Foster Child, emoció a flor de pell

Reprenc el cinema asiàtic que tant m'agrada, aquest cop per parlar d'un treball poc conegut però molt ben fet, anomenat "Foster Child" de Brillante Mendoza que no et deixa indiferent.

Una mare s'encarrega a Filipines com a moltes altres de cuidar a nens orfes o en procés d'adopció d'una associació que s'encarrega de cuidar a aquests infants fins que poden ser adoptats. Ho podem veure clarament amb el cas de Thelma, una dona que s'encarrega de cuidar i mantenir amb l'ajuda de l'associació a diversos nens. 

Aquesta en l'associació des de fa molt temps i és una de les millors mainaderes, des de fa ja molts anys que fa el mateix treball, en aquesta pel·lícula podem veure com és una jornada de treball per a ella. M'ha sorprès la seqüència en l'associació, en la qual se'ns mostra un dia dins d'un centre d'aquestes caracteristiques mitjançant un llarg travelling que ens va mostrant els tramits, els nens gairebé acabats de néixer, les adopcions… En general el dia a dia d'aquest centre que tracta de trobar famílies a tots aquests nens desatesos. És una seqüència llarga, però amb els moviments de càmera no es fa pesada en ningun moment, al contrari, és entretinguda.

Podriem dir que el director usa bastants moviments del cinema occidental, així com rescursos i plans que es van mostrant durant tot el film. Encara que la pel·lícula és de genero documental té diversos recursos cinematografics típicos del cinema europeu. Sincerament al meu m'ha semblat que aquesta molt bé realitzat, tant a nivell de plànols com a nivell de moviments de càmera.

Aquest film ens mostra la crua realitat que es viu a Filipines, però sobretot el treball que fan les dones, sempre a casa i cuidant dels nens, sense tenir oportunitat d'avançar en els estudis o de millorar la seva qualitat de vida, solament unes poques poden tenir un nivell adquisitiu una mica més elevat.

Millenium Acress i l'univers Satoshi Kon

Torno a reprendre el cinema asiàtic que tant m'agrada i avui va de manga, però d'una pel·lícula d'un dels meus directors preferits pel que fa l'animació: "Satoshi Kon", el film porta per títol "Millenium Actress". Tot seguit destaco el més interessant:

Uns reporters tracten de realitzar un documental sobre una actriu japonesa molt coneguda per les seves pel·lícules. Com que fa ja molts anys que no treballa, a causa que va desapareixer d'escena sense donar explicacions l'han de buscar. Al cap d'un temps la troben, aquesta es troba reclosa a casa seva, no surt per res i es sorprèn quan veu aparèixer als dos periodistes, s'alegra i decideix parlar sense embuts sobre el seu pasat, tant personal com professional, el que no esperen és que la seva història els conduïrà per diversos escenaris històrics.

Una de les seqüències que m'ha sorprès més gratament ha estat en la podem veure a la protagonista viatjant pel temps i arriba a la lluna buscant al seu estimat i finalment pot veure el quadre del que tant li havia parlat abans de marxar, la primera vegada que es troben. En el moment en que pot veure el quadre, en el seu interior pot veure al seu noi, però d'esquena i allunyant-se cada vegada més, fins que torna a despareixer. Penso que aquesta seqüència resumeix molt bé el sentit de la pel·lícula, la noia ha fet tot el possible i l'impossible per poder retornar-li la clau al noi, quan per fi sembla que l'ha trobat, o almenys tenir alguna pista, torna a adonar-se que no ho ha aconseguit, fins se li ocorre anar a buscar-lo a la lluna, cosa que al final no arriba a aconseguir. Tot acaba despareixent amb el quadre que ell ha pintat, que representa que l'hi ha dedicat a ella, aquesta seqüència per mi significa fins a on podem arribar els humans quan volem aconseguir una cosa que realment ens interessa.

Deixar clar que encara que es tracta d'una pel·lícula d'anime el que té merit és que quan l'estàs veient, al principi potser si, però més endavant no penses que estas veient una pel·lícula d'animació. Com en cinema occidental podem veure que té diverses semblances, com els tipus de planos, els moviments de càmera semblen haver sortit de qualsevol pel·lícula de cinema, els personatges estan molt ben construïts i estan dibuixats/caraterizats amb trets bastant occidentals, encara que lògicament t'adones que estan parlant de la història de Japó en tot el film.

Ara és el moment

Ens convencem a nosaltres mateixos de que la vida serà millor després... Després d’acabar la carrera, després d’aconseguir feina, després de casar-nos, després de tenir un fill, i aleshores després de tenir-ne un altre.

Després ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són prou grans, i pensem que serem més feliços quan creixin i deixin de ser nens. I després, quan ens desesperem perquè són adolescents difícils de tractar, pensem: serem més feliços quan sortim d’aquesta etapa.

Després decidim que la nostra vida serà complerta quan al nostre marit o dona li vagin millor les coses, quan tinguem un cotxe millor, quan puguem anar de vacances, quan aconseguim una millor feina, quan ens retirem.

La veritat és que ... NO HI HA MILLOR MOMENT PER A SER FELIÇ QUE ARA MATEIX. Si no és ara... Quan?. La vida sempre estarà plena de després, de reptes. És millor admetre i decidir ser feliços ara de totes les formes... No hi ha un després, ni un camí per a les felicitats, la felicitat és el camí i és ARA.

ENRIQUEIX-TE DE CADA MOMENT QUE VIUS, i enriqueix-te més perquè el comparteixes amb algú especial, tant especial que el portes al cor, i recorda que EL TEMPS NO ESPERA NINGÚ.

TREBALLA COM SI NO NECESSITESSIS DINERS, ESTIMA COM SI MAI T’HAGUESSIN FERIT, I BALLA... COM SI NINGÚ T’ESTIGUÉS VEIENT.

Les coses tal com són…

Certament les coses no estan per tirar coets, però és que nosaltres mateixos les compliquem, no entenc les rencunies, els retrets sense fonament, l’odi, l’avaricia, la corrupció i moltes coses més….

Perquè no ens preocupem del que importa i no de foteses sense cap importancia, tothom està preocupat més pel que diran que no pas pel que realment un vol fer, a vegades sé que es complicat tirar del dret però val més intentar-ho que no morir en l’intent de NO intentar-ho, sempre he pensat que els que sempre toquen de peus a terra no arriben mai enlloc i axí ho crec i ho seguiré dient.

Realment el que està fent mal a la nostra societat és aquesta hipocresia que està destrossant tot el que li ve de pas i si no l’aturem ja veurem que passarà… Tot pels calers i pel poder, doncs si és això el que interessa a la majoria de polítics i banquers a mi no m’hi trobaran, ja se’ls poden fotre per on els hi capiguen els calers guanyats a costa dels altres, quina vergonya… però sobretot el que m’emprenya és carregar amb les culpes dels altres i de les males pràctiques d’uns quants que s’han enriquit a costa nostra, realment tot està tant corromput que fa fàstig…

Com dèia Màrius Torres: “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l'amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”.

Si tot això no obre els ulls a la gent no sé que ho farà….

Efecto Búnker i els límits a la televisió

"El Búnker" va ser un reality show que es va cancel·lar durant la gravació arrel d’uns misteriosos esdeveniments que van succeir ben entrat el concurs. A través de diferents testimonis implicats i el descobriment d’imatges inèdites de l’interior del búnker, l’espectador es veurà atrapat en una intensa trama d’enganys, interessos i un tràgic secret del qual ningú en vol parlar.

El Efecto Búnker és una reflexió sobre els límits de la televisió, l’ambició i el poder. Una emocionant i claustrofòbica aventura que no deixarà indiferent a ningú. Estàs preparat per a entrar a “El Búnker”? Una pel·lícula d’Elena Bestard, Diana Izeddin, Jordi Tobajas, Joan Bosch i Josep Serrano.

Aquí us el deixo:

El sistema educatiu és anacrònic

No fa massa el programa "Redes" d'Eduard Punset es va tractar el tema de l'educació, contretament s'entrevistava a l'expert en creativitat Ken Robinson, aquest va comentar que el sistema educatiu actual és anacrònic, realment em va semblar força interessant, el vaig descobrir gràcies a un amic meu i ara el vull compartir amb tots vosaltres.

( fragment de la conversa entre Punset i Ken Robinson.)

"..te encuentras con afirmaciones como: «no te dediques al arte, jamás serás un artista ni te ganarás la vida con el arte», «no hagas música, es muy difícil salir adelante como músico». Así que un argumento es claramente económico. Pero lo interesante es que nadie te dice: «no te centres en las matemáticas, nunca serás matemático» ni tampoco: «olvídate de la química, jamás serás químico». Esto se debe a que, en nuestra cultura intelectual, existe una asociación entre las ciencias y cierto tipo de conocimiento objetivo. Se cree que, al trabajar con las ciencias, se trabaja con hechos y certeza, que son las cosas que marcan diferencias en el mundo; mientras que las disciplinas artísticas se asocian con los sentimientos y la expresión personal, por lo que están muy bien para entretenerse, pero no son importantes para la economía. La Ilustración y la revolución científica crearon un modelo de inteligencia y conocimiento que ha imperado en nuestra cultura. Desde entonces, el arte se ha asociado con la corriente del romanticismo del siglo XIX, con la expresión de sentimientos. Y creo que es un problema enorme, porque esto ha disociado el intelecto de la emoción, y hemos pasado a considerar ambas cosas como separadas, en detrimento tanto de las artes como de las ciencias. La creatividad ha pasado a asociarse con lo artístico y no con lo científico, porque se cree que la creatividad tiene que ver con la expresión individual de las ideas. Yo propongo, entre otras cosas, retomar una concepción de la creatividad que nos devuelva la relación entre las disciplinas artísticas y científicas, puesto que ambas salen perjudicadas de la separación."

Ken Robinson.

Aquí us deixo l'enllaç del programa complet.

http://www.rtve.es/television/20110304/redes-sistema-educativo-anacronico/413516.shtml

En terra de ningú

En terra de ningú (en tierra hostil) de Kathryn Bigelow, la classificaria en el “Drama-documentary” o semi-documental, a causa que la pel·lícula es basa o recrea un fet bastant recent, com és la guerra de l'Iraq en aquest cas. Concretament se'ns relaten les experiències d'una brigada nord-americana que es dedica a la desactivació d'explosius. És un hibrid a causa que utilitza un fet real per tractar un tema tan polèmic en el seu moment com va ser la guerra de l'Iraq, en la qual van morir un gran numero de solats americans. Pel que fa a l'argument, comentar que no fa massa desenvolupament de personatges i no té un argument definit, simplement es tracta d'anar seguint als soldats de missió en missió desactivant bombes i detenint a insurgents. Cal destacar també a nivell tècnic els moviments de càmera, molt característics del documental, hi ha una realització bastant abundant en escenes càmera a l'espatlla, on podem percebre cert moviment en diversos moments del film. Sembla com si estiguessis veient un reportatge per a televisió sobre la guerra de l'Iraq.

Sincerament, no és una pel·lícula que t'enganxi pels seus aspectes narratius o guió, perquè podríem dir que no són el seu punt fort, a causa que el que es premia és l'acció, la vida diària de la brigada que es dedica a desactivar els explosius, les seves pors, els seus pensaments, els seus problemes en el dia a dia mentre estan de servei, les seves converses…, encara que no ens demostren massa el seu caràcter, no hi ha evolució marcada en els personatges de la pel·lícula, els soldats sembla que no tenen sentiments, els pinten com uns éssers amb poca humanitat. El guió és una miqueta ambigu, bàsicament perquè les missions es van succeint sense un sentit concret dins de la unitat narrativa, no hi ha un sentit profund o un tema que es pugui entreveure amb tant del mateix i amb un ritme molt pausat, però d'altra banda es volia transmetre aquesta sensació, la guerra sempre és el mateix, tirs, soldats, fum, explosions, els carrers de Baghdad buits i solitàries, pols, morts…

La pel·lícula té certs problemes d'argument, principalment perquè els personatges no evolucionen, sempre se'ns mostren de la mateixa forma, els fa falta potser una mica més de profunditat i no hi ha un fil argumental concret que ens vagi guiant per la història, de fet no hi ha una història definida en la qual et puguis agafar, encara que potser també en aquest cas la directora ha volgut mostrar la cruesa de la guerra, la vida monòtona però alhora perillosa dels soldats americans desplaçats a l'Iraq, molts d'ells estan resignats a la seva destinació, servir a la pàtria i si fa falta morir pel seu país.

Les fortaleses, serien primerament la forma amb la qual aquesta realitzada la cinta, ja que li dóna bastant sensació de realitat. En les notícies sempre se'ns ha donat una imatge distorsionada de la guerra, simplement se'ns mostren les morts, les bombes, els ferits, etc. Aquí se'ns mostra la guerra en el seu vessant més quotidiana, el dia a dia d'un grup de soldats que lluiten per sobreviure en un territori totalment hostil, com és l'Iraq, el desert, la sorra, estar lluny dels seus èssers estimats…

En definitiva, podem dir que és un film que barreja molt bé el documental amb la ficció i el drama, en aquest cas la guerra de l'Iraq, se'ns mostra la guerra d'una forma natural, sense dramatitzar massa, encara que tots sabem que una guerra ja és prou dramàtica, no fa falta caure en la sang per mostrar una realitat com aquesta, simplement amb el drama d'uns soldats que estan destinats a mantenir l'ordre d'una ciutat que ha quedat totalment desemparada.