Per què Spiderman i Superman són periodistes?

Hi ha moltes hipòtesis sobre perquè Spiderman i Superman són periodistes, però algunes de la més probables les comento a continuació:

Una de les opcions podria ser que són periodistes perquè tenen accés a la informació més directament i, en teoria, més ràpidament, poden saber el que ha passat al món a l'instant, gràcies a això poden actuar molt més ràpid que la gent del carrer, la policia, etc...; perquè normalment sempre els mitjans de comunicació, són els primers a assabentar-se del que passa al món. En el cas de Spiderman, en la vida real “Peter Parker”, és un fotògraf d'un diari i és el que sempre troba a Spiderman, com no? En el cas de Superman, a la vida diària és “Clarck Ken”, un periodista del Daily Planet, un diari de la ciutat. Tots dos utilitzen la seva professió, de vegades sense voler-ho per assabentar-se del que ocorre a la seva ciutat, les seves rodalies o al món.

Un altre factor també pot ser que com el periodista és una persona que en tenir molta feina no pot estar sempre en el mateix lloc, llavors en ser un periodista, tenen més flexibilitat d'horaris i així es poden transformar més fàcilment en superherois quan els fa falta o poden desaparèixer dient: “Haig de marxar, tinc una ultima hora que no pot esperar”, quan en realitat van a salvar al món d'una terrible amenaça d'altres planetes, d'un follet maligne, d'un científic sense escrúpols, etc...

Tant Superman com Spiderman, mostren al periodista com una persona molt atrafegada, gairebé sense vida personal, dedicada als altres, ja sigui perquè han de salvar al món o perquè tenen feina a la redacció o han de fer un reportatge fotogràfic per a l'edició del matí sens falta, perquè sinó els seus caps, en tots dos casos amb mala llet, els poden fotre al carrer per una relliscada.

Viuen el periodisme com si fos una professió molt intensa a tota hora, professió que dóna llibertat d'una banda i per una altra no tant, sobretot a l'hora de publicar el que un vol o el que sent que vol donar a conèixer a l'opinió publica. El periodisme es veu des d'una visió bastant idealista, potser com agradaria a molts que anés, una professió intensa i sense respir, amb una bella dona que va darrere del periodista, però no pel fet de ser periodista, sinó per ser un heroi que salva a la humanitat. Una redacció molt atrafegada, bons companys, un periodista que actua sense interessos personals, simplement perquè creu que ha de fer-ho.

“Els fets parlen per si sols”

Realment és així?, els fets ens donen a conèixer directament el que ha ocorregut?. Normalment en televisió posem per exemple, ja ens donen les imatges acompanyades per una narració d'àudio, així que són realment els fets el que veiem reflectits en Televisió o cada cadena ens dóna la seva petita versió dels fets. Una imatge per si sola ja ens dóna que parlar, posem per exemple, un esdeveniment esportiu tan seguit com un Barça vs. Madrid i posem que hi ha una falta dura de Pepe a Puyol, el més segur serà que una televisió com TV3 no dirà el mateix l'endemà que una televisió estatal amb una visió futbolística com A3, però el que més sorprèn és que tothom ha vist les imatges en l'informatiu en secció deportis, però la narració és diferent, una més favorable a Barcelona i una altra favorable a Madrid, després es reflexiona i medita sobre com pot ser que si para totes les cadenes de televisió les imatges són les mateixes, no tenen cap afegit que les diferenciï, les versions són diferents, una televisió pot ser més benèvola amb el Madrid i una altra amb el Barcelona, és lògic?

Aquí entra el punt de vista de cada persona per saber entendre per separat les dues coses, d'una banda la imatge que se'ns aquesta oferint i per l'altre el que se'ns aquesta explicant pel canal àudio, per així saber distingir el que és veritat per a cadascun. L'objectivitat, és un acabo que designa a la veritat del que ha succeït en un fet concret, però després aquesta la interpretació que pot prendre a causa de les diferents tendències polítiques que tingui cada mitjà i de la manera que tingui d'explicar-ho el periodista, i és que no es va a escoltar el mateix a la COPE que a Catalunya Ràdio en referència al tema de l'aprovació del nou Estatut per a Catalunya, les consultes o les acampades. Però si res és realment objectiu, que és el que es podria fer per tenir una mínima objectivitat?, segurament seria intentar consultar els diferents mitjans i per tant també les diferents tendències polítiques de cadascun i fer-nos una idea de diverses fonts d'informació, i així formar-nos una idea del que aquesta passant sobre un tema d'una forma més conreada. 

Actualment la gent mira la televisió i moltes vegades sobretot les persones grans es creuen gairebé tot el que diuen en ella, per no dir tot, la qual cosa provoca unes opinions distorsionades de vegades de la realitat. Per a un reporter el més complicat és no implicar-se massa en la notícia, sobretot si és un tema molt humà, com per exemple algun cas d'alguna dona maltractada, temes del carrer, etc, perquè si s'implica massa pot perdre l'objectivitat, en parlar massa de la part afectada o arribar a afavorir massa a una de les parts implicades. Es diu que “pretendre l'objectivitat és tant com creure que és possible capturar i congelar l'instant que fuig”. Un mateix fet, observat per diferents periodistes, pot rebre tractaments i versions diferents i, a més, en les successives edicions d'un periòdic o en les emissions d'un telenotícies, ha de ser complementat, corregit, aclarit o rectificat, fins al punt que el periodista arriba a contemplar les seves com a veritats provisionals.

Hi ha alguns periodistes que per tenir molta més credibilitat usen frases com “jo dic el que veig”, són frases massa contundents per afirmar, a causa que és impossible ser tan imparcial o objectiu per dir una frase com aquesta. Podríem dir que la credibilitat és cedida, ja que ens la ofereix el públic que aquesta veient o escoltat a l'emissor. Tal vegada, el periodista amb aquesta frase, desitjava dir-nos que el seu judici era sincer, o sigui, que existia una adequació entre el percebut i l'expressat.

Alguns li agreguen un altre avantatge a l'objectivitat: "exigeix solament que els reporters es facin responsables de com informar, no del que estan informant". Segons la resposta comuna dels mitjans acusats i assetjats pel públic com a sensacionalistes, ells són objectius perquè es limiten a registrar la realitat sense comentaris ni interpretacions; i de fet, és una tradició vigent en una part de la premsa al món, que la tasca informativa ha de limitar-se a la transcripció rigorosa i exacta dels fets i de les opinions, tal com es van donar en la realitat...

El memoràndum d'A.M. Rosenthal per als periodistes del New York Times va arribar a ser un mandat obeït en incomptables redaccions. Van llegir llavors els de el periòdic novaiorquès: "el deure tot reporter i editor és lluitar per aconseguir tanta objectivitat com sigui humanament possible". I a continuació els descrivia l'objectivitat com a distància, exclusió de punts de vista personals i inclusió de tots els punts de vista. A més, agregava Gaye Tuchman, “l'objectivitat és una virtut que protegeix al periodista contra judicis per libelo", perquè tracta per igual a totes les persones i opinions.

Dit això, podríem pensar en els periodistes o reporters de carrer o internacionals que veuen casos molt desagradables durant els seus reportatges, en ells, poden veure fets molt penosos, i és que és molt complicat no ficar-se en la pell d'un nen que aquesta passant gana a Àfrica, o en la d'un pobre home “sense sostre” que no té on deixar-se caure, estar en contacte directament amb la realitat, no és tan fàcil, la realitat a més de que pot arribar a superar a la ficció, de vegades també pot amb l'objectivitat.

La constant...

Us vull parlar d'un capitol de la 4a temporada de la sèrie "Perdidos", per a mi un dels millors de tots. En aquest es pot apreciar el concepte d'espai i el temps. Un dels personatges que viu a la illa, Desmond pateix una espècie d'al·lucinacions que el van transportant entre el present i el passat. Al present es troba en un vaixell enmig del no-res en el qual ha estat recollit juntament amb diversos companys, ha perdut la seva "constant", alguna cosa que realment li importi i que existeixi en el present i en el passat, aquesta és constant pot ser una persona, la qual és Penny una exnovia. Primer viatja a quan l'època quan era un solat de la marina i més endavant a una universitat per veure's amb un professor.

El més curiós és que tampoc reconeix als companys de viatge, però a la sala en la qual es troba en un llit a un home que diu que també li passa el mateix. Va viatjant entre el present i el passat, fins que parla amb un altre company de la illa que li diu que busqui en el passat perquè l'ajudi, i així ho fa. Gràcies al professor que troba a la universitat pot trobar la seva constant, que no és una altra que Penny. Quan torna al present intenta tornar al passat i a l'inrevés, fins que no aclareixi la situació seriosa vagant pel temps.

Fins que troba la solució al problema, ha de parlar amb Penny per saber si aquesta el recorda, però para això necessitarà l'ajuda de Saïd, que li muntarà un telèfon, però amb poca bateria. Finalment aconsegueix parlar amb la noia que ho recorda i segueix pensant en ell, així que pot tornar a estar tranquil, ella ho ha estat buscant des de fa tres anys, ja ha recobrat la seva constant. El personatge de Desmond és el pilar que sustenta la història que se'ns explica, és qui ens va enllaçant entre un lloc i l'altre, el que ens va guiant pel passat i el present.

Un programa de qualitat en primer time tindria audiència?

Fa un temps vaig veure un debat al programa Àgora de TV3 on parlaven de la qualitat televisiva on experts de diferents àmbits de la comunicació parlaven sobre el tema i mentre el veia em vaig qüestionar les següents preguntes.

1) Un programa de qualitat en primer time tindria audiència? Per què?

Depenent dels programes amb els que competeixi, ja que avui dia el que premia en moltes ocasions es el morbo i els programmes com Gran Hermano o programmes en els quals es parlin de temes polemics.

2) Els telespectadors tenen la culpa o part de culpa, de la “tele-escombreria”?

En part si, ja que son els que segons alguns experts ells son els que tenen el poder de triar o no un canal de televisió mitjançant el mando a distancia. Encara que això es molt relatiu, ja que un cop estas mirant un programa de televisió que emet imatges morboses costa molt o t’oblides de canviar de canal, ja que tots som humans. Sobretot remarcarq ue els pares han d’educar als seus fills alhora de veure la televisió.

3) Què ha de diferenciar la televisió publica de la televisió privada?

Principalment la programació, que hauria de ser molt més cultural i amb menys publicitats que la resta de canals generalistes, cosa que no es així en molts casos.

4) És necesaria l’existència de consells reguladors? S'hauran de controlar els continguts televisius des de fora o és suficient l’autorregulació?

Segons una part dels tertulians seria bo poder crear com una espècie de Consell Audiovisual a nivell estatal, encara que Lazarof o Jordi Arqué estan en desacord, ja que ells crecen que amb l’autorregulació es suficient, cosa que fins ara ha quedat demostrat que no serveix, ja que els canals actuen amb impunitat de programació i per tant no segueixen cap pauta concreta, ni de continguts ni de valors a trasmetre a l’espectador, simplement es un “tot per l’audiència”.

5) Cap a on va la televisió segons els experts?

La televisió segons els experts s'està modernitzant cada vegada més, degut a que els joves utilitzen molt més Internet per mantenir-se informats, ja que el public més Fidel a la televisió es la gent major d’edat. Actuament s’estan fent proves per emetre per telèfon mobil i per Internet amb qualitat i amb nous serveis molt més interactius.

La vida és tan rara...

Era ja tard, tu encara estaves prenent el cafè amb unes amigues, jo estava veient la pluja caure des de la finestra de casa, dels meus ulls cau alguna llàgrima que confonc amb les que van relliscant pel vidre. I és que en moltes ocasions no sabem apreciar les petites coses, el dia a dia, una tarda de pluja, un matí asoleillat, un vespre a la platja... la vida és tan rara.

Que senzill és de vegades tirar-ho tot per la borda per una ximpleria. Fa només un parell de dies érem carn i ungla, no ens separàvem per a res del món, però un error meu va ser el detonant, sóc un home massa despreocupat en moltes ocasions i la nit en la qual em vaig deixar portar per una altra dona no era jo mateix, però sincerament no va passar res, res..., que haig de fer, tot ara és tan confús, la meva vida ja no és la mateixa, noto que alguna cosa aquesta canviant en la meva, la manera de sentir, d'apreciar les coses. Àngela, és la dona de la meva vida, no puc evitar pensar en ella i en la maleïda nit en la qual se'm va ocórrer dir-li que vaig tenir una relliscada amb una dona que ni tan sols coneixia, em sento tan malament, tan brut per dins que no puc ser jo mateix encara que ho desitgi amb totes les meves forces.

Aquesta nit en tornar de la feina, escoltava la ràdio, donaven un programa de peticions musicals i vaig sentir un home que trucava per dedicar-li un tema musical a la seva parella, la dedicatòria deia alguna cosa així com: "Ets el més bonic que em podia ocórrer a la vida, mai podria mentir a aquests ulls blaus". Aquesta frase em va fer meditar, si l'Àngela i jo ens estimavem de debò, no podíem amagar-nos de res, així que vaig decidir sincerar-me amb ella. Però les coses no són tan senzilles com semblen i aquella nit ho vam passar molt malament tots dos, ella va començar a desinflar-se al sentir la típica frase "només va ser una relliscada amor meu", i quan li vaig veure la primera llàgrima caure d'aquests ulls que tantes vegades m'han mirat, de moltes maneres, amb diferents tonalitats de llum..., però mai els havia vist d'aquella manera, eren com dues cuques de llum que es van apagant en la foscor, simplement dolorós, tant que vaig acabar marxant de casa perquè no podia enfrotar-me a aquella situació tan incomode i alhora tan difícil.

D'això ja fa dos dies, i em noto buit per dins, no em parla, no em dirigeix la mirada, vivim junts i és com si no ens coneguéssim, som com dos estranys, com si mai ens haguéssim conegut. Per a mi és tan dur no poder comunicar-me amb la dona que tant m'ha donat i, el que és més dur és que m'ho ha donat sense que m'adonés, passaven els dies i ni em fixava, estava immers en les meves històries personals i de la feina, sense adonar-me que estava perdent el més important de la meva vida, al meu àngel de la guarda. Em ve a la memòria una petita anècdota, la setmana passada em va enviar un missatge per demanar-me disculpes per si algun comentari seu m'havia fet enfadar, perquè em veia distant i jo no li vaig contestar, encara no ho sé, no sé que fer amb els meus pensaments, el cap m'està a punt d'esclatar, aquesta pluja m'està fent perdre el sentit, estic perdut, potser que obrí la finestra i em deixi mullar per purificar-me d'una vegada. La veritat... no sé que en serà de la nostra relació d'ara endavant quan tornis, l'única cosa que sé és que estic perdut en un mar pensaments....

Per què agrada GRAN HERMANO?

La versió espanyola de Gran Hermano, producte de les productores Endemol i de Zeppelín TV va començar el 23 d’abril del 2000, sent el primer programa de telerealitat (reality show) que es va emetre al país, en aquest es van utilitzar 29 cameres. Al 2004 es va realitzar Gran Hermano VIP, una versió del programa amb famosos. El primer guanyador del reality a Epanya va ser Ismael Beiro. El 21 de setembre d’enguany es va estrenar la desena edició del programa més vist de Telecinco, que per cert es el primer país que arriba a aquest nombre. Durant aquests anys la presentadora principal ha sigue Mercedes Milà exepte en una ocasió que la va presentar Pepe Navarro, també han col·laborat Carolina Ferre, Jorge Javier Vázquez, Óscar Martínez, Jesús Vázquez i Jordi González presentant els debats o els resums diaris. Gran Hermano ha estat nominat com a millor concurs reality en cinc ocasions, però mai ha conseguit emportar-se el premi TP d’Or, malgrat els esforços de la seva presentadora que el defensa aferrissadament.

La critica el titlla de programa extremadament morbós i que cada cop va perdent pistonada, encara que setmana rera setmana segueix mantenint el lideratge d’audiència, el dia de la presentació d’aquesta dotzena temporada va obtenir un 29,2% de share i les gales setmanals les segueixen una mitjana de 4 milions d’espectadors, que no son pocs si pensem en la franja horària en la qual s’emet el programa. A més a més cal esmentar que es un programa realment molt rentable per Telecinco, ja que son més de 3 hores de directe que omplen i a més a més tenen uns molt bons resultats d’audiència.

Durant totes aquestes edicions han passat realment concursants que han donat molt de joc i que parlar, com per exemple Carlos Navarro (el yoyas) que va ser expulsat per la organització per conducta violenta, una concursant va tenir que abandonar perquè es va publicar que era una prostituta, la concursant Núria Yáñez (fresita) també va mostrar un caràcter força complicat a part de ser molt cridanera. També han sortit diverses parelles del concurs, encara que actualment poques segueixen actualment. Amb tot això un es pot preguntar, per què segueix agradant Gran Hermano? 

Personalment crec que es un programa salvant les distancies molt ben pensat i realitzat. Compta amb una presentadora molt experimentada i curtida en tot tipus de formats televisius i una cosa molt important lògicament son els càstings, els quals son realment exhaustius encara que no ho sembli, busquen caràcters molt oposats i que xoquen entre ells per buscar confrontacions, també gent en alguns casos conflictiva per donar més joc al programa, i es que dotze edicions donen per molt, però també s'han d'anar buscant noves formules per captar l’atenció de l’espectador, que cada ja es sap sobradament res regles del joc i les possibles cartes dels concursants (mentir, fer pactes, l'edredoning, buscar parella dins la casa...). I el que ens agradaria i no ho volem reconèixer es entrar a les cases del demés, encara que només fos per una estona i ser testimonis sense ser vistos d’alguna baralla de parella, els seus problemes... Tot això es el que dona Gran Hermano, lògicament distorsionat ja que es un concurs i en moltes ocasions els concursants actuen, però jo em pregunto, durant quan de temps?

El que em fa ràbia es que molta de la gent que diu que no mira Gran Hermano, després el mira, en diverses ocasions Mercedes Milá ho ha comentat, que costa reconèixer a segons qui que mira el reality, però en tots nosaltres hi ha un punt de voyeurisme, de ganes de saber, de conèixer que li succeeix a la veïna del tercer que esta cridant o el del quart aquesta nit ha discutit amb la seva parella i malgrat tot els teus esforços per no sentir la baralla ho has sentit tot, casualitat o intencionalitat? El que si es veritat es que Gran Hermano continua sent el reality dels realities i encara que no agradi a alguns crítics segueix mantenint una bona colla de seguidors que estan disposats a continuar sent testimonis de la vida en directe.

Somers Town, el camí cap a…

El director Shane Meadows, farà uns anys va estrenar "Somers Town", una pel·lícula que que vaig veure en versió original quan es va estrenar, però que encara recordo gratament. Aquesta tracta principalment del recorregut que fem tots per igual, que no és un altre que el camí de la vida, alguns ho tenen més complicat i replet de contratemps per arribar a ser alguna cosa en aquest món, simplement ser respectats o comptar amb amics de confiança en els moments difícils, sobretot en l'adolescència, una etapa en la qual no hi ha gens segur. El film comença presentant als personatges principals de la nostra història, Tommo, un noi que acaba de complir els 16 deixa els serveis socials i s'escapa a Londres, més endavant se'ns dóna a conèixer a Marek, un immigrant polonès que viu amb el seu pare, un obrer que passa les nits de tabola amb els seus amics.

Realment els personatges tenen unes vides diferents, però en certa manera bastant paral·leles, i és que els dos necessiten a algú que els comprengui, a Tommo no li queda ningú. Marek té al seu pare, però no li és de gran ajuda a causa que li preocupen més les festes amb els seus amics que l'educació del seu fill. Cap dels dos ho ha tingut fàcil per arribar on han arribat, però el destí els ha unit per fer el camí junts, busquen estabilitat. També estan units en la conquesta de Maria, la cambrera del bar del barri, que finalment ha de marxar a la seva ciutat natal, París. El moment més memorable potser seria el recorregut que realitzen Tommo, Marek i Maria, aquesta asseguda en una cadira de rodes fins que la deixen davant de casa seva. A nivell d'acting comentar que és bastant adequat per a la pel·lícula, sobretot Thomas Turgoose en el paper de Tommo, destacar el sòlid guió que es respecta durant tota la història.

Pel que fa a nivell tècnic, ens trobem amb una pel·lícula en blanc i negre, potser a simple vista pel tema que es tracta i en el temps en el qual transcorre l'acció, però després t'adones que és una bona elecció, ho fa tot més monòton, més gris i trist, com en general ho és el film. Potser desentona una mica el final, a causa que ens ho mostren en color. Gavin Clark and Ted Barnes, han compost els temes de la banda sonora especialment per al film que en alguns casos que fa una mica repetitiva.

Haití ja no existeix

Fa un temps que vaig llegir un repotatge al diari "El País" i senzillament em va sorprendre molt, primerament pel titular tan directe "Haití ja no existeix", quan ho he llegit per primera vegada m'ha impactat, cert que ja sàvia que tractava lògicament el text, però quan he llegit el titular m'ha semblat realment molt dur. Al principi em semblava potser una mica exagerat, però després després d'haver llegit el reportatge de Pablo Ordaz, enviat especial a Port-au-Prince m'he adonat del que ocorria i de la importància del periodista del carrer, dels enviats especials i dels periodistes que tracten directament amb la problemàtica, sobretot amb un desastre com el del terratrèmol d'Haití.

La realitat que se'ns mostrava a través de mitjans de comunicació com la televisió i l'algunes emissores de ràdio era la d'un Haití que a poc a poc anava recuperant una certa normalitat, cosa que no era cert, tal com ens relata Ordaz en aquest reportatge, en el qual ens mostra un Haití destruït, amb milers de cadàvers àdhuc pels carrers sense identificar i el que és pitjor sense poder ni enterrar ni incinerar. Una situació que insostenible, però que de moment no millora, ens explica simplement el que veu, però és tan dur… Nens que no cessen de plorar, mares que han perdut fills, famílies senceres separades que potser mai es van a retrobar, una realitat que solament podríem conèixer gràcies a la labor d'aquest periodista i de molts uns altres que es juguen la vida per informar al món del que succeeix en llocs com Haití.

És certament un relat cruel del que succeeix en aquest país, no hi ha aliments, no hi ha medicaments, no hi ha rumb, les seves gents no saben a qui demanar ajuda, la que tènia que arribar no és l'esperada o simplement no arriba, els supervivents semblen morts en vida que vaguen pels carrers sense saber on anar ni a qui acudir, ferits que no poden ser guarits perquè no hi ha més medicaments.

És un reportatge que penso que apropa i informa al lector de l'altra cara de la informació, del que ell aquesta vivint en primera persona, del que aquesta veient a Haití, és important poder tenir el punt de vista d'un periodista que es troba a peu de carrer en llocs en els quals moltes vegades solament arriben les grans agències d'informació que en moltes ocasions no són massa imparcials. M'ha impactat sobretot la claredat amb la qual explica el que aquesta vivint allí, és com si l'estigués veient, tanco els ulls i sembla com si estigués a Haití envoltat de cadàvers i sentint als nens plorar, els passos de la gent que camina pels carrers o als ferits que busquen simplement algun calmant per al dolor físic, perquè del dolor de l'ànima ni amb el calmant més fort van a poder suavitzar-ho…

Dor "Confíar en el destí"

Avui m'agradaria parlar de la pel·lícula índia Dor dirigida per Nagesh Kukunoor, un film que realment t'atrapa i et dóna l'oportunitat d'endinsar-te en l'Índia més profunda. Personalment m'agrada molt el cinema asiàtic, properament tractaré altres pel·lícules com aquesta. Shankar ha de viatjar a treballar a Aràbia Saudita però li promet que romandrà en contacte amb ella enviant-li part dels diners que guanya, per pagar els deutes de la família. Quan passa un temps sense notícies d'ell, i Meera flama i descobreix que ha mort. A partir d'aquest moment es converteix en una vídua a qui únicament li permeten anar a orar al temple.

Una de les seqüències que més m'ha agradat, ha estat la del balla, quan estan enmig del desert i es posen a fer una dansa de bollywood amb mocadors de colors, és com una picada d'ullet al cinema més comercial, però dins d'un film més independent.

És una pel·lícula que podria passar per cinema independent europeu tranquil·lament, penso que és una cinta treballada i el guió és molt correcte i demostra que no solament el cinema europeu sap realitzar cintes independents de qualitat. Els plans i la música estan molt cuidats.

Realment en aquest film podem veure molt millor com viuen les dones a l'Índia, els seus costums, ritus i manera de viure. Sobretot et crida l'atenció el tema de la parella i que casar-se comporta acceptar moltes coses.

La caputxeta rosa

Hi havia una vegada una nena que es deia caputxeta rosa, li encantaven els programes televisius de temàtica relacionada amb aquest color i es per aquest simple motiu que es deia d’aquesta manera. Un dia la seva mare li va dir que tindria que anar aquell matí a la cadena de televisió on treballava la seva avia fent una secció a la relacionada amb la cuina, ja que s’havia deixat l’ingredient més important del plat, el tomàquet!! Així que no s’ho va pensar dues vegades, es va posar ben guapa, es va pentinar, maquillar i posar la roba més bonica i llampant que va trobar al seu armariet, i es que mira que n’és de presumida la caputxeta rosa!!!

I seguidament es va posar en camí cap a la televisió on treballava la seva avia Mercè Milanès. Quan anava per la ciutat, es va trobar amb un aparador d’una botiga de roba on hi havia tot el més fashion de la nova temporada, faldilles, pantalons, samarretes, els models amb més glamour, i es clar no es podia resistir, però per un moment va tancar els ulls i va pensar en que tenia que ser forta i aguantar-se, ja que la seva avia l’estava esperant, ja que tenia que portar-li l’ingredient per al plat del dia a la seva secció “La cuina amb Milanès”, així que va agitar el cap i es va tornar a posar en marxa cap a la televisió.

En arribar a la televisió la van parar els guardes de seguretat, i li van preguntar què que feia una nena tan maca sola a la televisió, i ella els hi va dir que anava a veure a la seva avia Mercè per portar-li l’ingredient principal per a realitzar el plat d’avui per al seu programa, que formava part d’un altre que es deia “EL GUST ES MEU!”, presentat per la Anna Quintanilles. Quan va acabar d’explicar el problema no va tenir ni temps de pestanyejar que ja es trobava al plató on es feia el programa. Però es va trobar que la seva no hi era, en comptes d’ella, es va trobar amb una senyora molt maquillada i amb un vestit molt llampant que li va preguntar si li faria gràcia de participar al programa fent un numero de “caraoque”, ja que els hi faltava una nena, ja que la que havia de venir estava malalta. La caputxeta no va saber dir que no i va acceptar, i es que a ella li encantava sortir a la televisió o damunt d’un escenari, es creia una nena molt bonica i amb molt poder de cridar l’atenció amb aquells vestits que sempre portava. No va tenir cap problema en preparar-se i posar-se un vestit molt cridaner per sortir davant de les cameres, així que en un tres i no res ja estava col·locada al costat de la presentadora per cantar, i així ho va fer oblidant-se totalment del que havia vingut a fer a la televisió.

La seva avia, que es trobava en el plató del costat esperant el tomàquet per fer el seu plat culinari , ja no podia més així que va trucar a la caputxeta al mòbil i no contestava, ja que aquesta s’ho estava passant d’allò més be damunt de l’escenari. Quan va acabar es va trobar de que donaven pas a la seva avia per a fer la seva secció de cuina es va posar de color vermell com allò que tenia que haver portat però que no li havia donat temps per ser tant vanitosa. Així que no s’ho va pensar dues vegades i va anar al plató del costat, va entrar i sense dir res a ningú es va posar davant de les cameres de nou per portar-li els tomàquets a la seva avia, que ja estava que no sabia que dir, quant la va veure va respirar tranquil·la i va prosseguir amb l’elaboració del plat.

Quan va acabar la seva avia la va renyar i li va dir que si volia ser famosa, primer tindria que guanyar-s’ho, o sigui que tindria que estudiar per poder ser una persona, no només una nena maca que quedi be davant d’una camera, i es que d’aquesta gent ja n’hi ha molta i el que fan falta son professionals com cal. La caputxeta a partir d’aquest dia s’ho va pensar més això de mirar tanta programació rosa a la televisió i es va dedicar a veure més programes amb un millor contingut.

Encara no tens el teu twitter?

 El twitter es una eina microblogging, concretament es una aplicació “web 2.0″. El twitter forma part d’aquestes noves xarxes socials, en les quals els usuaris penjen missatges instantanis amb els quals els altres usuaris poden saber exactament o que estem fent o el que farem, això si no podem utilitzar més de 140 caracters!

L’èxit de twitter principalment ve donat perquè es molt senzill, funciona com la gent, ja que tu decideixes quan publicar, combina perfectament amb el facebook on el blogger, es pot actualitzar desde el mateix mobil i permet extensions. El que podem donar a coneixer principalment als internautes mitjançant aquesta nova eina es: què estic fent, què fare, fer un cop d’ull a la resta de twitters, retuitejar (reenviar missatges), què he fet, què he vist, missatge per a algú, una cita, una pregunta, col·laboració amb d’altres usuaris. En definitva twitter es una manera de compartir i col·laborar.

Podriem dir que es una eina força útil, concretament per esta al corrent de coses que van succeint en temps real, anteriorment va ser util per succesos com uns incendis que es van produïr a Califòrnia, ja que gràcies a twitter els veins s’anaven avisant per on anava el foc. Un terratrèmol a la Xina, ja que es van anar penjant missatges de gent que explicava com es trobava. I també un altre cas força conegut va ser l’aterratge al riu Hudson al gener del 2009, ja que un usuari de twitter va difondre la foto més vista d’aquest succés. I per últim comentar que diversos mitjans de comunicació, gent del món de la política, etc… ja s’han apuntat al twitter i tu a què esperes???

Us deixo amb una entrevista que van fer al creador de twitter, Jack Dorsey.

Les xarxes socials a debat

 Avui dia, qui no coneix el facebook? una eina que s’ha convertit sens dubte en una de les eines “web 2.0″, quasi bé a dia d’avui tothom en té, o per exemple Facebook, MySpace, Twitter, Netlog, Fotolog, Flickr, Badoo… , que encara no ha agafat tanta embranzida com l’anterior aplicació però deu ni do, una eina que ens permet estar en contacte amb molts usuaris i sobretot amants de les noves tecnologies d’internet, comunicar-nos a diari, saber quins gustos té la resta de gent, quedar amb els amics, etc.

Però també podriem dir que son unes aplicacions que ens tenen certament controlats encara que no volguem, ja que simplement posant al twitter “estic a la universitat”, tothom sabra on ets i a partir d’aquesta informació la resta d’usuaris poden saber que estas fent en qualsevol hora. No fa massa que va succeir un cas força important en relació a aquesta aplicació, concretament era l’ús que va fer la web de Telecinco de les converses que mantenien els assassins amb la Marta Del Castillo. Realment és lícit publicar aquest tipus d’informacions que fan referencia a moments de la vida d’aquests joves? es informació privada o pública? També podriem arribar a la conclusió que a vegades son una perdua de temps, ja que tenen aplicacions que només serveixen per distreure i prou, ja siguin jocs, enquestes, tests, etc…

Els primers serveis de xarxes socials en Internet sorgiren fa uns anys (Boyd i Ellison, 2007). Les xarxes socials tenen una gran acceptació. Els usuaris es compten per milions, tot i que molts d’ells es troben inactius i és coneguda la dificultat per a donar-se de baixa d’algunes de les xarxes. Un servei de xarxa social en Internet és una aplicació informàtica que resideix i s’executa en un ordinador remot i a la qual s’accedeix via web i que serveix per a construir una xarxa social en línia. Acostuma a proporcionar diverses eines de comunicació a fi que els seus membres interactuen entre si: xat, missatgeria, fòrums de debat, quaderns de bitàcola individuals i col·lectius, vídeoxat, recursos compartits (com ara fotos, vídeos, enllaços), etc. I pel que fa la privacitat, com totes aquestes eines s'ha de saber mesurar la informació que es dona a conèixer a la resta d’usuaris, ja siguin fotos, videos, dades personals, etc.

El ciutadà té la paraula!

 Avui parlem del “periodisme ciutadà” o “participatory journalism”. Podriem entendre aquest concepte com l’activitat d’un grup de ciutadans que juguen un paper actiu en el procés de recollir, difondre, distribuïr de la informació. És important que el ciutadà matingui un rol actiu en el procés ja citat perquè estigui ben informat.

I es que actualment en moltes pàgines web de diversos mitjans de comunicació d’arreu del món aposten perquè l’audiència i periodiste es trobin en un mateix plà o nivell, on gràcies a les noves tecnològies poden comunicar-se e intercanviar papers alhora de rebre i redactar la informació. Avui dia la informació arriba al periodista de moltes formes, via mail, fonts d’informació, etc. Però una de les que poc a poc va prenen més força és la de la opinió ciutadana, ja que amb l’ajut dels blocs i les seves comunitats especialitzades el professional poc recollir informació que poc després podrà contrastar per tot seguit poder utilitzar per redactar la noticia o peça audiovisual. Sobretot el ciutadà parla dels temes que té aprop, ja sigui el seu barri, ciutat, poble, problemàtiques diaries, etc. I tot això sense tenir gaires coneixements d’informàtica ni de periodisme.

Un dels moments més destacables pel que fa el periodisme ciutadà va ser l’exclusiva que van esbombar alguns blogs sobre el “cas Monica Lewinsky” i el llavors president dels Estats Units Bill Clinton. Però potser el boom va sorgir durant l’esfondrament i atac a les Torrens Bessones el 11 de setembre del 2001, on els mitjans de comunicació es van veure desbordats per l’allau de visites a les seves webs i gràcies als blocaries de les zones properes a l’accident el internautes van poder informar-se del que estava succeint al lloc dels fets.

Els mitjans tradicionals s’han vist obligats a obrir opcions de comentaris a les noticies a les planes web, espais on els internautes poden penjar fotos, videos sobre denuncies, etc. El periodisme tradicional està evolucinant molt ràpid, sobretot en l’aspecte virtual i de participació online. Realment la comunicació ens esta portant una personalització de les noticies, l’audiencia no només tria els continguts que li agraden, sino que a partir d’ara podran participar alhora de redactar-les.