordi Tobajas, Joan Bosch i Josep Serrano.

Aquí us el deixo:

El sistema educatiu és anacrònic

No fa massa el programa "Redes" d'Eduard Punset es va tractar el tema de l'educació, contretament s'entrevistava a l'expert en creativitat Ken Robinson, aquest va comentar que el sistema educatiu actual és anacrònic, realment em va semblar força interessant, el vaig descobrir gràcies a un amic meu i ara el vull compartir amb tots vosaltres.

( fragment de la conversa entre Punset i Ken Robinson.)

"..te encuentras con afirmaciones como: «no te dediques al arte, jamás serás un artista ni te ganarás la vida con el arte», «no hagas música, es muy difícil salir adelante como músico». Así que un argumento es claramente económico. Pero lo interesante es que nadie te dice: «no te centres en las matemáticas, nunca serás matemático» ni tampoco: «olvídate de la química, jamás serás químico». Esto se debe a que, en nuestra cultura intelectual, existe una asociación entre las ciencias y cierto tipo de conocimiento objetivo. Se cree que, al trabajar con las ciencias, se trabaja con hechos y certeza, que son las cosas que marcan diferencias en el mundo; mientras que las disciplinas artísticas se asocian con los sentimientos y la expresión personal, por lo que están muy bien para entretenerse, pero no son importantes para la economía. La Ilustración y la revolución científica crearon un modelo de inteligencia y conocimiento que ha imperado en nuestra cultura. Desde entonces, el arte se ha asociado con la corriente del romanticismo del siglo XIX, con la expresión de sentimientos. Y creo que es un problema enorme, porque esto ha disociado el intelecto de la emoción, y hemos pasado a considerar ambas cosas como separadas, en detrimento tanto de las artes como de las ciencias. La creatividad ha pasado a asociarse con lo artístico y no con lo científico, porque se cree que la creatividad tiene que ver con la expresión individual de las ideas. Yo propongo, entre otras cosas, retomar una concepción de la creatividad que nos devuelva la relación entre las disciplinas artísticas y científicas, puesto que ambas salen perjudicadas de la separación."

Ken Robinson.

Aquí us deixo l'enllaç del programa complet.

http://www.rtve.es/television/20110304/redes-sistema-educativo-anacronico/413516.shtml